04.12.2025 - 21:40
Deu fer tres anys ben bons que vaig coincidir amb l’escriptor Ramon Solsona en una presentació d’una novel·la de Maria Dolors Orriols, El Riu i els inconscients, publicada per Adesiara (2022) amb introducció i edició de Montserrat Bacardí, que tres anys enrere havia publicat un estudi sobre aquesta autora, Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Eumo, 2019). Solsona llavors encara no havia engegat la recerca que l’ha dut a guanyar el premi Carles Rahola d’assaig del 2025, i ara veig clar que hi ha dues dones que han estat crucials en aquesta empresa seva. Una és Maria Dolors Orriols, que l’autor lamenta haver descobert tard: “Amb el retorn de la democràcia va tornar a escriure amb el mateix deler d’abans. Però ara li costava publicar”, escriu en el capítol dedicat a Orriols. “Per dir-ho d’una manera potser massa crua, no era ningú. Noms nous sense currículum ni res, com jo mateix, accedien al món editorial amb més facilitat que no pas ella, que semblava sorgir del no-res.” L’altra dona és Montserrat Bacardí, que a més és l’autora del pròleg de Dones migpartides. Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament (Pòrtic, 2025).
Llegir aquest assaig de Solsona és esgotador per molts motius. T’esgotes perquè t’enfades, perquè veus tot el que es va perdre amb la desfeta de la guerra civil, l’exili i la repressió posterior. T’esgotes perquè paleses un cop més totes les privacions i les humiliacions que patien les dones creadores i prens un altre cop consciència de l’esforç que havia de ser lluitar contra tot allò no ja per poder publicar sinó fins i tot per poder escriure. T’esgotes perquè veus tot el que et queda per llegir per conèixer la pròpia tradició, i t’esgotes perquè tret de tres o quatre noms (Rodoreda, Bertrana, Capmany i Murià), la immensa majoria de dones del llibre (diu que n’hi ha trenta, però n’hi ha moltes més) no les has llegides perquè els seus llibres són introbables i per tant ni tan sols tenen l’opció de formar part de la nostra tradició, perquè què és una escriptora que no és llegida? T’esgotes perquè del 2022 al 2025 l’escriptor Ramon Solsona ha llegit infinitat de llibres, ressenyes, crítiques, articles, estudis, notícies, ha consultat un munt de fonts, experts i expertes però també familiars, ha regirat cel i terra i ha bastit un corpus d’autores del segle XX que tant de bo provoqui el que li va dir a l’autor una altra investigadora, Isabel Graña, i que ell cita per cloure el llibre: “Espero que ens ajudi a despertar interès, a veure si els investigadors joves s’hi posen, que hi ha molta feina!”
És precisament a la penúltima pàgina del llibre que topo amb la frase que m’acaba d’esgotar del tot: “El mestratge no rebut de les escriptores apunta al pinyol d’aquest llibre.” A mi això m’ha fet molt de mal llegir-ho, no solament degudament explicitat per Solsona en les conclusions del llibre (que porten per títol “Generació sacrificada”), sinó de manera implícita al llarg de tot el llibre. Totes les dones que ens han precedit i que no hem pogut llegir, tantes. “Durant anys jo vaig ser contemporani d’escriptores com Arquimbau, que ni tan sols sabia que existien. Ara em sap tant de greu que sento l’afany de recuperar-les totes”, escriu per cloure el capítol dedicat a Rosa Maria Arquimbau.
Dones migpartides, ho diu Montserrat Bacardí al seu pròleg, “és un llibre que obre la porta a molts altres llibres”, Solsona no hi escatima referències bibliogràfiques, i això que el llibre no té ni notes a peu de pàgina ni bibliografia final (no patiu, sí que té índex onomàstic), cosa que li agraeixo especialment, primer perquè a més fa servir un to exhaustiu però molt proper que provoca que sigui natural que les referències als llibres estiguin integrades dins del text i, sense perdre ni una engruna de professionalitat, no deixa de ser un escriptor que escriu sobre escriptores, no perd la força creativa ni s’imposa un to acadèmic que hauria estat no sols feixuc sinó també, segons com, poc creïble.
Com deia abans, tot i que el títol parla d’una trentena de dones, n’hi ha moltes més, i hi ha també molts excursos de l’autor que serveixen de vegades per situar el lector d’una manera més àmplia que posant el focus en les autores o bé que són expressions de les seves opinions, i tot ben encaixat, ben col·locat, ben trenat: “Si faig aquestes marrades és perquè la brusca sacsejada de totes les biografies i els oblits posteriors expliciten la magnitud d’una derrota que encara dura.” Llegint, sovint t’has d’aturar perquè són gairebé quatre-centes pàgines de silencis, repressió, renúncies, sacrificis, desfetes i la part fosca de la història se t’endú.
Però per sort és Ramon Solsona qui ens ho explica i es fa un tip d’il·luminar-nos i esperançar-nos, i confio que aquest seu llibre provoqui el que deia Graña. Hi ha tantes mines per explorar i tantes hipòtesis per estirar. Què hauria passat si s’haguessin pogut llegir quan tocava les conferències de Carme Montoriol, la primera novel·la sobre el boom turístic que va ser Vent de grop d’Aurora Bertrana, o El Nadal d’en Pablo Nogales de Cèlia Suñol, “la primera novel·la en català protagonitzada per un immigrant que busca una nova vida a Barcelona”? Què hauria passat si totes aquestes dones haguessin pogut primer escriure i després publicar i les haguessin pogut llegir els seus contemporanis? Com hauria modificat això la nostra literatura? Com modifiquen aquestes trenta autores el nostre corpus, la nostra tradició? Hi són a temps, de fer-ho?
Dones migpartides és un llibre immens i ple de virtuts i una que en vull destacar, per anar enllestint i que us llanceu tots a esgotar-vos llegint-lo, és que com que l’escriu un escriptor i sobretot-sobretot-sobretot un lector, Solsona sempre s’atura a llegir les novel·les de les autores i ens les explica, sense espatllar-nos-en la lectura, i ens en diu el seu parer sense estalviar-se res, ni l’entusiasme ni la crítica, sempre constructiva. És d’agrair que en tot moment Ramon Solsona parli sense embuts, amb l’autoritat que li confereixen la recerca, les lectures i la seva experiència com a escriptor, i sense fer passar bou per bèstia grossa.
“No cal fer un al·legat feminista per justificar aquest treball”, escriu. “Crec que ho és per si mateixa la sola exposició de tantes biografies de dones d’àmbits diversos que, a més a més de migpartides, van patir una discriminació que no és imputable solament a la dictadura. Si moltes biografies són prou colpidores, encara ho són més en els últims trams de vida i quan cau el teló definitiu: la parquedat de les esqueles, els obituaris de circumstàncies, els silencis. I del fred del silenci a la gelor de l’oblit. […] I tantes noies/dones que no van tenir accés a estudis, que no van disposar mai d’autonomia per triar el seu camí, que no van tenir temps per llegir ni per escriure.”
El mestratge no rebut que deia al principi és el que més esquinça l’ànima i encén el seny llegint aquesta obra tan necessària de Solsona. A Vocació de viure, Maria Castanyer escriu (ho sé perquè la cita Solsona, és clar): “Què hauria passat si nosaltres ens haguéssim adormit a la palla? Si amb molts sacrificis no haguéssim mantingut la flama sagrada de la llengua?”, i és de llengua també que parla aquest llibre, i de tot el que es va sacrificar, esberlar, frustrar, perdre, silenciar, escapçar, i que per descomptat va ser molt més en el cas de les dones. “Algú m’ha preguntat per què em fixo només en narradores. Que no tenim autors masculins per reivindicar? I tant, molts, però hi ha una circumstància distintiva que em sembla que ha quedat prou clara. El fet de ser dona limitava i fins anul·lava la seva capacitat creativa i la seva projecció.”
Un mestratge interromput, el de totes les autores que no ho van arribar a ser mai, les que ni s’ho van plantejar perquè abans no van ser tampoc lectores i, si van ser lectores, no van llegir gairebé cap dona que els fes veure que elles també podien escriure, etcètera, he de dir “etcètera” i aturar-me aquí perquè és esgotador pensar en tot el que es va perdre “amb la despietada revenja de la dictadura”, i que estudis com els de Solsona i Bacardí, que per sort no són exemples isolats, ajuden a recuperar en la mesura que es pugui, que intueixo que sempre serà incompleta.
