Mendoza menteix, però no m’estranya 

Eduardo Mendoza ha anunciat que farà campanya perquè el 23 d’abril es diga “Dia del Llibre” i no Sant Jordi. Segons ell, el sant “era un maltractador d’animals que segurament no sabia ni llegir” i “s’ha escolat” en una diada que no li pertoca. Ho ha dit en la presentació de la seua darrera novel·la, segurament conscient que aquestes declaracions li garanteixen unes quantes columnes als diaris i una bona polèmica a les xarxes socials, que al capdavall és el millor màrqueting que pot tenir un escriptor abans de Sant Jordi.

Ara, posats a parlar de llibres i de la diada, fóra bo que Mendoza tingués una mica de prudència i no demostràs en públic tanta ignorància, perquè això que ha dit és, simplement, fals.

La idea original de dedicar un dia als llibres va partir del valencianista –establert a Barcelona– Vicent Clavel i Andrés, que als anys vint del segle passat va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona que s’establís una festivitat per a promoure’ls. 

Aquest “Dia del Llibre” es va fixar el 7 d’octubre, amb un decret reial que l’imposava i tot. Però la iniciativa va fracassar estrepitosament. Tan sols va triomfar a Catalunya, però això va passar precisament quan, l’any 1931, els llibreters catalans tingueren la pensada de canviar la data i passar-la del 7 d’octubre al dia de Sant Jordi, que, com a patró de Catalunya, ja era una gran celebració popular.

És documentat que, d’ençà del segle XV, hi havia el costum de regalar roses per Sant Jordi, i la Mancomunitat, sempre atenta, va promocionar molt la diada com a símbol de la catalanitat. Arreplegant totes aquelles tradicions –el patró de Catalunya, les roses i després els llibres–, Sant Jordi va créixer sobretot gràcies a l’impuls popular i es va convertir en la celebració que és avui; en canvi, a la resta de l’estat espanyol el Día del Libro no ha acabat d’arrancar mai i –això ni Mendoza ho podria discutir– no té ni punt de comparació amb això que representa Sant Jordi a Catalunya.  

Entre més coses, perquè també cal recordar que la celebració del dia del llibre a Espanya el 23 d’abril no es va institucionalitzar fins l’any 1985, quan el govern espanyol va proposar a la UNESCO que el declaràs Dia Mundial del Llibre. Espanya va vendre a la UNESCO un model que en realitat era exclusivament català, i quan aquella institució ho va aprovar i ho va convertir en festa mundial, llavors sí que va tornar a proclamar-ho com a cosa pròpia. Un exemple de manual sobre la manera com una tradició catalana pot ser apropiada, internacionalitzada i retornada finalment com si fos un invent dels veïns.

Per tant, el Dia del Llibre no va venir primer i Sant Jordi “s’hi va escolar”, com proclama falsament Mendoza, sinó que fou exactament a l’inrevés. La fracassada celebració del llibre es volgué arrecerar sota una diada que ja tenia arrelament popular perquè el context cultural i nacional hi donava un valor que l’efemèride comercial tota sola no hauria tingut mai. I no és, doncs, un detall menor que, d’ençà del primer moment, la diada contribuís decisivament a promoure la producció i la comercialització del llibre en llengua catalana. Sant Jordi era –això fins fa pocs anys tampoc no ho discutia ningú– el Dia del Llibre en Català. Perquè la diada de Sant Jordi no ha estat mai una diada del llibre neutral i descontextualitzada; era i és una diada catalana, dels llibres en català, pensada per als catalans i promulgada pel catalanisme. I per aquesta raó el franquisme la va prohibir. En el “fora Sant Jordi”, Mendoza no és gaire original tampoc.

Per una altra banda, l’argument que un sant llegendari “no pinta res” en una diada cultural denota un desconeixement més que notable de com funcionen les tradicions festives a tot el món –o una mala intenció massa visible. Perquè les celebracions culturals amb arrelament popular gairebé sempre pouen en el santoral o en la mitologia i això no és cap particularitat catalana, sinó un patró universal.

Pensem en Irlanda, per exemple. El Dia de Sant Patrici va nàixer com una festivitat religiosa i s’ha transformat en un homenatge a la diàspora irlandesa, a la identitat i a l’expansió de la cultura d’aquell país per tot el món. Però a ningú no li ha passat pel cap de reanomenar-lo “Dia de la Música Celta” o “Dia de la Cervesa Negra” en compte de “Dia de Sant Patrici”, car tothom entén que el nom del patró és indestriable del sentiment d’identitat que la festa convoca. Aquesta idea que vol trenar de manera ben talossa Mendoza, segons la qual una festa és culturalment vàlida o respectable solament si té un nom que s’ajusta a una descripció funcional no aguanta ni cinc minuts de contacte amb la realitat. Les festes no s’anomenen per la seua utilitat: s’anomenen per les seues arrels.

Però tot això que explique estic segur que Mendoza, si hagués pensat un minut, ho hauria pogut entendre –no és un ignorant ni un incapaç. El problema real és que darrere les seues paraules hi ha una cosa que és molt més que un simple error historiogràfic o de concepció. En la jeremiada –i en la manera com l’ha dita, i amb la ràbia i malícia amb què l’ha dita–, és fàcil de reconèixer-hi clarament aquella actitud tan antiga i, al capdavall, tan espanyola de voler una Catalunya preciosa… però sense catalans.

És una síndrome clàssica: m’encanta Barcelona, m’encanta el Barça, m’encanta la Rambla plena de gent amb roses i llibres, m’encanta la calidesa mediterrània, m’encanta el pa amb tomàquet, m’encanta Gaudí, m’encanta, en definitiva, tot allò que fa que Catalunya siga distinta… però no suporte que siga catalana. Les roses, sí; els llibres, sí; la festa, sí; el negoci, sí –quants llibres menys vendria cada any Mendoza sense Sant Jordi? Però el sant i allò que fa que la diada s’identifique amb una tradició mil·lenària catalana, això no: fora Sant Jordi.

Evidentment, Mendoza no és el primer ni serà l’últim a practicar aquesta forma, diguem-ne, benevolent d’assimilació. Que al capdavall no és sinó la versió més o menys culta i literària d’una operació que a Catalunya s’ha repetit mil vegades amb distints actors i distints pretexts: la de voler arrabassar l’estètica atractiva de la catalanitat tot neutralitzant-ne la substància identitària. En realitat, ell no para gaire lluny dels anhels d’aquells casernaris que proclamaven que Catalunya seria meravellosa si no hi hagués catalans i en proposaven l’aniquilació.

Evidentment, jo no sóc qui per a recomanar-li cap lectura. Però diria que a l’home li aniria bé de repassar el llibre de Milan Kundera El riure i l’oblit. Perquè, entre més coses, allí el gran autor txec ens explica que el primer pas per a liquidar qualsevol poble és esborrar-ne la memòria. Diu: “La lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit.” I mira que ben retratat que hi surt, el senyor Mendoza.

PS1. El guionista i escriptor Jair Domínguez és jutjat avui a l’Audiència de Barcelona per haver dit en un programa de Catalunya Ràdio, ara fa cinc anys: “El feixisme, els nazis, es combaten amb un cop de puny a la boca.” L’única acusació del cas és la del partit d’extrema dreta espanyolista Vox –la fiscalia se n’ha desentès–, que creu que les declaracions són delicte d’odi. En aquest article us expliquem aquest cas esperpèntic.

PS2. La jutgessa d’Osca Rocío Pilar Vargas Magallón no tan sols ha imposat un termini de cinquanta-sis setmanes –que ja ha començat a comptar– perquè el MNAC trasllade les pintures murals de Sixena a l’Aragó, sinó que també ha desestimat la petició que li havia reiterat el museu de demanar un informe sobre la viabilitat del trasllat a l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE), dependent del Ministeri de Cultura. El compte enrere de la jutgessa sobre Sixena assenyala, doncs, la irresponsabilitat del ministre Urtasun, tal com explica Josep Nualart Casulleras en aquest article.

PS3. No me n’amague gens: un dels col·legues de professió que admire més és Joan Vall Clara. Dimecres l’Avui, un dels precedents d’El Punt-Avui, celebra merescudament els cinquanta anys amb una festa a Barcelona i Andreu Barnils l’ha entrevistat: “Joan Manuel Serrat va ser qui va posar més diners per a l’Avui”.

PS4. Ara fa noranta-cinc anys, Barcelona va viure un dels dies més importants de la seua història contemporània. El 14 d’abril de 1931 va caure la monarquia espanyola i, a la capital catalana, es va proclamar l’Estat Català. Tot plegat en poques hores i enmig d’una incertesa absoluta: ningú no sabia encara si el canvi de règim reeixiria ni quina reacció tindrien les autoritats espanyoles. Alexandre Solano s’ha capbussat en la història i ens fa arribar les interessants proclames que els polítics i les institucions catalanes van fer aquells dies: “‘D’aquí no ens trauran sinó morts’: les proclames a Barcelona de la República i l’Estat Català”.