Max Navarro (Premià de Mar, 2002) ja ha tret la seva primera cançó després del seu pas per l’acadèmia d’Operación Triunfo (OT). “Estrelles” acumula més de 120.000 visualitzacions a YouTube i gairebé 500.000 a Spotify, tan sols quinze dies després del seu llançament. La presentarà en directe el 24 de desembre al Palau de la Música, com a part del programa especial “És Nadal al Món”.

A vint-i-tres anys, Navarro s’ha convertit en la primera persona que publica un senzill en català a la sortida d’OT. “Ja era hora!”, celebra. Ho té clar, que no abandonarà el català durant la seva carrera, però no es tanca a compondre en cap idioma. Tampoc a cap disciplina: estudia interpretació a l’Institut del Teatre, periodisme a la UPF, i aviat publicarà el seu primer àlbum. Els seus referents van d’Albert Om a Elton John, passant per Roc Bernadí, Miki Núñez i Manu Guix, que ha estat professor seu a l’acadèmia. Parlem amb Navarro d’aquesta nova etapa vital que tot just enceta.

—No heu parat d’ençà que heu sortit de l’acadèmia d’OT.
—Gens ni mica! Tenia moltes ganes de treballar. Durant les sis setmanes que vaig ser allà, tenia dues opcions: o em posava a fer legos, o em posava a la sala del piano. I em vaig posar a compondre moltíssim, vaig fer sis cançons senceres, i més idees que tinc a mitges, com ara, un duet amb la Claudia. Jo vaig veure que la gent que m’envoltava eren artistes amb molt de potencial i molt de talent, i jo pensava: “No duraré, millor que aprofiti l’oportunitat.” I em vaig posar a treballar i a compondre.

—Heu descobert que us interessa més la part de compondre música que no la faceta d’actor?
—Realment, la meva vocació és ser actor. Jo tinc formació en periodisme, però també en interpretació. Ara he acabat el segon any a l’Institut del Teatre, i em falta acabar quart de periodisme, però he treballat en companyies petites i en alguna cosa de televisió com a actor des dels divuit anys. És el que m’agrada: l’escenari. Dit això, la part d’escriure i de fer música, la tenia potser més adormida, i entrar a OT va ser l’oportunitat de poder-hi aprofundir.

—Llavors, us veieu més com a cantant o fent teatre musical, la resta de la vida?
—És impossible de dir una sola cosa. Jo ara estic més obert que mai a tot el que pugui arribar, perquè al final sóc un privilegiat. I ho dic en el sentit que, gràcies al meu esforç i a l’oportunitat que he tingut pel fet de tenir aquesta visibilitat, tinc una mica més de marge per a triar. Però sigui el que sigui que acabi fent, sigui teatre, una pel·lícula, o un àlbum –que això passarà molt aviat–, sé que ho faré amb molta consciència, i prenc com a referent el treball que ha fet la Chiara, d’OT 2023. Ara estic més enfocat a la música, però el fet de ser actor no ha marxat mai. De fet, tinc aparaulat un tema d’actor que m’interessa molt!

—Es pot saber quan sortirà l’àlbum?
—No… Però serà més aviat que no es pensa la gent! I és una mena de regal als qui han vist OT i ens ha seguit, perquè són les cançons que jo he compost a l’acadèmia. N’hi ha una, “Vertigen”, que el Manu em va dir que era molt d’estil musical, per exemple.

—Com ha estat tenir de mestre Manu Guix, que ha fet molts musicals, i és el que us agrada?
—Això ha estat molt fort! En Manu és el millor. Una persona molt intel·ligent, molt generosa, l’estimo molt. És increïble, perquè de sobte et trobes sense cap mena de barrera amb una persona que admires moltíssim, i de la qual vols aprendre. És com un somni, una oportunitat que molt poca gent té, de poder-li ensenyar les cançons que has fet. Ell et diu el que pensa, tal com raja. Això és el que m’agrada d’en Manu. De fet, va ser ell qui em va dir: “Max, has de fer el que et doni la gana, el que t’agradi a tu. I has de ser tu. Vendre més o menys discos és igual, l’important és ser coherent amb tu mateix.” I això m’ho he pres al peu de la lletra. Per això vaig tenir clar que la gent m’havia de veure treballant, component i cantant en català, perquè forma part de la meva identitat.

