07.12.2025 - 21:40
|
Actualització: 07.12.2025 - 21:44
Frontera és el darrer film de Judith Colell, que explica com vuitanta mil persones van fugir del nazisme travessant el Pirineu. Fugint de Hitler es van trobar Franco. Rodada a Espinelves (Osona), però sobretot al Pallars, que Judith Colell coneix d’ençà que era petita, la història explica aquesta fugida per mitjà d’un funcionari franquista amb passat republicà que vol ajudar els milers de jueus i més fugitius de Hitler, al costat del passador Jérome, la veïna Juliana i un creïble batlle franquista que interpreta Jordi Sánchez. Film d’època que inclou diàlegs en pallarès dels anys quaranta, arribarà a les sales de cinema divendres vinent, 12 de desembre. VilaWeb va parlar fa pocs dies amb Miki Esparbé, que interpreta Manel Grau, paper principal del film, el funcionari franquista amb passat republicà que vol ajudar.
—Del protagonista, en Manel, què us n’ha agradat?
—Me n’han agradat moltes coses. M’agrada molt que és un personatge amb un dilema molt gran i que té una dualitat, una miqueta entre això que ha promès a casa i a la seva parella, la Mercè, i indirectament, evidentment, als seus fills: apartar-se del perill per mirar de protegir els seus. Però la seva naturalesa és voler seguir el seu instint i respectar els seus principis i els seus valors.
—I no és l’únic personatge que no és blanc o negre.
—La pel·lícula entra en un període que no ha estat gaire explicat, crec, en l’audiovisual, que és aquesta postguerra immediata. L’any 43, en fa res que ha acabat la guerra civil, i que tots els personatges tinguin aquests clarobscurs va molt lligat al fet que, al cap i a la fi, més enllà del bàndol on fossin, tots havien viscut molta barbàrie, molta sang, molta gent que estimaven i que havien perdut. Hi ha un desgast molt gran en general. Evidentment, el bàndol republicà és el que en surt més perjudicat i pràcticament tots els personatges que apareixen en aquesta pel·lícula en formen part. Però, com bé apuntaves ara, també el personatge que interpreta Jordi Sánchez [batlle franquista del poble], que és aquest personatge tan llefiscós, així i tot té aquest pes d’haver viscut tanta tragèdia.
—D’històries republicanes i de la guerra, n’heu viscudes, mamades, a casa vostra?
—Sí, me n’han explicat. L’altre dia ho deia: la meva mare em va trucar i em va dir que havia trobat un treball meu de batxillerat on feia una entrevista a l’avi, que va morir fa molts anys. I era el meu avi narrant una mica la tasca que havia fet el seu pare, el meu besavi, a l’Ajuntament de Cardona, salvant moltíssima gent. Una miqueta la versió d’en Manel Grau, versió més institucional, si vols. I em va marcar molt, per exemple, una frase que em va dir: “Miquel, recorda que la sang no s’esborra.” Em va marcar molt, això.
—Què vol dir “la sang no s’esborra”?
—“La sang no s’esborra” vol dir que, per molt que un conflicte acabi, intentin girar full i dir que ara la realitat és una altra i tothom s’ha d’adaptar, doncs… no. Encara més en un conflicte com la guerra civil, que hi ha una ferida oberta, crec, generalitzada. I que la gent, si no sent que es fa justícia amb els seus difunts, no podrà acabar de sanar mai. Jo interpreto que la frase anava per aquí.
—La llengua, molt acurada a la pel·lícula.
—Això és molt bo, perquè d’alguna manera li dóna molt realisme. La pel·lícula, un dels atractius que té, és aquesta riquesa lingüística. Hi ha el català del que ve de Barcelona i s’instal·la al Pallars. Hi ha el pallarès, precisament, de l’època: no és un pallarès actual, sinó de l’època. Hi ha castellà, evidentment, pel moment històric, després d’haver perdut la guerra. Hi ha francès i hi ha alemany. Com que és una coproducció belga, hi conflueixen tots. I té sentit que hi conflueixin tots, i això la fa molt rica.
—La fugida de tants jueus i altres de Hitler pel Pirineu, la coneixíeu?
—L’he descoberta amb la pel·lícula. I això em sembla que és un dels valors que té: del 1943 al 1945 van passar la frontera vuitanta mil persones. Em sembla molt fort que aquesta història no la coneguéssim. O, si més no, jo, que la vaig conèixer llegint el guió. Però és molt bèstia: és una història inspirada en fets reals i és curiós que la tinguéssim tan a tocar i que no en tinguéssim ni idea.
—Hi veieu paral·lelismes amb el present?
—Mira, crec que és molt evident que la pel·lícula dialoga amb el present. Malauradament, però és evident. Hi ha una crisi de les persones migrants, dels refugiats. No tan sols aquí, però també és veritat que Espanya té una frontera amb l’Àfrica subsahariana on hi ha persones migrants que intenten accedir a Europa passant una tanca. Abans ho comentava a un company teu: des de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, s’han construït només a Europa 2.000 quilòmetres de fronteres físiques. Són fronteres, a més a més, molt més sofisticades, amb un índex de mortalitat molt més alt. Passa que, a diferència de conflictes com el que apareix a la pel·lícula de fa anys, és possible que succeïssin tragèdies i episodis bèl·lics que potser es nodrien en part perquè hi havia una majoria silenciosa que no sabia gaire bé què passava o de quina manera passava. A diferència d’aquell moment, avui dia podem tenir una retransmissió en temps real al mòbil del que passa i el que deixa de passar. I el risc de deshumanització que això provoca és molt alt. Ens trobem en un moment molt important, en què està molt bé veure una pel·lícula com aquesta i ser conscient no tan sols de la crisi dels refugiats, sinó també que les generacions joves estan molt deslligades del que va passar en la història recent. I s’hi ha de poder compartir pel·lícules com aquesta o sèries que d’alguna manera els convidin a investigar més sobre el període. Perquè tenim unes enquestes del CIS que fan molta por, que avisen de la possible simpatia que poden sentir alguns joves fins i tot pel franquisme o la figura de Franco. I se’m posa la pell de gallina només de pensar-ho. Va ser un període amb moltíssima misèria, amb molta por, amb molta censura, amb molta repressió, amb moltes llibertats coartades. I està bé tenir pel·lícules i sèries que apropin la gent jove a aquell període. Per veure que tot això, que normalment l’extrema dreta tendeix a romantitzar tantíssim, només són falsedats i desinformació.
