Marta Tatjer és una de les persones que més va contribuir a treure Barcelona de la foscor del franquisme. Com ella mateixa diu, va reinventar la ciutat. I per fer-ho es va servir de la festa major. Va convertir la Mercè en un element catalitzador de la creativitat de Barcelona i de tot el país. Va connectar la seva experiència de l’Arboç –de dracs, gegants i castells– amb la dels millors creadors del moment. La llista de noms seria immensa: Guinovart, Mariscal, Llimós… Va fer la síntesi entre modernitat i tradició d’una manera transversal, que diuen ara, però que llavors era revolucionària. Va reforçar la ciutat com a cap i casal, vinculant-la amb la cultura popular de tot el país. Va obrir vies que quaranta anys després encara són la part millor de la Mercè i del concepte festiu que té Barcelona de si mateixa. Satisfeta d’allò que va fer, mira amb ulls crítics que la festa s’allunyi de les avantguardes artístiques. La inquieta que s’imiti la tradició i que la cultura popular perdi el valor de la contemporaneïtat.

Enguany fa quaranta anys de la primera Mercè organitzada per un ajuntament democràtic…
—Sí, però s’ha de reconèixer que la primera la festa major neix el 1978. El 1979 és el primer any que es fa una festa amb caràcter i disseny. S’havia de fer un tomb a tot el que es feia. En realitat, vam girar-ho. Barcelona és el cap i casal, no és un poble. Tenim una altra manera de ser, som molt més, som barreja. Comencem a fer el canvi amb la imatge i hi fem intervenir els millors artistes: Guinovart, Llimós, Mariscal… una llista immensa. En Brossa va fer el cartell del correfoc, que era un poema visual. Deia ‘ocorrefocorref’, tot seguit, i amb tota la vora cremada. El cartell del primer carnaval que es va fer, l’any 1978, també era brossià. Jo incorporo la cultura amb majúscules a la festa popular.

Aquest és un dels canvis més importants que feu?
—Volíem dissenyar una festa nova a Barcelona, que no tenia aquesta tradició. La nostra estètica era totalment diferent i vàrem canviar totalment el concepte. Això és el que realment va ser important, d’allò que vam fer. Tot era nou. Per no fer cap disbarat, vam incorporar a l’equip antropòlegs com Jordi Pablo i Xavier Fàbregas. Per exemple, dins les festes de la Mercè fèiem espectacles de Carlos Santos. Era una manera de dir: nosaltres tenim tot això que és la nostra cultura, que són els castellers, els dracs… però també tenim un altre aspecte de la cultura que és la música contemporània. Estrenar un espectacle de Carlos Santos al carrer i gratuït era perquè la gent veiés que hi havia una altra manera de fer cultura.

Vàreu fer un equip extraordinari.
—Sí, tinc bona vista i vaig agafar gent molt bona. I la prova és que molts han treballat a l’Ajuntament de Barcelona fins que s’han jubilat. Gent com Claudi Feliu i Víctor Blanes, de música més roquera i més pop en saben més que jo. En Bienve Moya va ser la meva mà dreta i vam treballar molts anys junts. També vaig incorporar-hi Xavier Jansana per al correfoc i Xavier Fàbregas, que era expert en teatre i comparses. Durant molts anys vaig treballar amb en Juan José Guillén, professor de l’Institut del Teatre.

Amb Guillén, entre moltes altres coses, vàreu fer la Comparsa Picasso.
—Jo no volia fer uns gegants com els que es fan ara, que em fa vergonya. Repeteixen allò que es feia fa tres-cents anys. Barcelona no és això, Barcelona és la capital i s’ha de buscar una altra estètica que serveixi per a la mateixa funció. I què va fer en Guillén? Va fer la Comparsa Picasso. I eren els gegants de l’Ajuntament de Barcelona. Si us plau, sortim d’aquesta estètica de cartó pedra de fa tres-cents anys. És clar, jo vaig ser molt més contemporània. M’agrada el minimalisme, m’agrada Carlos Santos i m’agrada tota aquesta gent que és en unes altres ones. No entenc que facin una cucafera ara, al segle XXI, com es feia fa tres-cents anys, ho trobo demencial. Que al segle XXI… Sabeu qui em va fer el Drac de Barcelona? Joan Baixes. Sabeu com era? De llauna. I els ulls eren els llums d’un cotxe. I anava sobre un eix, en una bicicleta, i l’anaven empentant i treia foc pertot arreu. Vull dir que el Drac de Barcelona ha de ser això. Ha de ser fet de ferro, focus… perquè parlem d’una ciutat industrial. Què hem de fer ara, aquí? Una cabra o un ruc?

Una altra aportació vostra va ser canviar la presència dels castells a la festa major. Com en més aspectes, vau donar volada a coses que ja es feien, transformant-les radicalment.
—Sóc castellera de tota la vida i m’emociono amb els castells. Sóc de Barcelona però m’he criat a l’Arboç del Penedès, entre dracs, diables i castellers. A Barcelona, només hi havia una colla i en portaven una altra de fora, però sense cap mena de criteri. És per això que quan arribo a l’ajuntament dic: no pot ser que només fem el quatre de set, el tres de set… i punt! La primera cosa que vaig fer va ser posar-me en contacte amb la colla de Vilafranca i amb la de Valls perquè vinguessin. De primer, no volien venir. Deien que a la segona ronda ja no quedava ningú a la plaça. I jo els explico que si vénen ells, la plaça s’omplirà, que els castellers tenen molta importància i formen part de la nostra cultura i que encara que siguin del Penedès i de l’Alt Camp són part de la cultura del país. I no paro d’insistir perquè vinguin a Barcelona. Els deia que hi havien de ser. I ho vam aconseguir. Però també ho vaig passar molt malament, sobretot quan els castells se’m vam posar d’esquena… També amb les cartes de l’alcalde.

Què va passar?
—És una anècdota, però serveix per a entendre l’època i les dificultats del moment. Ara tot és diferent. Bé, va resultar que en el moment de tancar la diada castellera, les tres colles de la plaça fan el pilar de quatre i s’agafen els enxanetes. Doncs resulta que en Narcís Serra, que era l’alcalde, se n’havia anat a dinar amb els directors i presidents de les cases regionals. I allà hi havia els pilars muntats i ningú no agafava l’enxaneta per pujar-la al balcó. Tothom es va posar a cridar: ‘Agafeu-los!’. Jo, que era a la plaça fent pinya, no m’ho podia creure. La reacció dels castellers va ser girar-se d’esquena a l’ajuntament. Total, que l’any següent els castellers no volien venir a Barcelona. A mi em va caure el món a sobre. Què podia fer?

I que vàreu fer?
—L’any següent vaig anar a Valls amb una carta signada per l’alcalde demanant disculpes personalment, on deia que allò no tornaria a passar. I les colles van tornar a Barcelona, fins i tot les de Valls.

Ara es fan dues diades, una amb les colles locals i una altra amb les convidades.
—Això és una bona idea! I ara tenim colles de Barcelona que fan el quatre de nou. Imagineu-vos com ha canviat això. El primer quatre de vuit el va fer la colla de Barcelona en una Mercè. Tots van acabar plorant i abraçats. És clar, va ser emocionant, veure que les colles s’havien tornat tan bones i que podien fer-ho a la seva ciutat.

Per què creieu que la gent va connectar tan de pressa amb una festa que era nova?
—La festa va arrelar perquè la gent es pensava que les festes de la Mercè no havien nascut al 78 sinó que venien de feia cinquanta anys. Com que es repetia la mateixa estructura de les altres festes majors, tothom la reconeixia; però, en canvi, n’havíem canviat el concepte de dalt a baix.

El correfoc va tenir un èxit espaterrant.
—El primer correfoc va ser una meravella d’art. Sortia de l’ajuntament, travessava la plaça, després se n’anava per darrere de la Diputació, la baixada de Santa Eulàlia, Banys Nous, Sant Josep Oriol… Gòtic, Gòtic, Gòtic. Carrers estrets fins a la Rambla, tornava a pujar fins al carrer de Ferran fins a la plaça de Sant Miquel, on es quedaven tots aturats. És clar, jo ho veia perquè donava la sortida, però després me n’anava cap endavant per si hi havia accidents, incidents o passava res amb el foc. Sentir allà els timbals de totes les colles de diables i veure’ls per aquells carrers foscos era meravellós, però va tenir tant d’èxit que només vam poder-ne fer dues edicions.

