Botons, fils, llanes, ganxets, gafets, elàstics… Unes cinquanta mil referències d’articles de merceria, alguns dels quals ja no es poden comprar a tots els barris, es continuen servint en un comerç centenari del carrer Gran de Sant Andreu, 261. És la Merceria Perelló, un paradís de vetes-i-fils que avui porta la tercera generació de mercers d’una mateixa família.

Ramon Martínez Perelló i Elena Torres López estiren el fil d’aquesta nissaga, alhora que fan que l’art de moltes manualitats que han passat de generació en generació no deixi de tenir sentit. Ho procuren organitzant cursets d’aquelles labors que tota la vida s’havien vist fer a casa, com són les puntes de coixí, el punt de ganxet, de creu o de mitja, els brodats, el patchwork i la costura a mà i a màquina. Tal com explica en Ramon: “Antigament, aquestes formes d’art creatives es transmetien de mares a filles i d’àvies a nétes. Però la història va fer que, amb la incorporació de la dona al mercat laboral, aquestes tradicions antigues s’anessin perdent i les merceries vam assumir les tasques que feien les àvies. Som de les poques merceries que queden, que venem i ensenyem a fer servir aquests articles, i salvem així les tradicions. Salvaguardem tota una tradició històrica de manualitats amb aquests tallers amb què difonem un llegat que es podria perdre.”

Centenari

El 2023, la merceria Perelló va celebrar el centenari. Feia cent anys clavats que Montserrat Cura Vidal havia deixat el Poblenou per instal·lar-se a viure i treballar a Sant Andreu. “Era filla de forners que venien de Manresa, però va quedar òrfena de pare i mare de ben jove, a vint-i-cinc anys, i amb allò que li va tocar del repartiment amb els germans va decidir de venir a Sant Andreu i d’agafar el comerç que, d’ençà del 1880, ja funcionava com a merceria”, explica en Ramon. D’aquesta manera, la seva àvia materna, tota sola, el gener del 1923 es va posar al capdavant de la botiga, que a la part del darrere i al pis de sobre tenia totes les estances d’un habitatge. I, segons que explica el nét d’aquella emprenedora, “un representant de mitjons fill de Tàrrega, de nom Ramon Perelló, visitava la merceria com a proveïdor i, entre somriures i mitjons, la Montserrat i ell es van enamorar i van passar a portar junts la botiga”. Van tenir tres fills: en Ramon, la Conxita –la mare d’en Ramon– i en Pere. D’aquests, els dos petits, la Conxita i en Pere, van continuar treballant-hi fins a jubilar-se, ara fa una vintena d’anys. En Ramon, que era el gran, també va treballar al mateix sector de la merceria, però com a representant.

“Jo, el tercer dia de la meva vida, ja era aquí, a la botiga. De fet, quan encara era un fetus, ja devia sentir el tarannà de la vida aquí a dins i, només néixer, hi vaig venir a viure”, explica en Ramon. “De petit, hi jugava agafant capses i fent trens.” I puntualitza: “No és el mateix venir-hi a treballar que tenir la botiga i l’habitatge al mateix lloc. Vaig néixer el 1964 i vaig viure aquí fins al 1993, quan em vaig casar.” Per tant, són hores i hores de molts dies de la vida compartint espai i vivències al darrere del taulell.

Després d’haver estudiat COU i d’haver fet el servei militar, va decidir de quedar-se a la botiga: “Els estudis em costaven i això, en canvi, com que ho havia mamat, ja ho sabia fer. Sóc mercer, com diu el nostre logotip: ‘Perelló, mercers a Sant Andreu des del 1923.’ Tenim un nom, un ofici, un any i una localització. Som del poble de Sant Andreu, no del barri.”

En Ramon i l’Elena tenen dos fills. Podrien ser la quarta generació de mercers, però, de moment, en Jordi –de trenta anys– fa de mestre i en Sergi –de vint-i-sis– es dedica a la informàtica. “Ells també van passar els primers anys de vida al parc infantil a la rebotiga i també ensumaven la merceria”, recorda el pare: “En certa manera, em dol que es perdi una nissaga de mercers de tres generacions, el llegat d’un ofici, l’habitatge i tota la vivència familiar que hi ha en aquesta botiga. Per a mi, la merceria és la família.”

Encara recorda que el 1974 hi van fer una gran reforma i van ampliar la botiga cap a la rebotiga, “on fins aleshores hi havia hagut el menjador familiar”. “La botiga al principi era la meitat d’ara, perquè a continuació hi havia el nostre menjador i la cuina i hi havia un celobert i un pati on hi havia la comuna.”

Una oferta espectacular

En aquest espai de botiga doble, miris on miris, hi veus gènere. “La nostra merceria –explica en Ramon– és un tamboret de tres potes. En una, hi ha la merceria clàssica, amb les agulles, fils, botons, cintes, gomes, didals, el calaix de sastre on hi ha de tot per a cosir. En una segona pota, hi tenim tot allò que cobreix les labors, que també va molt lligat a la merceria, com són les llanes, el fil de punt de creu, els ganxets i les agulles de fer mitja, els teixits per al patchwork, els boixets de les puntes de coixí… I la tercera pota és la dels complements, com ara guants, gorres, bufandes, roba interior, barretines…” Parlant de barretines, en Ramon s’atura per explicar que és membre de la Confraria Barretinaire de Sant Andreu. De fet, ens descobreix que en tots els saraus que poden, els mercers Perelló hi col·laboren. Començant al desembre amb el tió, al gener amb els Tres Tombs i després amb la rua de carnaval i tota la feina de confeccionar les disfresses.

“En qualsevol activitat pública, d’esplai, lúdica, tot allò que formi part del teixit cultural o esportiu del poble de Sant Andreu, amb les diferents entitats musicals o de teatre, hi col·laborem”, comenta en Ramon. De fet, fa una matisació sobre la filosofia de la Merceria Perelló: “Sempre hem tingut els elements troncals de la vida d’un català: família, fe i país.” Una imatge de la Moreneta a la rebotiga confirma la devoció que li tenen. “A més, la nostra àvia es deia Montserrat.” I insisteix en el sentiment de poble que roman en molts santandreuencs: “Aquí encara diem que anem a Barcelona, quan anem al centre de la ciutat. Em considero del poble de Sant Andreu de Palomar, perquè l’any 1897 se’ns va agregar per la força al municipi de Barcelona.”

Amb motiu dels cent anys de la merceria, van estampar mitjons, samarretes i davantals amb els dibuixos de la imatge de dos dels monuments més significatius del poble, la parròquia de Sant Andreu de Palomar i la font de la plaça del Comerç. Van ser dissenys fets per Jordi Perelló, fill d’en Ramon i, per tant, besnét de la fundadora de la merceria familiar.

Que siguin també molt “de la senyera i de la llengua”, com afegeix el mercer, lliga amb el fet que l’establiment sigui un dels que participa en el Voluntariat per la Llengua. El 2001, l’Ajuntament de Barcelona va declarar la merceria Comerç de l’Any, i el 2000 el Gremi de Merceria i Gèneres de Punt de Catalunya els va donar la placa de Merceria amb Accent de Qualitat. Dos anys abans, el 1998, l’Associació de Comerciants de Sant Andreu els havia reconegut públicament per la trajectòria comercial de setanta-cinc anys.

Ara ja són cent tres anys de dedicació dels Perelló als menesters per a cosir, sorgir, apedaçar i confeccionar peces de roba. Un segle fent que cosir un botó no passi a ser només un record.

És espectacular la mostra de botons que tenen a la vista amb un sistema –explica en Ramon– “de fa vint anys, que consisteix a enganxar al tap d’un tub una mostra de cada botó que els tubs contenen, en una disposició que rendibilitza més l’espai”.

El moble de fils, només entrant a la merceria, fa pensar que no hi pot haver al món cap color o gradació que no sigui aquí. “És molt llaminer”, confessa. I diu que, d’entre tantíssim gènere, allò que venen més “són les genolleres i colzeres”, peces de teixit amb una capa adhesiva per a cobrir desperfectes, forats i estrips de la roba en colzes i genolls. També explica que despatxen molt la bobina de fil, per a la qual tenen aquest moble que deixa a la vista la grandiosa varietat de colors. Quan van començar a fer els cursets, van incorporar també roba per a les labors, cotó 100%, estampada i llisa, per a patchwork, també llanes per al punt de mitja i teles per als vestits de carnaval. 

Hi trobem de tot i molta diversitat, com els elàstics, els tirants per a aguantar pantalons i tota mena de gafets, a més de tancaments per a costura, alguns de fets al Poblenou, a l’empresa de Jindrich Waldes, “que va muntar la fàbrica i els nazis el van matar”.

Déu n’hi do, la quantitat de materials de costura clàssics que hi tenen. I algunes coses tornen, com ara les gomes de saltar. En tenen de colors diferents. Però la botiga també és plena de novetats. “Sempre estem en renovació constant, adaptant-nos camaleònicament a allò que la societat demana o requereix”, diu en Ramon. I afegeix que merceries com la seva “són negocis de formigues”: “Els guanys arriben molt a poquet a poquet. Hi poden entrar moltes persones, però moltes vendes no arriben a l’euro.” De gent, n’hi va de totes les edats. Els més grans ja fa temps que saben que, de certs articles de merceria, “si no els trobes a Can Perelló, no cal que els busquis més”.