La biodiversitat o diversitat biològica és un concepte que fa referència a la varietat de la vida sobre la Terra com a resultat de milers de milions d’anys d’evolució. Probablement la primera imatge que ve a la nostra ment en sentir aquesta paraula són escenaris idealitzats: selves tropicals d’arbres verds, llenyosos i frondosos, poblades per mamífers i aus exòtiques, i potser inclourem en la nostra foto mental algun insecte vistós, com una papallona de colors cridaners. O, tal vegada, evocarem un escull de coral en què naden peixos combinats en colors impossibles. No obstant això, la dimensió «evolutiva» del terme biodiversitat ens fa sospitar que deu haver-hi alguna cosa més en aquest escenari.

«Per a gestionar la biodiversitat és fonamental realitzar una quantificació fiable que tinga en compte els diferents nivells d’organització»

La vida sobre la Terra comprèn un gran nombre de grups vegetals i animals, però també molts més euca­riotes (organismes amb cèl·lules nucleades) i encara més grups de procariotes (organismes amb cèl·lules sense nucli). Totes aquestes formes de vida són protagonistes dels processos que es donen en els ecosistemes. És per aquests processos pels quals conèixer la biodiversitat del medi natural ha estat una inquietud constant per a l’ésser humà. Primer, per a posar-la al seu servei o extraure els seus recursos; després, per a conservar-la per raons que poden anar més enllà del mer utilitarisme, incorporant una dimensió eudemònica a la conservació, i, durant les últimes dècades, per a avaluar i mitigar l’impacte de les pertorbacions lligades al canvi climàtic sobre la vida en el planeta. La biodiversitat engloba variabilitat a tres nivells: «entre ecosistemes»; entre les unitats taxonòmiques (per simplificar, d’ara en avant espècies)1 que habiten en els ecosistemes («interespecífica»), i dins de cadascuna de les espècies («intraespecífica») (Glowka, Burhenne-Guilmin, Synge, McNeely i Gündling, 1994). Per això, un dels pilars fonamentals per a gestionar-la és realitzar una quantificació fiable que tinga en compte aquests nivells d’organització.

Descomposició espaciotemporal de la biodiversitat

Històricament, els ecòlegs prompte van ser conscients que la variabilitat biològica pot presentar patrons diferents depenent de l’escala considerada. Whittaker (1960) va ser el primer a descriure els diferents components espacials en què es pot mesurar la biodiversitat. Aquest autor va proposar abordar l’estudi de la biodiversitat al llarg d’una sèrie d’escales espacials jeràrquiques (Figura 1). Així va definir la diversitat gamma (γ) com la diversitat d’espècies en una regió o ecosistema. Per la seua banda, l’escala jeràrquica més baixa, corresponent al punt de mostreig, va rebre el nom de la diversitat alfa (α). Finalment, va definir la diversitat beta (β), que estableix la dissemblança entre dos mòduls comparables, normalment corresponent a un mateix nivell jeràrquic, com per exemple la dissemblança de biodiversitat entre diversos punts de mostreig.

A causa de la seua gran utilitat i a l’extensió d’ús, posteriorment va sorgir la necessitat de redefinir el component beta. Així doncs, es va fer la distinció entre diversitat beta 1 (β1), com la dissemblança entre els punts de mostreig dins d’una mateixa comunitat; i diversitat beta 2 (β2), com la dissemblança entre les comunitats d’una regió (Excoffier, Smouse i Quattro, 1992) (vegeu Figura 1). Actualment, els últims estudis en aquest camp proposen una descomposició temporal de la biodiversitat, anàloga a l’espacial. D’aquesta manera, l’escala jeràrquica es podria estendre a mòduls temporals niats, com per exemple anys, dècades i segles. Una conseqüència lògica d’aquest disseny és la possibilitat de combinar els aspectes espaciotemporals de la biodiversitat, però aquest enfocament està encara poc desenvolupat (Pavoine i Bonsall, 2011).

Llig l’article sencer al web de Mètode

Cristina Llopis-Belenguer, investigadora de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València (Espanya).

Isabel Blasco-Costa, investigadora del Museu d’Història Natural de Ginebra (Suïssa).

Juan Antonio Balbuena, investigador de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València (Espanya) i doctor en Biologia.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb