16.12.2025 - 21:40
El 29 d’octubre de 2024 el País Valencià s’afonava sota una gota freda que acabà matant 230 persones. Aquell mateix dia, la consellera Salomé Pradas escrivia al president Carlos Mazón: “El que més preocupa és la zona de la Ribera Alta, el barranc del Poio i el riu Magre”, amb alertes hidrològiques activades i els serveis d’emergència desbordats. La resposta del president, mitja hora després, va ser un únic mot: “cojonudo”.
“Cojonudo”: així retrata la catàstrofe el màxim responsable polític del país mentre tot comença a trontollar. I després, dinaret a El Ventorro, i, en les hores decisives, una intimitat blindada en un reservat que després es va intentar reetiquetar amb versions successives, i calma tensa al búnquer del poder. “Cojonudo” no és sols una grolleria, és una manera de mirar el món: des de dalt, desconnectat, amb la prepotència de qui es creu per damunt de qualsevol conseqüència.
Però la cosa encara és més indecent quan mirem què passava al mateix temps amb el missatge d’alerta a la població. Mentre l’aigua ja s’enduia cotxes i persones, el subdirector d’Emergències insisteix davant la jutgessa que la consellera Pradas i el president de la Diputació, Vicente Mompó, van demanar de canviar el text de l’Es-Alert per motius lingüístics: llevar l’accent de “València”, canviar “aquest” per “este” i “tipus” per “tipo”. El temps corria en contra de centenars de vides i el govern estava entretingut fent de corrector ideològic.
No és mala gestió: és una indecència institucional. Un govern que fa de la guerra lingüística una obsessió, la fa passar davant l’emergència i, en conseqüència, retarda l’alerta massiva. La fotografia completa fa fàstic: un president que respon “cojonudo” quan li parlen dels punts crítics; un cap de gabinet que escriu “Salo, de confinar res, per favor. Calma”, mentre la riuada avança; i una consellera i un baró provincial obsessionats a mutilar un text en valencià perquè no sone massa català.
La jerarquia de prioritats és claríssima: primer, la guerra cultural; després, si queda temps, ja veurem què en fem, de les vides. Aquest fanatisme lingüístic es tradueix en segons i minuts perduts retocant un missatge d’emergència perquè “València” no porte accent, perquè “aquest” no recorde massa que som el mateix idioma que al nord del Sénia. No volen que el missatge que et pot salvar la vida siga escrit en un valencià digne i normal. Millor un valencià esgarrat, subordinat i domesticat, encara que això vulga dir perdre temps en plena catàstrofe. Potser per això, ara, que ens han tornat a enviar el missatge, ho han fet directament en anglès i espanyol. Obviant el català. Si abans retocaven accents, ara retallen drets: la llengua pròpia, esborrada de l’alerta.
L’obsessió anticatalanista; és una política d’estat autonòmic que travessa pressupostos, sentències, subvencions i, ara ho veiem, protocols d’emergència. I té un punt d’inhumanitat profund: aquesta gent és incapaç d’acceptar que compartim llengua amb milions de persones, però està perfectament disposada a jugar amb els minuts d’or d’una emergència per marcar territori ideològic. El missatge és brutal: per a PP i Vox, que el valencià sone massa català és quasi tan greu com una riuada. I aquell dia, davant la riuada real, van decidir lluitar contra el fantasma del català del manual, no contra l’aigua que s’enduia vides.
Mazón i els seus han intentat construir després el relat de l’“apagada informativa”, de la sorpresa meteorològica, del “no vam saber res fins a la matinada”. Els whatsapps i els testimonis davant la jutgessa els desmunten: sabien que hi havia punts crítics des del matí, sabien que la situació era molt greu des de primera hora, sabien que hi havia una primera víctima. Aquesta no és la història d’un govern desbordat per la natura; és la història d’un govern desbordat per la seua frivolitat, per la seua negligència.
I llavors queda la pregunta inevitable: què li passa pel cap a un president quan li escriuen que “el que més preocupa és la Ribera Alta, el barranc del Poio i el riu Magre” i ell respon “cojonudo”. Què vol dir exactament, aquí, “cojonudo”?
Perquè “cojonudo” pot voler dir moltes coses: “perfecte”, “collonut”, “de puta mare”, fins i tot “genial”. És una paraula de taulell de bar, de complicitat, de superioritat displicent. Però en aquell context només pot significar una cosa: desconnexió. I aquesta és la imatge que queda enganxada a la retina: una catàstrofe que avança, alertes que arriben tard, i al centre del poder un únic mot, “cojonudo”, que no explica res i alhora ho explica tot.