I es va començar a fer a la Vila Laietana.
—Sí, vam haver de canviar la sortida i el recorregut i ens en vam anar cap a la Via Laietana. Sortíem de l’ajuntament, perquè aquest moment de foc i de llum és preciós a la plaça de Sant Jaume. A més a més, és el cap i casal. Van venir la majoria de figures de foc que hi havia en aquella època perquè a Barcelona només hi havia gegants. En aquell moment no hi havia ni un drac, ni una colla. Però Barcelona sempre ha estat el mirall. Llavors vaig començar a portar colles d’arreu. ‘Vinga, va, el primer correfoc qui l’obre? Els Diables de l’Arboç, que són boníssims, i fan una festa!’ ‘Qui tanca? Els de Montblanc, amb un vestuari preciós.’ I hi vam anar posant totes les colles que venien de diversos indrets del país. L’any següent ja hi teníem els Comediants, que també hi participaven amb un drac, i després algun districte que ja va fer alguna colla.

En aquell moment neixen els Diables del Clot?
—Totes les colles van néixer a la meva època. Amb els geganters, hi anàvem incorporant colles. Dèiem a Francesc Fabregat, que aleshores no treballava a l’ajuntament però era geganter i en sabia: ‘Francesc, no pot ser que surtin tots de la plaça de Sant Jaume, perquè la canalla no veu res. Hem de pensar dues sortides. Uns que surtin del parc de la Ciutadella i uns altres d’Urquinaona. I així mentre van pel carrer, la canalla els veu, que si no quan a la plaça de Sant Jaume fan la gran ballada els veuen els pares, i els nanos només els veuen el cul.’ ‘Vinga va, què farem aquest any? De Barcelona, quants gegants nous tenim?’ ‘Doncs de Barcelona, tres.’ ‘D’acord. I de Catalunya, quants?’ I així anava creixent. Tot era d’una gran vitalitat.

Tenir massa èxit va significar mai cap problema?
—A vegades l’excés de públic ens perjudicava per les propostes que nosaltres volíem fer. Perquè tu fas una proposta que té visibilitat per a vint-i-cinc mil persones, però si en vénen setanta-cinc mil n’hi haurà cinquanta mil que diran: ‘Quin fracàs, quin desastre, no es veia res.’ El meu disseny partia de la idea que les festes de la Mercè són les festes del cap i casal. No és la festa de Gràcia, ni de Sarrià, ni del Poble-sec, ni de Sants. És de la Casa Gran. I la Casa Gran és situada al barri Gòtic. Per tant, que sigui aquesta l’àrea. S’ha d’augmentar el pressupost de la gent de Gràcia, de Sants perquè tinguin més calés per a fer les seves festes. Però que la Casa Gran no envaeixi aquest espai. Jo això ho tenia claríssim.

Tenir Maria Aurèlia Capmany de regidora us va ajudar?
—Amb la Maria Aurèlia vaig tenir carta blanca i vaig poder tirar milles. Sempre hi havia un regidor més carca que deia: ‘Oh, el cartell de la Mercè que proposa la Marta és escandalós.’ En canvi, la Maria Aurèlia m’ho delegava al cent per cent. La veritat és que vaig tenir sort i em van deixar fer bastant.

Hauríeu fet res diferent?
—D’allò que vaig fer, me’n sento summament orgullosa. Crec que nosaltres hi vam donar un caire modern, contemporani i trencador. Vam reinventar la ciutat. Als qui feien titelles els vaig dir: aquí volem nous llenguatges. Vaig incorporar el circ per als nens. Vaig començar a treballar amb Tortell Poltrona i molts grups de circ, que eren els que em feien els espais per a la canalla, que era molt més imaginatiu i creatiu que no aquests espectacles més petitonets que ja es fan al Poble Espanyol, que és un lloc fantàstic on tu vas a veure això. Sempre anava un pas endavant. No n’hi ha prou d’anar a fer això i escoltar allò. Tinc la sensació que tot aquest esperit a les festes d’ara no hi és.

En aquella època hi havia moltes menys entitats a la ciutat.
—Me’n sento molt orgullosa, que després d’aquests deu anys hi hagués aquest canvi a la ciutat. De colles de diables, ara n’hi ha un fotimer. Tot això no existia, ho anàvem incorporant. Hi havia el pes fort de les colles antigues, que connectàvem amb la tradició, i els joves s’hi podien inspirar.

Llegiu tota l’entrevista aquí.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb