Miguel Urbán: “Els trumpismes no són feixisme. La sobreinflamació del terme ‘feixista’ el banalitza”

  • L’eurodiputat d’Anticapitalistes acaba de publicar, ‘Trumpismos. Neoliberales y autoritarios’ (Editorial Verso)

VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé
Ot Bou Costa
11.02.2024 - 21:40
Actualització: 12.02.2024 - 12:25
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Miguel Urbán (Madrid, 1980) ha encunyat un nou terme per definir els moviments populistes d’extrema dreta que, d’ençà de Donald Trump l’any 2016, han anat obtenint victòries electorals i consolidant una certa hegemonia cultural en sectors creixents de la població: els trumpismes, en plural. Al sac, hi posa Giorgia Meloni, a Itàlia; Javier Milei, a l’Argentina; Jair Bolsonaro, al Brasil; però també Narendra Modi, a l’Índia, o Rodrigo Duterte a les Filipines. Tots tenen un context diferent, fins i tot vénen de tradicions polítiques diferents, però hi ha un nexe comú: l’autoritarisme reaccionari. Trump no és un motlle que els altres imitin, segons Urbán, però crea un precedent que els permet de desbocar-se. En un llibre que acaba de publicar, Trumpismos. Neoliberales y autoritarios (Editorial Verso), Urbán n’estudia cada cas i teoritza sobre les condicions que els han dut al poder.

Urbán és eurodiputat d’Anticapitalistes –abans, a Podem, ara, escindits–, inserit al grup parlamentari de l’Esquerra, i és llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Madrid. Ens atén per telèfon.

Què són els trumpismes? Per què feu servir el plural?
—El fenomen no comença amb Donald Trump, però ell aconsegueix tres coses molt importants. Primer, donar-hi una escala planetària. La victòria de Trump al cor de l’imperi dóna una visibilitat extraordinària a un moviment que fins ara semblava un xarampió europeu. Segon, perquè ell aconsegueix que l’extrema dreta passi dels marges al centre del debat polític. L’alt right passa dels marges a la Casa Blanca. El president dels Estats Units assumeix el relat de les notícies falses i de les conspiranoies de l’alt right d’internet. I tercer, perquè aglutina i dóna cos polític a un magma divers. L’extrema dreta no és uniforme. Hi ha els paleo-llibertaris, els llibertaris, els neocons, els nativistes, els racistes, els incels… podríem estar-nos deu minuts fent una llista. Totes aquestes famílies, Trump les unifica als Estats Units al voltant de la seva figura, i així, obre la porta als Bolsonaros, els Mileis, les Melonis.

Però dieu que cap d’ells no imita ben bé Trump, sinó que Trump els ajuda a ser ells mateixos.
—La gran aportació de Trump és guanyar les eleccions als Estats Units, però Trump se l’inventa Silvio Berlusconi vint-i-cinc anys abans. El fenomen de l’empresari fet a si mateix, que ja no vol fer servir intermediaris electorals, i es presenta ell mateix per fer de primer ministre italià, enmig d’una crisi política. Itàlia és un laboratori magnífic de coses que després passen a escala europea i internacional. La crisi dels partits tradicionals que als anys noranta fa servir Berlusconi per arribar al poder, després l’hem vista a Europa. Trump guanya malgrat el Partit Republicà, que anava en contra de Trump. I, de fet, Hillary Clinton és a punt de perdre contra Bernie Sanders. Tot plegat té a veure amb una ruptura dels camps polítics tradicionals. Bolsonaro ve d’un partit gairebé inexistent; Milei en funda un de nou. Trump sublima, representa i popularitza tot de processos que venien de molt abans.

Per això parleu de la berlusconització de la política.
—Sí. També es veu en la lògica de defensa de la llibertat d’expressió: per a ser un racista, un homòfob o un masclista. És una cosa que abans ja era als fòrums d’internet. I un recurs que ja havia fet servir la candidatura de Pim Fortuyn als Països Baixos, l’any 2000, quan és el primer a fer declaracions clarament antimusulmanes. També en aquella època es comencen a fer servir la rentada violeta i la rentada irisada, que després farà servir molt l’extrema dreta. “Sóc homosexual, el problema és que a mi als països de majoria musulmana em matarien. Per això no vull que vinguin a imposar-nos la seva cultura i el seu discurs.” La islamofòbia, les notícies falses… Fins i tot Cambridge Analytica, que té un paper molt important en la victòria de Trump, ja l’havien fet servir amb el Brexit.

Abans dèieu que Itàlia és un laboratori de fenòmens que després s’estenen. Creieu que el trumpisme és una forma nova de feixisme?
—Crec que no. Trump s’assembla més a Berlusconi que no pas a Mussolini. I això és important. No vol dir que no hi hagi feixistes que donin suport a Trump, o fins i tot que hi governin. El mateix podem dir en el cas de Bolsonaro, de Milei o de Meloni. Però no hi ha un moviment feixista que impulsi Trump ni cap dels altres al poder. És la gran diferència. No és feixisme, és populisme autoritari. I per mi no és un debat acadèmic, sinó pràctic. Perquè, segons què pensem que és aquest fenomen, ens posarem uns deures o uns altres. Si de debò fóssim davant de l’auge del neofeixisme del segle XXI, el teu diari estaria tancat i jo treballaria en la clandestinitat i no faria aquesta entrevista amb tu.

Per què és un error estratègic dir-ne feixisme?
—Perquè aquesta sobreinflamació de l’ús del terme feixista banalitza el feixisme. I ens fa confondre les tasques que tenim. Ho he sentit per a tothom. Ciutadans és feixista, Ayuso és feixista. No. Ens equivoquem. Això no vol dir que no siguin fenòmens perillosos, són racistes, fan un discurs d’odi. És veritat que l’extrema dreta actual té passions mobilitzadores comunes amb el feixisme d’entreguerres, però hi té diferències molt evidents.

Quina, per exemple?
—N’hi ha una que la gent d’esquerres no hauria de menystenir. El feixisme neix com un model de gestió capitalista d’un sistema capitalista al límit. L’estat és incapaç de doblegar el moviment obrer pre-revolucionari o revolucionari si ho fa només amb els aparells repressius. Necessita crear moviments de masses que s’enfrontin al moviment obrer, que també era de masses. I crea un moviment fonamentalment dirigit per la petita burgesia clàssica, que és el feixisme clàssic. Això ara no hi és. Primer, perquè no hi ha un moviment obrer pre-revolucionari, ni en auge, ni aquí ni en uns altres llocs del món. I segon, perquè la nova extrema dreta tampoc no és un moviment de masses. No entra als nostres barris perquè tinguin una associació de veïns, un sindicat, un menjador popular… entren a casa nostra pel mòbil. No són fenòmens de polarització social al carrer, com ho va ser al feixisme.

Potser el mòbil avui fa la funció de l’associació de veïns, del sindicat, del menjador popular o del casal.
—Crec que no. El mòbil individualitza. Els centres obrers, fins i tot les tavernes, construïen comunitat. Socialitzaven. El mòbil no socialitza, sinó que individualitza. Això és fonamental. Amb molts dels missatges que difon l’extrema dreta digitalment, ni tan sols tens l’opció d’interactuar-hi. Són unidireccionals. Les comunitats obreres, les cases del poble, els ateneus, les tavernes, construïen els barris. Hi ha un estudi magnífic d’un historiador escocès, Chris Ealham, que parla de la construcció nacional i de la consciència de classe a la Barcelona de final del segle XIX i principi del XX. Explica l’ebullició de contactes, de comunitat, de sindicats de llogaters, de xarxes de suport mutu que hi havia als barris. Això crea una consciència. La individualitat i l’atomització en crea una altra. La col·lectivitat dóna seguretat, i la individualitat genera inseguretat i pors. Sobre aquestes pors es construeix l’extrema dreta.

Fotografia: Albert Salamé

Què ha passat perquè ara aquestes pors siguin més eficaces electoralment?
—El trumpisme s’explica per una conjunció de dues crisis fonamentals. Per una banda, la crisi del neoliberalisme i la seva mutació cada vegada més autoritària, especialment de la governança neoliberal a partir de la crisi del 2008. Per una altra, la crisi ecològica i el canvi climàtic, que no és una crisi futura, sinó que és una crisi present. La conjunció de totes dues crisis constitueix això que Gramsci va anomenar una crisi de règim. Som davant una autèntica crisi de règim del sistema capitalista. En aquesta crisi, en què s’obren moltes esquerdes, apareixen aquests monstres. Són monstres que es construeixen al voltant de les passions fosques, com deia Daniel Bensaïd. Les pors i els pànics. El neoliberalisme ha destruït qualsevol espai de comunitat, perquè l’ha colonitzat per al mercat. A més, la crisi ecològica ha trencat la utopia del capitalisme del creixement sense límits.

I això què implica?
—Cada vegada som més conscients que el creixement sense límits no és possible. No és que no sigui real, és que no és possible. El capitalisme es basa en dos preceptes. El primer és el creixement sense límits i, de fet, quan no hi ha creixement, hi ha crisi. Només se surt de la crisi amb creixement. El segon és el progrés: capitalisme i creixement són progrés, i el futur, per tant, és progrés. La crisi ecològica, sumada a la crisi de governança neoliberal, trenca aquesta utopia. Sabem que no creixerem sense límits perquè vivim en un món amb límits. I una cosa que és fonamental: som la primera generació que sabem que viurem pitjor que els nostres pares; que el futur pot ser una cosa diferent del progrés. Mark Fisher en diu la “cancel·lació del futur”. Som incapaços d’imaginar el futur. La cultura n’és un exemple magnífic.

Per què?
—Totes les pel·lícules dels anys setanta ens parlaven d’un futur de cotxes voladors. I ara, quines són les nostres pel·lícules del futur? No n’hi ha: tot són remakes de pel·lícules antigues. Torna la moda dels noranta, i dels vuitanta. En una enquesta recent, el 77% dels joves dels deu països més poblats del món van respondre que veien el futur com una cosa aterridora. L’extrema dreta es construeix damunt d’aquest terror perquè planteja un relat de seguretat: tornar al passat. Si el futur és terrible, tornem al passat. I què és, el passat? Entrar amb el meu cotxe fins al centre de la ciutat, cremant tot el dièsel que calgui. Negar el canvi climàtic. Tornar a la família patriarcal, al domini de l’heterosexualitat.

Hi ha un gran component emocional, en aquesta reacció.
—Sí. L’extrema dreta es construeix sobre les emocions. Un retorn al passat només s’explica emocionalment, no pas racionalment. Aquesta mena d’emocions donen una seguretat, encara que sigui temporal. Una part important de les manifestacions agràries reclamen que no hi hagi restriccions ambientals. “No vindràs tu, progre de ciutat, a dir-me com he de viure.” No dic que siguin mobilitzacions d’extrema dreta, però l’extrema dreta s’edifica sobre aquesta mena de relats. Quan el feminisme qüestiona el paper dels homes, del masclisme i del patriarcat, l’extrema dreta et diu: “Qui són elles per a qüestionar-te?” Un passat sense immigrants, en què Europa sigui cristiana i blanca. Això és una altra ruptura amb el feixisme: el feixisme era futurista. Tenia un projecte de futur. No el nostre, però era un projecte de futur. L’extrema dreta és reaccionària. Reacciona. Insisteixo: el trumpisme no és feixisme, és autoritarisme reaccionari.

Creieu que l’esquerra pot obtenir cap victòria per mitjà de la batalla cultural?
—Sí, però crec que l’esquerra opta per posar tiretes en un tren sense frens que se’n va de dret cap a un precipici. I la gent sap que les tiretes no funcionen. Som en un moment de profunda resistència, de radicalització i polarització. I l’esquerra cada vegada ens fa propostes més moderades; continua vivint de la cantarella que les majories electorals i socials es construeixen des del centre i la moderació. Trump és centre i moderació? Bolsonaro és centre i moderació? Milei és centre i moderació? L’extrema dreta aconsegueix construir majories electorals i socials mitjançant la polarització i els marges del sistema. L’extrema dreta proposa tornar al passat. I l’esquerra què proposa? Gestionar un sistema en caiguda lliure?

D’on ve aquesta confusió de l’esquerra?
—El problema és que l’esquerra no s’ha recuperat de la caiguda del mur de Berlín, que va posar fi a les seves utopies. L’esquerra és incapaç de pensar no pas en un món anticapitalista, sinó en un món postcapitalista. Som capaços de pensar el final del món, però no el final del capitalisme, i aquesta incapacitat impedeix que l’esquerra tingui un relat de futur. L’únic relat és el capitalisme verd, que també és fictici, i de les elits. “Ah, sí, d’acord, estem malament, ja ho hem entès. Sabeu què farem? Canviarem tota l’economia fòssil cap a l’economia verda.” Això és impossible. No hi ha materials. No n’hi ha. No és possible canviar el model actual i fer-ne un de verd. I a més és profundament injust.

Per què?
—Perquè com més va més desigualtat hi ha al món. Cada vegada que hi ha una reunió a Davos, Oxfam fa un informe sobre la situació econòmica al món. I dóna dades interessants que expliquen la situació a què ens enfrontem. Un titular: si les 99 persones més riques del món perdessin el 99% de la seva riquesa, continuarien essent les 99 persones més riques del món. L’extrema dreta qüestiona qui té dret de tenir drets, qui té dret del repartiment dels recursos escassos en un planeta finit, i diu: “Els espanyols primer!” I qui són els espanyols? Els subsaharians, no. Els catalans, tampoc. Ni els bascos, ni les feministes, ni els rojos. Al final, cada vegada parlen d’un subjecte més restringit.

Trump deia: “America first.”
—La lògica de fer Amèrica gran una altra vegada, i d’Amèrica per als americans, fa que es qüestioni qui té dret d’accedir als recursos escassos i qui no. L’esquerra ha de qüestionar aquest repartiment.

Com es pot començar a derrotar l’extrema dreta, doncs?
—Cal ser honest i reconèixer que en aquests moments hi ha més preguntes que no pas respostes. El meu llibre no vol donar respostes, però al final hi explico com ens podem enfrontar a l’extrema dreta a partir d’una anàlisi rigorosa del fenomen. També és molt important entendre què s’ha fet fins ara i no ha funcionat bé, per no continuar-ho fent. Per exemple, quin impacte han tingut sobre l’esquerra operacions com el bloc republicà perquè no governés Marine Le Pen. Ara: hi ha exemples que sí que han funcionat. De manera efímera, sense victòria definitiva, i amb mecanismes que no són extrapolables de manera mimètica a casa nostra. Hem de buscar la nostra fórmula.

Quins exemples poden ser inspiradors?
—El moviment feminista, per exemple, a Xile o a Polònia. Dues victòries contra l’extrema dreta. El moviment antiracista del Black Lives Matter als Estats Units, que va aconseguir derrotar Trump malgrat Biden. El cas d’Alba Daurada a Grècia, tot i que en aquest cas sí que parlem d’un partit de matriu neofeixista. I, de més antics, el Rock Against the Racist a Anglaterra, que també es va viure a Tolosa amb els Motivés, Zebda i el moviment cultural dels anys noranta. La música i la cultura poden servir per a disputar els joves, que ara són un element molt important amb els quals l’extrema dreta connecta amb tota aquesta contracultural trol d’internet. El llibre intenta d’estudiar aquests exemples i treure’n un seguit de conclusions perquè puguin ser útils.

Fotografia: Albert Salamé

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any