Esperem Marta Orriols (Sabadell, 1975) a la cantonada d’Aribau amb Travessera de Gràcia. Abans que arribi, imaginem amb el fotògraf de VilaWeb on podríem fer-li la fotografia que acompanyarà aquesta entrevista. Pensem en unes plantes que ordenen l’espai entre la vorera i les taules d’una terrassa propera. L’escriptora accedeix al joc, encara que diu que no li agraden gaire les fotografies. Tots tres reconeixem que són unes plantes precioses, però són de plàstic. Aprendre a parlar amb les plantes (Edicions del Periscopi) és la primera novel·la d’aquesta escriptora que ja ens va sorprendre pel seu estil directe però profund al llibre de contes Anatomia de les distàncies curtes. Orriols dissecciona a fons la pèrdua i desenvolupa una història sobre el buit i les segones oportunitats. Un llibre sobre la mort, però també sobre la vida, que ens serveix per a reflexionar sobre el poder transformador de l’escriptura.

D’on surt aquesta imatge de parlar amb les plantes per reflectir el fet d’aprendre a estar sola de la protagonista?
—La Paula és una protagonista que està molt tancada en ella mateixa quan comença la novel·la i les plantes són aquesta fragilitat que és la vida. Va sortir molt espontàniament. Quan pensava en el personatge d’en Mauro m’agradava que tingués coses molt diferents d’ella i que s’hi dediqués. La manera com ella tracta els nadons és semblant a la manera com ell tracta les plantes. És aquest aprenentatge de saber-se agafar a la vida i obrir-se una miqueta més als altres.

També heu après a parlar amb les plantes?
—Amb les plantes de debò, jo no hi parlo, no hi tinc gens de traça! Potser ho provaré. Metafòricament, penso que no m’assemblo gaire a la Paula. Qui narra la novel·la és la narradora. Jo me’n quedo molt al marge com a escriptora. Però sí que és veritat que amb la seva veu hi conviu una veu més reflexiva que potser és la meva. La novel·la és una reflexió sobre el fet de patir una pèrdua en una edat en què encara et queda molta vida davant.

Quan comenceu a trobar en l’escriptura una via d’expressió?
—He escrit des de molt petita. Recordo de demanar a casa que em compressin llibretes per a escriure dietaris. Ja de gran escrivia un bloc que em pensava que no seguia gaire gent, només quatre amigues, i després vaig veure que s’anava fent gran. Ara hi he canviat una miqueta el to perquè he vist que tampoc era qüestió d’explicar les intimitats. També he estat molts anys relacionada amb el sector editorial. Havia treballat en una agència literària, però no pensava mai a publicar, perquè escrivia molt per a mi.

Què vol dir ‘escriure per a mi’?
—A l’hora de parlar, em costa molt d’expressar-me, sempre recorro a l’escriptura per mirar d’ordenar-ho tot. Fins i tot, a vegades, quan sopo amb els amics, em passa que vull dir-hi la meva, en algun tema de la conversa, però no em surt, de manera que quan arribo a casa els acabo enviant un correu electrònic: ‘Escolteu, era això que volia dir, jo.’ Necessito aquella pausa que permet l’escriptura.

I quan comenceu a escriure per publicar?
—Els últims deu anys havia treballat en una feina que ni m’anava ni em venia. Una tasca molt administrativa. Bé, les prioritats de la logística familiar fan que no tinguis més remei que fer coses que potser no t’agraden gaire. I necessitava una sortida. Vaig decidir de fer un curs a l’Ateneu. D’escriure, no te’n poden ensenyar, però potser sí a fer-ho una mica millor. Penso que hi anava més a buscar una guia: tinc idees al cap, m’agradaria fer coses, cap on les puc dur. I d’allà van sortir els contes, perquè el projecte final era fer un recull de contes. Un dia vaig pensar: el no ja el tens, prova-ho. I va sortir molt bé, la veritat.

Després del recull de contes ‘Anatomia de les distàncies curtes’ i de la primera novel·la, ‘Aprendre a parlar amb les plantes’, ja us sentiu escriptora?
—Potser sí que aquest és el moment en què em sento més jo. El moment que sento que gaudeixo més.

Va haver-hi un punt d’inflexió per a començar a pensar en l’escriptura com un projecte de vida?
—Quan encara no havia acabat aquest curs a l’Ateneu, vaig perdre la meva parella, i això fa que et canviïn les prioritats de la vida de la nit al dia. I tot allò que feia deu anys que pensava –els nens són petits, fas números i no t’hi acabes de llançar– de sobte ja no és tan important: si no és ara, no serà mai. T’adones que demà potser no hi ets. Això va ser una empenta molt forta.

Hi ha un moment que ho veieu clar…
—Amb la por, evidentment, de si no sabràs fer-ho bé i amb el repte que la primera editorial on vaig presentar els contes, que era Periscopi, em va dir que sí. De cop i volta, et veus al costat d’autors molt bons i penses: què faig aquí? Però sí que aquest fet em va permetre de tirar-me a la piscina, perquè sóc una persona força poruga i potser no ho hauria fet mai. Animo tothom que tregui les coses que porta dins. La vida són quatre dies.

Hi ha una veu que dóna continuïtat a ‘Anatomia de les distàncies curtes’ i ‘Aprendre a parlar amb les plantes’. L’acceptació de la pèrdua ja començava allà?
—No, no. La meva parella encara era viva quan escrivia els contes. És que mai vaig voler barrejar l’escriptura amb la meva vida personal. És cert que alguns contes ja tenien aquest aire trist i ja parlaven de diferents tipus de pèrdues, no solament de la mort sinó també del desamor. Eren personatges força solitaris. Penso que té a veure amb la meva mirada. No és que sigui una persona solitària, perquè tinc els meus amics, però sí que a vegades m’aïllo molt i necessito aquesta soledat per a pensar. Suposo que això ho acabes transmetent a l’escriptura. Tot i que penso que un escriptor ha de ser capaç de fer un personatge que sigui un public relations, si és el cas.

Us surt sempre una reflexió sobre les coses vertaderament importants de la vida…
—Amb aquest projecte d’Aprendre a parlar amb les plantes sí que això va ser més buscat. Quan vaig començar a escriure la novel·la, feia un any que havia passat tot això. Tinc dos nens petits i no podia aturar-me a llepar-me les ferides. Havia de continuar i fer-los creure que aniríem endavant i tot aniria bé. Me n’he donat ara, que les hores tancades fent aquesta novel·la han estat com tancar-me en una habitació i reflexionar sobre què havia passat. Tampoc no hauria pogut escriure sobre gaire cosa més, perquè una pèrdua ho omple tot. De fet, quan explicava als meus amics, que no són gaire lectors, de què anava la novel·la, els ho resumia molt i deia: va d’una persona que pateix una pèrdua. I em deien: ah, t’anirà molt bé perquè serà una mena de catarsi. I jo pensava: no. Aquestes paraules em fan esgarrifança.

He vist en alguna entrevista que no us agrada dir que l’escriptura ha estat una teràpia…
—No, ni de bon tros. La intenció no era pas aquesta. Aquesta no és la meva història i em preocupava molt que es confongués, perquè, a més a més, a mi la meva parella no em va deixar. Precisament, jo posava conflictes i personatges molt diferents per distanciar-me’n molt. Quan miro de defensar la novel·la, no sé per què sempre hi ha aquesta pregunta.

Heu notat que al públic linteressava aquesta qüestió?
—De fet, quan escrivia la novel·la pensava: escrius un llibre sobre la mort i el desamor, és tan gris que no agradarà ningú. Em feia molta por. Durant tota l’escriptura, vaig tenir molt aquest sentiment. Pensava: ostres, això es rebrà malament, la gent no té ganes d’aquestes històries. Després t’adones que és al contrari, que a la gent li agrada reconèixer les petites misèries de la vida i les grans. I que moltíssima gent pateix pèrdues de tota mena i que la literatura és un bon lloc al qual recórrer. Encara que no sigui la teva mateixa història, t’agrada que et descriguin aquell sentiment que t’ajuda a entendre què sents. O allò tan simple de: no sóc l’única persona que sent això. Encara que tothom té la seva pèrdua única, el sentiment és molt universal.

Per què elegiu una professió com la de neonatòloga per a la protagonista? He vist que sou llicenciada en història de l’art. Què hi trobeu, en la professió de metge?
—Volia un personatge que estigués totalment bolcat amb la seva feina. Perquè quan passés aquest cataclisme hagués de sortir d’allà de manera forçada. I perquè ella ja intueix que les coses no van bé a casa, però prefereix la comoditat de no veure-ho gaire i anar fent. La pèrdua d’en Mauro la fa sortir d’allà i li fa plorar altres temes que sempre han estat pendents. Al principi, se’m va ocórrer el món mèdic perquè sempre penso que són professionals que estan molt bolcats en la seva feina.

I neonatòloga concretament?
—Primer la volia fer cardiòloga, no sé per què. Potser per la imatge del cor trencat i perquè era un símil força bonic i fàcil, però vaig començar a buscar informació de cardiologia i em costava molt, perquè no coneixia ningú que s’hi dediqués. Un dia, dinant amb una amiga, em va parlar d’una amiga seva que era neonatòloga i li vaig demanar el contacte. Quan em va parlar de la feina que feia se’m va il·luminar la novel·la de cop. De sobte, creixia una simbologia molt bèstia, la mort i el naixement. Era molt rodó.

És una novel·la, com dèiem al començament, carregada de símbols. Són els símbols, que us fan estirar i desenvolupar l’argument?
—Sí, de vegades són els mateixos símbols, que et guien per on continuar. Jo sóc una persona caòtica, i creant trames també. Una vegada la vaig fer neonatòloga, ja ho vaig tenir. Vaig passar un parell de dies amb aquesta professional, que em va convidar a Sant Joan de Déu i vaig prendre totes les notes del món. Em va fascinar i vaig pensar que traslladar tot allò a la literatura i fer aquell petit univers era boníssim, perquè li donava una dimensió molt més potent al personatge. L’espai, els companys de feina, com per exemple les dues residents que acompanyen la protagonista, obren un altre camp per a la Paula.

Les residents, que són persones més joves, enfronten la Paula amb la seva pròpia crisi dels quaranta?
—No sé si es nota gaire, però a ella li preocupa molt, això d’estar ja als quaranta. Li queda aquesta última cua de joventut i té certa enveja d’aquestes noies i les admira. Té un peu aquí i un altre allà, però encara no vol perdre tot allò. Però si no la mostrés amb els nens, el lector podria acabar d’ella fins al capdamunt, perquè és un pèl egoista. De fet, al llarg de la novel·la, s’acaba perdonant perquè s’adona, entre altres coses, que la relació amb en Mauro no anava bé perquè ella també estava molt absent.

Jugueu amb els temps verbals i amb la primera persona i la segona. La memòria ocupa un lloc important en aquestes fórmules?
—Sí, la memòria té un paper molt important. És veritat que com a escriptura també. Perquè ella fa un intent desesperat de mantenir en Mauro en vida, com una cosa infantil. La novel·la és escrita en primera persona, però hi ha uns capítols en què ella es dirigeix en segona a en Mauro. Són aquests capítols en què prova de dessacralitzar molt la memòria per no caure en la idealització que es fa quan una persona es mor. Jo volia que recordés en Mauro amb totes les coses bones i dolentes. Quan mor algú, la memòria t’enganya perquè et quedes només amb les coses bones.

Us considereu observadora en el dia a dia?
—Sí, per escriure sobre emocions has d’aprendre a observar. A mi em fascinen les persones i com ens relacionem els uns amb els altres. Qui som quan estem sols davant un mirall i qui som quan estem amb els altres, i segons amb qui estem. Tot allò que faig servir per escriure ho trec del meu entorn. Em quedo molt amb els gestos. La vida és molt pràctica i a vegades no tens temps de pensar en les coses, però la literatura et permet d’observar certs comportaments i fer-los créixer. I en sóc conscient, eh? Allò d’esperar el tren i imaginar les històries de les persones que hi ha. M’ha passat des de petita. Vaig venir a viure a Barcelona fa uns vint anys i al principi ens movíem en moto. Jo encara no conduïa, anava darrere, i badava moltíssim, al vespre, quan es començaven a encendre els llums de les cases. M’imaginava cada vida que hi havia allà dins.

La ciutat també és font d’inspiració, les històries de la Marta Orriols són urbanes, també les d’Anatomia de les distàncies curtes.
—Sí, és veritat. I aquesta mateixa novel·la, si la poses en un entorn rural, seria una història molt diferent. Encara que estigui envoltada de molta gent, la Paula està molt sola, a la ciutat. En un entorn rural, l’acompanyament a una persona a qui se li ha mort algú seria molt diferent. La cultura de la mort en un espai més lent, més de poble, segur que és molt diferent que en una ciutat.

Continueu escrivint al bloc?
—Per a mi, el bloc era una manera de no deixar d’escriure i fer pràctiques. I ara vaig molt amb compte, perquè m’he despullat públicament, i això em limita una mica. Acabava parlant de la meva vida quotidiana i li donava un aire més humorístic, tot i saber que em llegien. Ho feia molt a raig, ni tan sols ho revisava! Ara em continc més. Tot i que en aquest llibre m’he despullat molt, ni que sigui a les entrevistes, en què acabes explicant moltes coses de la teva vida personal. Però avui dia, amb les xarxes socials, tots ens despullem força.

Teniu noves idees?
—Tinc una idea al cap, però és molt embrionària, no sé si serà una novel·la o un conte. Evidentment, he pres la decisió d’escriure i vull escriure. No ho vull deixar. Passa que m’he enamorat moltíssim de la Paula, crec que té una veu molt peculiar. I crec que si ara em tornés a posar a escriure immediatament tornaria a sortir la seva veu. Per això em dic: espera’t.

Us agradaria escriure tota la vida?
—Jo tinc una por molt forta, que és no tenir res per a escriure. Penso que es publica molt i un no hauria de publicar fins que no tingués una cosa important a explicar. A més, com a escriptora encara he de saber què puc fer i què no. Els dos projectes que he fet fins ara són molt diferents i els dos han sortit en moments i circumstàncies molt concretes.

Us molesta que la gent s’interessi per la vostra vida?
—El món literari català és molt petit. I quan va passar allò, m’escrivien persones de les editorials donant-me el condol. Jo volia fer un artefacte literari que es defensés per si mateix. I quan veus que tothom va a parar aquí, et demanes: què els agrada, el llibre o saber si és personal? Ho vaig passar força malament a la conferència de premsa de presentació de la novel·la, i quan veia els titulars dels diaris ni els compartia. Busquen el titular fàcil perquè la gent cliqui. Això no m’agrada. Ja no per mi, sinó per respecte a qui ja no hi és, i per la família. Et sap greu, però no es pot evitar, jo també ho entenc. L’editora en castellà em va dir que la part personal aportava un valor literari, però penso que va ser un error explicar-ho.

Moltes vegades volem saber més coses dels escriptors…
—Sí, si jo també ho he fet. Recordo el llibre de Les vuit muntanyes de Paolo Cognetti, que em va agradar moltíssim. Després, vaig començar a buscar-ne informació i vaig descobrir que vivia en una gran ciutat i que ho va deixar tot i se’n va anar a una cabanya a les muntanyes. Entens que hi aporti cert valor, però quan et toca a tu… I la mort sempre és una qüestió molt delicada. Sé que a la meva parella no li hauria agradat gens que parlés de la seva mort.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb