Mauritània és un país poc conegut. Situat al vessant més occidental del Magrib, i limitant al sud amb el Senegal, esdevé un territori gairebé totalment dominat pel desert del Sàhara, a excepció d’una estreta franja costanera, que es remulla a les aigües de l’oceà Atlàntic. Aquesta és, també, la zona més desenvolupada i pròspera del país, amb més presència humana i l’enclavament de les ciutats més importants, entre les quals la capital, la ciutat de Nouakchott.

Aquest país africà es troba amb la necessitat de desenvolupar la seva economia per garantir una millora de les condicions de vida de la població. Té uns recursos limitats però en té, i cal aprofitar-los al màxim per accelerar el creixement econòmic. Les infrastructures de transport no hi són gaire desenvolupades, almenys no al nivell que hom acostuma a trobar-se als països occidentals: la xarxa de carreteres no garanteix l’accés a tots els racons del país i pràcticament no hi ha ferrocarril. A Mauritània hi ha un sol tram d’autopista que fa amb prou feines cent cinquanta quilòmetres de llargada.

Però aquest gran país, amb una extensió equivalent a dues vegades la superfície de l’estat espanyol, té dos poderosos elements estratègics que juguen a favor seu. D’una banda, la sortida directa a l’oceà Atlàntic, que converteix els seus ports, i molt especialment el port de l’Amitié (Nouakchott), en la sortida natural per mar de les mercaderies amb origen a la resta de països del Sahel. D’una altra, la pertinença a un dels corredors econòmics més pròspers de tot el continent africà: el corredor transmagribí, que recorre la façana costanera del Magrib enllaçant cinc països: Mauritània, el Marroc, Algèria, Tunísia i Líbia. Un corredor que aplega una part significativa de la població del Magrib, les ciutats i els centres productius més importants i les principals infrastructures de transport, que ho relliguen tot.

Traçat del corredor transmagribí, que recorre el litoral africà des de Mauritània fins a Líbia. Font: Centre d’Estudis del Transport per a la Mediterrània Occidental (CETMO) 2017.

Aquest corredor és multimodal, és a dir, pretén afavorir la interacció i la complementarietat entre les diverses menes de transport –carretera, ferrocarril, transport marítim i transport aeri– perquè persones i mercaderies puguin desplaçar-se de la manera més eficient i àgil possible. És un corredor de prosperitat i progrés econòmic i social perquè és capaç d’estimular noves activitats econòmiques que, al seu torn, afavoreixen el desenvolupament dels països que les acullen. Però avui dia, malauradament, aquest corredor no és una realitat consolidada, tot i els esforços que s’hi han esmerçat. És un gran projecte transnacional que, aquests anys vinents, posarà en joc la capacitat dels països del Magrib de reinventar-se, superar disputes d’ordre polític o ètnic i cooperar per fer possible l’execució d’un projecte que garantirà el bé comú de la regió. I de retruc el bé comú de tota la Mediterrània occidental.

I és arribats a aquest punt que cal prendre partit: el Magrib és una regió essencial de la Mediterrània occidental, a la riba sud. Ambdues ribes han compartit segles d’història, tradicions i cultura. Som això que som perquè hem crescut com a civilització i poble en el marc d’un espai comú que ens aplegava i feia possible la nostra evolució: un espai per a l’intercanvi econòmic i cultural, un espai per a l’evolució, en definitiva. Avui, més que mai, cal valorar i reivindicar la Mediterrània occidental, a banda i banda, com a regió de present i de futur. I cal afavorir-ne el desenvolupament, sobretot en l’àmbit de les infrastructures i els serveis de transport. Per aquest motiu, precisament, el corredor transmagribí esdevé un element crucial per al futur del Magrib, per als cinc països que en formen part, però també per als països de la riba nord: Espanya, Portugal, França, Itàlia i podeu afegir-hi algun més.

En total, considerant el corredor transmagribí i la resta d’infrastructures que configuren la xarxa principal per a la regió del Magrib, les xifres són molt notables: 21.880 km de carreteres, dels quals han estat executats 13.844; 11.110 km de xarxa ferroviària per a mercaderies, dels quals tan sols 2.399 han estat executats; 7.584 km de xarxa ferroviària per al transport de passatgers, dels quals només 794 són plenament operatius i 1.031 requereixen una modernització urgent… I així podríem continuar esmentant la resta d’infrastructures que donen sentit al corredor, com els ports (28 en servei), els aeroports (26 en servei) i les plataformes logístiques, que emergeixen amb força com a nodes de confluència dels fluxos de mercaderies. En aquest moment, a tot el Magrib, només n’hi ha 3 en servei, però se n’han planificades 17 de noves. Totes aquestes infrastructures han de fer possible de bastir aquest corredor i requereixen inversions elevadíssimes que no són a l’abast dels estats del Magrib. Cal, doncs, prendre consciència d’aquesta realitat i cercar fonts de finançament alternatives que facin possible l’execució d’aquestes infrastructures. És una feina ingent, però absolutament necessària.

S’ha parlat i debatut molt sobre un altre corredor, el corredor mediterrani, aquests darrers anys. El traçat, inclòs per la Unió Europea a les Xarxes Transeuropees de Transport (TEN-T), no ha estat absent de polèmica, des del començament fins a l’aprovació final i la inclusió en els mapes oficials de la Comissió Europea. La variant del corredor, finalment presa en consideració, que es desvia del litoral de la península Ibèrica i s’endinsa terres endins, passant per Madrid, va aixecar un encès debat, sobre si era convenient i tenia sentit. Però finalment els estats de la Unió donaren per bo el traçat del corredor mediterrani i ara el debat se centra en les necessitats d’inversió que es deriven de l’execució dels projectes que inclou, d’una banda, i en el compliment dels terminis, d’una altra. Tanmateix, aquest debat de seguida serà superat per un nou element de reflexió que necessàriament haurà de prendre força aquests anys vinents: el què i el com de l’extensió del corredor mediterrani als països del Magrib o, dit d’una altra manera, la creació d’un veritable corredor mediterrani que prengui en consideració ambdues ribes de la Mediterrània, tant els països del nord com els del sud. Aquest haurà de ser, i no pas cap altre, el debat de futur entorn del corredor mediterrani.

Traçat del corredor transmagribí (vermell) i de la resta de corredors inclosos a les Xarxes Transeuropees de Transport (TEN-T). Font: Centre d’Estudis del Transport per a la Mediterrània Occidental (CETMO) (2017).

El sud d’Europa, l’Europa més mediterrània, haurà de ser capaç de bastir una veritable aliança estratègica amb els països del Magrib. El creixement econòmic i la millora de les condicions de vida dels ciutadans de totes dues ribes, amb una mirada transnacional, necessàriament haurà de centrar els esforços dels països que en formen part. I en aquest plantejament de desenvolupament compartit, les infrastructures hi tindran molt a dir: esdevindran veritables catalitzadors del progrés econòmic i social. Unes infrastructures que hauran de bastir-se entorn d’una nova proposta per al corredor mediterrani, que prengui en consideració el corredor transmagribí com a element estructurador de les infrastructures a banda i banda de la Mediterrània.

Òscar Oliver i Cristià, director general del Centre d’Estudis del Transport per a la Mediterrània Occidental (CETMO)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb