El professor de la Universitat del País Basc Mario Zubiaga és un dels grans impulsors, dins els àmbits acadèmics, del concepte del dret de decidir. Més enllà de la seva feina com a investigador, Zubiaga s’ha involucrat també en la plataforma Gure Esku Dago, habitualment identificada com l’equivalent de l’ANC. Ell ho matisa dient que és a mig camí de l’ANC i la PDD, ‘ja que encara no es manifesta directament com a independentista’. Avui és a Barcelona per participar en un acte de la CUP al barri de Sant Antoni a les sis de la tarda a l’Espai Calàbria 66. Juntament amb ell, parlaran Paulo Vila d’Agora Galiza, Rosa Gómez de Comunistas de Castilla i la regidora de la CUP Eulàlia Reguant.

Us he sentit criticar el debat unilateralitat/bilateralitat…
—És que és una trampa!

Què voleu dir?
—La part que rebutja la bilateralitat és la que ara va i et condemna acusant-te, precisament, d’exercir la unilateralitat. I com podràs exercir la bilateralitat si ells ho impedeixen?

És un bucle?
—Ho és, però també n’anem aprenent. Per exemple, al País Basc ho hem viscut amb el procés de desarmament d’ETA. Artesans de la Pau ha fet una reflexió en clau interna de país i sense interpel·lar l’altra part ni esperar que faci res. Més que unilateralitat cal autocentrament, no esperar res d’ells. Això trenca el fals debat sobre la unilateralitat o la bilateralitat.

Aquesta idea de l’autocentrament podria funcionar per desplegar la República Catalana.
—Evidentment. Però això implica assumir que els passos han de ser més intensos des de l’àmbit social que no pas institucional i que no hem de pretendre que cada pas tingui una traducció jurídica i legal.

Evitar la trampa?
—Sortir de la interpel·lació. No cal esperar res de l’altre ni demanar-li res. Cal fer-ho tu mateix.

Des d’aquesta perspectiva, com viviu tot el que ha passat de l’octubre ençà?
—Hem compartit els alts i baixos emocionals com si ens passés a nosaltres mateixos. De fet, sentíem que la vostra sort era la nostra i necessitàvem que us en sortíssiu, també per sortir-nos-en nosaltres al nostre país.

Això ho heu expressat amb molts actes solidaris.
—Sí, n’hem fet. Tres manifestacions, concentracions, estelades als balcons de moltes ciutats basques…

Això tenia també una lectura interna.
—Euskal Herria ja ha començat a discutir quina ha de ser la via basca i quin recorregut tindrà. Nosaltres insistim, però, en la necessitat de crear una plataforma que agrupi, com a mínim, Catalunya i Euskal Herria per fer front comú davant l’estat espanyol. I qui vulgui més, és clar. Pensem que això, lluitant pel dret de decidir de les diverses nacions, ens faria forts a tots.

Quines lliçons penseu que va aportar el primer d’octubre i el referèndum?
—Per nosaltres, va ser un dia que el vam viure amb molta il·lusió i confiança. El desplegament d’intel·ligència popular i col·lectiva que s’hi va veure va ser molt alt.

La repressió, aquell dia i després, ha estat un factor molt nou a Catalunya, potser al vostre país hi estàveu més habituats…
—Cal evitar quedar atrapat en el marc antirepressiu, on el govern espanyol se sent molt còmode. No és bo que tot giri al voltant de la repressió, així és impossible normalitzar res…

Què cal fer, doncs?
—La repressió difumina la normalitat, cerca aïllar els independentistes de la societat, precisament quan a Catalunya l’independentisme ha sabut obrir-se d’una manera tan magnífica. Vol aixecar una barrera per a frenar el procés polític.

Què penseu d’aquells que ara renuncien, davant la justícia, al que van fer?
—La presó no és productiva. És cert que reforça la dignitat del moviment i de qui la pateix, però vol aïllar i crear barreres. Per això, si algú no pot resistir més, és bo i convenient de facilitar que s’aparti. Entre més motius, perquè la gent que té oberts processos judicials ja d’entrada no és lliure de dir i fer el que vol. Apartar-se pot ser intel·ligent.

I què opineu de la posició del president Puigdemont i els consellers en l’exili?
—Els països necessiten líders, i és difícil que no hi hagi una personalització dels lideratges. Fins i tot pot ser convenient. Sempre que hi hagi unitat de les forces independentistes i no sigui una estratègia de part.

Quin és el perill?
—Només cal mirar la premsa espanyola. Fan tant com poden per trencar el bloc independentista, per enfrontar Junts per Catalunya i ERC. I això és el que cal evitar de totes totes.

Què vau pensar quan vau saber els resultats electorals?
—Dos milions de persones desafiant l’estat d’aquella manera! Va ser molt impressionant. De fet, nosaltres patíem molt perquè una derrota catalana deixava la nostra posició al País Basc molt tocada. Fa anys que diem que es pot avançar més de manera pacífica i democràtica.

I la reacció espanyola?
—Hi ha un detall molt interessant: ells mateixos ja no us consideren compatriotes. Mireu tot això d’emportar-se les empreses, per exemple, parlen fins i tot com si ja no fóssiu compatriotes seus.

Que al final tinguen Carles Puigdemont com a candidat a la investidura sembla que els resulta una perspectiva insuportable.
—Crec que per a ells ho deu ser. La sola presència de Puigdemont a Brussel·les mostra que els catalans viviu en una situació d’excepcionalitat política brutal.

Quina recomanació els faríeu, a ell i el govern?
—Ara cal un govern sobiranista per sobre de qualsevol altra cosa, que intenti resoldre el mal que a la Generalitat li han fet els cossos i forces civils de l’estat.

I què li demanaríeu, des del País Basc?
—Crec que és important que entenguem tots plegats que la solidaritat no és prou i que l’única sortida és reforçar les connexions i definir eixos de reivindicació que es puguin compartir.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]