16.03.2026 - 21:40
|
Actualització: 16.03.2026 - 21:46
Hi ha sentències que, fins i tot quan es poden defensar d’un punt de vista jurídic estricte, produeixen un efecte devastador sobre la confiança dels ciutadans en les institucions. La decisió del Tribunal Superior de Justícia valencià de no admetre la petició de la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra d’investigar Carlos Mazón pel delicte d’homicidi imprudent n’és una, clarament.
Comence per allò que cal reconèixer sense ambigüitats: el tribunal no s’ha equivocat en l’aplicació de la dogmàtica penal. El principi de legalitat –nullum crimen, nulla poena sine lege– és el pilar sobre el qual reposa la idea de l’estat de dret. I el TSJ fa bé d’advertir que “contemplar els tipus penals com a contorns flexibles i adaptables conjunturalment per a donar resposta a un sentiment col·lectiu […] significa trair les bases que defineixen el dret penal propi d’un sistema democràtic”. Açò és una veritat incòmoda, que ens molesta molt, però que és necessària. La justícia no pot ser el teatre en què es canalitza la ràbia col·lectiva, per més legítima que siga. En això tenen raó.
Ara, dit això també cal dir ben alt i clar –i denunciar sense embuts– que el problema, en el cas que ens ocupa, no és la resolució en si, sinó el sistema que la produeix, que la fa possible.
El TSJ aplica rigorosament la doctrina de la posició de garant, un concepte d’arrel germànica i àmpliament incorporat al dret penal europeu. Segons aquest concepte, la responsabilitat penal per omissió solament pot recaure sobre qui tenia una obligació jurídica específica i normativament prevista de protegir el bé vulnerat. Tal com ens explica Josep Nualart Casulleras en aquesta documentada anàlisi del cas, el tribunal ens diu que Mazón no era el garant legal durant l’emergència, perquè la llei valenciana d’emergències atribuïa eixe paper directament a la consellera Salomé Pradas. I, atès que Mazón no va activar el mecanisme excepcional de l’article 12.4 –pel qual hauria pogut assumir el comandament únic–, no pot ser considerat penalment responsable de les morts.
La paradoxa és cruel, però jurídicament exacta: precisament perquè va no actuar, Mazón resta fora de la cadena de responsabilitat penal formal. Si hagués actuat seria diferent. És molt cruel, però és així.
Hi ha, en aquest punt, un ressò d’allò que els teòrics del dret constitucional anomenen el “problema del buit de responsabilitat”. És un problema que sorgeix quan les estructures legals són dissenyades de manera que la irresponsabilitat política es converteix –mal que siga involuntàriament– en irresponsabilitat jurídica. En això no som una novetat europea. El Tribunal Constitucional Federal alemany ha hagut de bregar unes quantes vegades amb la qüestió de fins a quin punt les lleis orgàniques que distribueixen competències en situació d’emergència creen zones grises on ningú no respon de res i on ningú no pot ser acusat de res. La resposta, sempre insatisfactòria, és que és un problema del legislador, de qui fa la llei, i no pas del jutge, que no ha de fer sinó aplicar-la. Haver-ho pensat millor, haver-ho redactat millor, ens vénen a dir.
Ara, en el nostre cas hi ha un element molt important que converteix aquesta decisió en alguna cosa que va més enllà d’un debat dogmàtic o teòric: l’aforament. I això canvia clarament la perspectiva.
L’aforament és una institució legítima: garanteix que qui ocupa càrrecs representatius no siga objecte d’accions judicials polítiques tramitades per jutges ordinaris. Però l’efecte pràctic, en el cas de Mazón, és ben diferent: en realitat, en aquest cas, fa de mur protector del delinqüent. El TSJ fixa, per als aforats, un llindar probatori d’indicis que, per definició, és impossible d’assolir sense una instrucció prèvia que, precisament, l’aforament impedeix d’iniciar! De manera que per a poder processar Mazón el tribunal exigeix allò que l’aforament impossibilita. És un peix que es mossega la cua amb conseqüències terribles.
I ací –aquesta és la meua opinió– és on rau el veritable escàndol democràtic d’aquesta resolució: no en allò que el tribunal ha dit, sinó en allò que el sistema fa.
Una democràcia sana necessita que la responsabilitat política i la responsabilitat jurídica estiguen en tensió fructífera, però no hauria de tolerar que la primera puga eludir estructuralment la segona apel·lant a normes dissenyades per a protegir l’exercici legítim del càrrec.
I en el cas de Mazón ens trobem amb dos-cents trenta morts. Amb un president que va passar cinc hores incomunicat en el reservat d’un restaurant mentre s’esdevenia la catàstrofe. Que va negligir voluntàriament les seues responsabilitats i no es va preocupar per la vida dels ciutadans. I amb un sistema legal que, per la pròpia arquitectura, resulta que no el pot jutjar mentre continue essent diputat. I, evidentment, amb un Partit Popular que és l’únic actor que podria canviar aquesta situació —retirant-li la condició de diputat, bé per pressió interna, bé per una reforma de la llei d’aforament que, diguem-ho de passada, el dret comparat europeu fa temps que reclama– i que no té gens d’interès a fer-ho.
La frustració ciutadana monumental, volcànica, que s’origina en vista d’aquest panorama no és irracional ni demagògica. Ben altrament, és la reacció natural i lògica d’una societat que veu com el dret –aplicat correctament si mires les normes i prou, això no ho discutesc– pot produir resultats que el sentit més elemental, més bàsic, de la justícia considera intolerables. Que el culpable –indiscutible, en veient els fets– de les morts escape de la seua responsabilitat tan sols perquè un article de la llei és mal escrit; que pese més l’error legislatiu que els cadàvers causa una frustració monumental. Comprensible, lògica i evident. Qui explicarà als familiars de les víctimes que el responsable de la mort del seu fill, de la seua dona, del seu germà o de la seua neboda no anirà a la presó perquè els diputats fa anys no van parar compte en allò que escrivien?
Aquesta frustració és molt i molt perillosa. No tan sols per als familiars de les víctimes sinó per a la societat valenciana sencera. Perquè si aquesta frustració no troba canals institucionals de resposta –i pràcticament ja no n’hi ha– pot passar que s’aboque cap a la desconfiança sistèmica, cap al populisme punitiu, cap a la lògica del “tot és igual perquè el sistema sempre protegeix els poderosos”.
Ho torne a dir perquè ningú no en tinga dubtes: la justícia garantista és un bé imprescindible en democràcia. Però també crec que s’ha de deixar molt clar que el garantisme no pot ser el nom elegant amb què es designa la impunitat estructural dels qui governen. El veritable perill no és que la gent estiga enfadada, sinó que la seua ràbia tinga tota la raó i al mateix temps no servesca de res. Perquè així és com s’enfonsen les democràcies.
PS1. Alexandre Solano ha entrevistat, per parlar dels resultats electorals a Catalunya Nord, el sociòleg Gautier Sabrià, que ens ofereix explicacions raonades sobre el perquè de l’èxit de l’extrema dreta a Perpinyà: “A Perpinyà les esquerres van dedicar massa energia a barallar-se entre elles”.
PS2. També sobre aquest tema, publique una Pissarreta que mira més enllà de la capital, per a deixar clar que la realitat política del país és molt més complexa i interessant que no deixen entendre els titulars catastrofistes: “Eleccions a Catalunya Nord: no tot és com sembla”.
PS3. El monstre judicial, editat per Josep Nualart Casulleras, és el primer títol dels Llibres de VilaWeb d’aquest 2026. És un viatge al cor del sistema judicial espanyol per a mostrar-ne la cara més fosca i les febleses. A partir d’una vintena d’entrevistes a juristes de primer nivell, construeix una crítica dura a una cúpula judicial profundament antidemocràtica i marcada per una obsessió contra l’independentisme català. El volum aplega veus com les de Joaquim Bosch, José Antonio Martín Pallín, Joaquín Urías, Wolfgang Schomburg, Olga Tubau, Josep Casadevall, Benet Salellas, Aamer Anwar, Andreu Van den Eynde i Neus Torbisco. Totes coincideixen en un diagnòstic inquietant: l’existència d’un estat dual i venjatiu que no va trencar mai el lligam amb el franquisme. El llibre serà a les llibreries el 25 de març –ja va arribant a les cases dels subscriptors de la col·lecció de llibres– i el podeu reservar a la Botiga de VilaWeb. Us ho expliquem tot en aquest article.
PS4. Com que ahir era dilluns, a VilaWeb TV es va emetre el pòdcast Existim, l’espai on joves de tots els Països Catalans dialoguen entre ells lliurement. Aquesta vegada hi participen Joan S. Moñino, conegut a les xarxes per “Parlars Mallorquins”, Blanca Trull, Alba Ferran i Paola Escudero, que ens expliquen que molts joves lluiten i planten cara pel català.
