“Un tallat, si us plau”, vaig dir al cambrer després de llegir la llista de cafès escrita en català en una pissarra. Havia deixat casa meva, a Los Angeles, feia quinze hores i ara em trobava mig adormit. Tanmateix, des que era a Barcelona, estava compromès a fer servir el català, després de dedicar molt de temps (i alguns diners) a aprendre’l. De fet, havia passat l’any anterior amb ganes de practicar presencialment aquesta llengua que em fascina tant.

El cambrer va deixar de parlar –en català– amb un company, i em va respondre: “¿Y algo para comer?” “Sí, voldria un entrepà de formatge”, vaig declarar en el meu català no perfecte, però de nivell intermedi i, per cert, no incomprensible.

No narraré tota la conversa, però en cap moment no vaig aconseguir que em respongués en la llengua en què li havia parlat. És a dir, la seva llengua. El català. Dins la comunitat d’aprenents de la llengua catalana, la queixa més comuna segurament és la dificultat perquè els catalanoparlants nadius mateixos ens parlin en català. És una batalla constant que ens frustra molt. Crec que aquesta tendència fa mal a la causa de la normalització de la llengua, i possiblement contribueix al perill amb què el català s’enfronta actualment.

Vull aclarir-ho: no sóc neòfit. Vaig començar a aprendre el català el 1975, després d’arribar a Barcelona com a participant del programa “Study abroad” (“Estudiar a l’estranger”) de la Universitat de Califòrnia. Vaig triar Barcelona en lloc de Madrid després de llegir que Barcelona era “la capital de la cultura i la llengua catalanes”. No hi va haver cap dubte, havia d’aprendre aquesta llengua! Malauradament, era l’època de la dictadura, i a causa de les restriccions en l’ús del català, era difícil aprendre’l i practicar-lo. Tanmateix, els meus amics i els comerciants de la ciutat es van convertir en els meus professors informals. Cada dia, en donar-me una ensaïmada, la caixera de la pastisseria em feia una pregunta i m’ajudava pacientment a respondre-l’hi. Els botiguers del barri sempre em responien amb entusiasme i la meva companya de pis responia a les preguntes que tenia sobre paraules o expressions. En aquell moment, em va semblar que fer servir el català era un acte important de suport, i fins i tot una mena de resistència.

No és irònic, que avui dia el català estigui més en perill d’extinció que mai? En lloc d’una força que l’impedeixi activament, ara hi ha una multitud d’amenaces suaus –l’anglès, el castellà, les xarxes socials i un tsunami de turistes. Tanmateix, sóc optimista. Crec que el català pot tenir un gran futur si tots ens hi involucrem.

No m’agrada queixar-me sense ajudar a resoldre el problema, així que voldria fer alguns suggeriments. I, doncs, què pots fer quan et demano alguna cosa al supermercat o al parc, en el meu català marcat per un accent estatunidenc molt fort i la meva sintaxi “creativa” (exemplificada perfectament aquí, perquè no he demanat a cap amic o professor que corregeixi això)? En primer lloc: paciència! Potser costarà una mica entendre’m, però no gaire. Em pots demanar que repeteixi la pregunta o la pots repetir tu mateix per aclarir-la. M’ajudaria si responguessis parlant clarament i no gaire de pressa. Fes servir paraules comunes. Si vols dir una cosa complicada, explica-la amb una varietat de paraules i termes, perquè és probable que jo en sàpiga alguna. Sobretot, actua com si jo no parlés ni castellà ni anglès, i tingues en compte que contestar-me en castellà em confondrà.

Nosaltres, els aprenents, també tenim un paper. Hem de persistir i insistir, i no rendir-nos a la temptació de fer servir el castellà o l’anglès amb els catalanoparlants quan no ens responen en la seva llengua. Hem de mostrar-los que la seva llengua és viable i desitjable i, com a tal, apreciada per estrangers, estudiants de llengües i catalans no-catalanoparlants. Les llengües vives com el català tenen aprenents, i tot i que fem errors de pronunciació, entre més, podem contribuir a l’enriquiment i la difusió de la llengua. Els aprenents de català hem de fer això, i les persones que parlen català han d’acostumar-se a la nostra presència i participació.

I els turistes? Per què no ensenyar-los una mica de català? Si hi hagués més persones de fora que apreciessin el català, això podria ajudar que fos aprovat com a llengua oficial de la Unió Europea. Seria molt fàcil respondre a preguntes generals dels turistes en català bàsic i donaria als visitants una experiència més autèntica de Catalunya. Si un turista et pregunta en castellà o anglès a quina hora obre el museu, una resposta adequada seria dir “el museu obre a les deu” aixecant deu dits. Com és que el meu veí a Los Angeles va quedar-se tres setmanes a Barcelona sense adonar-se que s’hi parlava una llengua diferent del castellà? (“Parles català? Vols dir que utilitzes la zeta?”, em va dir.) D’altra banda, a alguns turistes, potser la idea de no poder fer servir el castellà els desanimaria de visitar la ciutat –que no seria una cosa dolenta.

M’encanta aquesta llengua i estic convençut que prosperà. Estic compromès a fer la meva part i continuaré practicant-la sempre que pugui. Si et parlo en català, respon-me en català, si us plau, i farem que la llengua sigui més habitual, forta i viva!