—La gent la valora molt positivament, l’autenticitat.
—Totalment. “Estrelles” és el primer single de la història d’OT que es fa en català. Després de vint-i-cinc anys de programa i de tretze edicions. Ja era hora! En el meu cas, va sortir de manera orgànica. Jo componc tant en català com en castellà, i tinc intenció de continuar explorant els dos idiomes, però amb aquesta cançó ho vaig veure claríssim. En Miki Núñez em va dir que era difícil que el primer single que fas fora d’OT fos 100% la teva essència, però que amb “Estrelles” ho havia aconseguit.

—I a més, té molt bona rebuda! Més de 120.000 visualitzacions a YouTube, i a Spotify més de 400.000 reproduccions en poc més de deu dies.
—És una passada! A Barcelona és espectacular. I també a València, a Bilbao, a Madrid… És meravellós, perquè veus com una cançó en català pot funcionar fora de Catalunya, també. I l’exemple més clar són els meus companys, que són els primers que cantaven la cançó…

—Tot i no saber català!
—Un dels meus moments preferits de l’estada a l’acadèmia va ser quan vaig poder ensenyar als meus companys “Estrelles” al piano, perquè vaig acabar-la just la setmana abans de marxar. La meva sorpresa va ser veure deu persones, de les quals només Guillo parla català, cantant una cançó en català a ple pulmó. Això per a mi va ser increïble.

—Sí que és cert que hi ha hagut alguna polèmica amb els companys respecte del català. Per exemple, Iván Rojo deia que el català no era una llengua oficial, i li ho vau rebatre juntament amb Tinho. Com ho heu viscut?
—Crec que és lògic que entenguis millor la realitat que vius tu, que no pas si ets d’un altre lloc on tens un context social tan diferent. També és positiu que hi hagi l’oportunitat de poder-ne parlar amb educació i estima en un espai com és un programa de televisió.

—Potser han canviat algunes coses. En els primers programes era prohibit de dirigir-se als pares en català, i ara fins i tot canteu cançons en català. Ara està més normalitzat.
—Absolutament normalitzat. Amb en Manu Guix és que ens sortia parlar en català! A les nostres classes era com… És igual! I no, no he tingut mai cap mena de problema, ni amb la Noemí, ni amb els companys. Crec que és molt bonic de veure com canvien les coses. Estic molt content d’aquesta normalització.

—I ara la idea és fer més discografia en català?
—Jo ara mateix no em tanco a res. Si de sobte em dius, fes un musical amb en Manu en català, doncs som-hi! Però si després em dius, fes una col·laboració amb la Claudia en castellà, doncs endavant. O sigui, jo el que crec és que l’idioma és un vehicle, i el vehicle pot servir-te per segons quins contextos. Mentre tu siguis coherent amb qui ets, la resta és igual. Jo faré música en català, i no en deixaré de fer, perquè forma part de qui sóc. Ara, depèn del moment vital en què em trobi, em naixerà més fer una cosa o una altra.

—Tornant al vostre pas per OT: en el moment de sortir, us adoneu que sou una persona pública, sobre la qual la gent comenta a les xarxes socials. Com ho viviu?
—Això de persona pública… quina expressió més estranya! Jo tinc la meva vida i m’agrada que sigui meva i saber quines coses decideixo compartir i quines coses són només per a mi. Estic molt agraït per l’oportunitat que se’m pugui conèixer per la meva feina i també pel meu caràcter i pels meus valors, però, alhora, m’agradaria que aquesta visibilitat a poc a poc s’anés encaminant cap a la banda més professional.

—Us fa por que una part de la vostra vida privada ja no torni a ser igual?
—Per una banda, que la gent et conegui és el que farà que tu després puguis treballar. Per tant, agraïment per davant de qualsevol altra cosa. Més enllà d’això, crec que és important cuidar-se i saber quins límits necessites posar per poder-te sentir còmode i continuar fent la teva feina. Es tracta de trobar l’equilibri entre aquestes dues coses. Pensa que és tot molt de cop: jo sóc un noi de Premià de Mar que anava cada dia a estudiar. I de sobte et posen un focus enorme i la teva feina es valora molt més, però continues sent la mateixa persona que abans. És una oportunitat que crec que s’ha de saber aprofitar. Per sort, estic ben acompanyat.

—De fet, Noemí Galera, directora de l’acadèmia, explicava que teniu acompanyament psicològic durant l’estada a OT.
—Per a mi la Noe ha estat una gran ajuda allà dins, és un suport molt important. Està molt pendent de tots, i alhora et dóna el teu espai. És una persona molt poc invasiva. I sí, el suport psicològic que tenim durant els sis mesos després de sortir de l’acadèmia, el faig servir. A més, és la mateixa persona que teníem dins l’acadèmia. A banda, tinc els companys d’OT, que sempre són al peu del canó, saps que pots demanar-los el que sigui. Crec que amb ells he pogut explorar una versió autèntica del Max, que és bonica i m’hi sento a gust, perquè em sento molt valorat, m’han fet molt de costat.

—Canviant una mica de tema. Heu fet periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, oi?
—Sí. Em falta acabar quart, encara.

—Jo també vaig fer periodisme a la UPF. Segur que vam coincidir pel campus. Quin mínor vau fer?
—Polítiques.

—Ostres, jo també! Però vaig decidir d’acabar-ho com a carrera.
—Jo ara crec que primer acabaria la carrera de periodisme, perquè només em queden algunes assignatures i el TFG I, després, l’Institut del Teatre. Però al gener ja estic apuntat a classes de dansa i cant, perquè no t’has de deixar de formar mai.

—Ja no us queda gaire per a acabar la formació acadèmica…
—No, i em fa il·lusió poder-la acabar. Jo no tan sols tinc referents musicals, també en tinc de periodístics. L’Albert Om, per exemple, amb el programa El convidat, em va marcar moltíssim. Jo amb deu anys tenia deu diaris al mòbil! Era força peculiar, perquè m’interessava moltíssim tot el que passava al món. Crec que el periodisme és una professió preciosa en la qual tens l’oportunitat d’aprendre d’altres persones, i quan fas música o teatre, passa igual: aprens sobre tu però també sobre les històries dels altres per poder créixer.

—Parlant de referents, quins en teniu, musicalment?
—A part de tot el món del teatre musical contemporani, segueixo molt la línia de compositors una miqueta més clàssics, com Cole Porter o George Gershwin. En pop-rock, per exemple, Elton John fa un treball que em sembla superinteressant. També m’interessa moltíssim el que feia João Gilberto, Sérgio Mendes o Caetano Veloso. Però, a veure, de gent que sigui viva ara… Mika m’agrada! Però, vaja, tampoc sóc tan alternatiu! [Riu] M’encanta el pop. Vaig anar al concert de Harry Styles, l’adoro, n’estic enamorat. També m’encanta la proposta de producció que fa Sabrina Carpenter. I el Pablo Alborán! Ell és el meu referent!

—De fet, per a la cançó de nominat a OT vau cantar-ne “Tu refugio”, adaptada al castellà i català, portant-ho al vostre terreny.
—És que, realment, per a mi era la màxima expressió d’això de “ensenya qui ets, Max, perquè si et fan fora, que la gent sàpiga què vols fer allà fora”. I vaig ser el primer aspirant a fer un poema davant l’escenari en totes les edicions d’OT, a més de ser el primer aspirant nominat a ser salvat en català! A més, en Pablo [Alborán] em va dir que li havia agradat molt que en fes una versió teatral, i que l’hagués fet en català. Va ser tan fort! L’única validació que necessito és la d’aquest senyor!