‘La tertúlia proscrita’

Marina Mascarell: “Quan te’n vas ets conscient del bagatge cultural que portes i pots escollir què et quedes”

  • Entrevista a Marina Mascarell, un referent europeu del món de la coreografia i la dansa · Aquest cap de setmana estrena, amb l'Orfeó Català, el 'Rèquiem de la Llum'

VilaWeb
Assumpció Maresma Matas
13.07.2023 - 21:40
Actualització: 14.07.2023 - 15:27

Marina Mascarell (Oliva, Safor, 1980) és directora des de l’abril de la Danish Dance Theather i la seva trajectòria de coreògrafa l’ha convertida en un referent europeu. Transmet emoció i rigor, gairebé a parts iguals, o potser no ben bé. Té la mirada de qui no se li escapa res, accentuada per un serrell curt que li perfila el rostre. Riu sovint i diu que està contenta, però també seriosa. Contenta per la nova feina a Dinamarca, contenta perquè avui estrena el Rèquiem de la Llum, amb l’Orfeó Català, al soterrani del pavelló del Convent, al recinte modernista de Sant Pau. Contenta perquè creu que el procés creatiu és una celebració i cal viure’l com a tal. Ella, del seu ADN valencià, n’ha triat impregnar-se de la celebració, d’una manera conscient. “València és celebració”, exclama amb alegria.

Tenim la sort que ens deixen entrar a l’assaig que fan després de l’entrevista. Ella ens ha parlat de viure una experiència única, de 360 graus. I sí, aquest espai no rehabilitat és idoni per a un Rèquiem de Fauré, interpretat per vuitanta-tres cantaires, que, sense ser ballarins, amb el guiatge de Mascarell abandonaran tots els registres convencionals i esdevindran corporis. Tot allò que ella ens ha anunciat es compleix. Les fronteres entre públic i cantaires es perden. Durant l’assaig, parla poc, però repeteix unes quantes vegades el verb “gaudir”. Convida els cantaires i solistes –dirigits per un esplèndid i discret Simon Halsey, que es mimetitza amb la coreografia– a gaudir d’allò que fan com a principal guia. A escoltar el silenci.

Interessada per la comunitat, parlem de la pandèmia, de les expectatives no realitzades, de la diversitat. Però el temps se’ns fa curt. De tant en tant, alguna paraula li surt en anglès. Ens explica com va plorar el primer dia que va treballar en català, com es va emocionar quan es connectà amb la llengua. Aquest cap de setmana, segur que barrejada entre cantaires i públic, les emocions també la trasbalsaran. Haurà aconseguit de crear una situació única, més enllà de la bellesa, fora de la normalitat, amb un rèquiem que tampoc no és normal.

Com heu passat a ser un referent essencial del món de la dansa i la coreografia europea?
—Amb molta dedicació i essent una mica, com diem en anglès, stubborn, tenaç. Soc molt constant. Aquesta constància és imprescindible quan vols arribar a fer coses artísticament, que potser no tens gaires referències al teu país.

Ho vèieu clar, que us volíeu dedicar a la dansa?
—La majoria dels ballarins o ballarines han anat a un conservatori des dels vuit anys, s’han anat fent. I com que a Oliva no hi havia conservatori, jo anava a una escola d’un barri, que no era gaire sofisticada. I fins a setze anys no vaig dir: “Vinga! Ho faré!” I va ser quan m’hi vaig dedicar al màxim, diàriament. Sabia que anava tard. Aleshores, havia d’estar més concentrada que la resta.

A aquesta edat n’éreu conscient!
—Sabia que anava tard i que si volia fer alguna cosa en la professió havia d’estar a més del 100%.

Més difícil venint d’un país on la dansa no acaba d’arrencar.
—Aquí és la gran desconeguda. En altres països hi ha molt més suport estatal. Sense anar més lluny, a França totes les ciutats tenen companyies pròpies nacionals. A Espanya, tenim la companyia nacional i ja està. Després hi ha els creadors que fan moltes coses. Però no tenim aquest desig d’anar cada cap de setmana a veure dansa! No sé si la paraula és “desig” [riu] –em vénen les paraules en anglès. En comparació amb Europa estem en un altre lloc.

D’Oliva aneu a Madrid?
—Sí, em van donar una beca amb estada i estudis pagats. Un cop acabada, me’n vaig anar fora i m’hi he quedat. La meva primera feina va ser a la Companyia Nacional dels Països Baixos.

Teniu una trajectòria molt ascendent. De lluny pot semblar fàcil, però no ho deu haver estat.
—És una carrera prou difícil, però sí que he tingut espai per a desenvolupar-me i també molt suport. Allà hi ha moltes mesures de suport al talent i jo me n’he beneficiat.

I ara sou a Dinamarca?
—Des del primer d’abril dirigeixo la Companyia Nacional de Dansa Contemporània i estic supercontenta. Tenim molts projectes. És una organització petita, molt dinàmica, molt àgil, amb molta independència. És un plaer poder crear un projecte sense moltes restriccions.

Aquests últims anys heu fet diverses obres a Barcelona.
—Barcelona la sento casa. Quan vinc dic: torno a casa. Tothom es pensa que sóc de Barcelona i a València s’enfaden prou [riu]. Tal vegada perquè jo vaig marxar molt jove i després he tornat aquí a mostrar el meu treball i he sentit aquesta calor d’estar contents que sóc aquí i que puc compartir el meu treball. Això fa que ho senti més casa.

A València hi heu treballat poc.
—Hi he estat poquet. He estat a Dansa València, algun workshop, però tampoc no hi ha constància.

Alguna vegada heu explicat que quan vàreu venir a treballar en català us vau emocionar molt.
—Sí, a setze anys vaig anar a viure a Madrid. En acabat vaig anar a Holanda. Professionalment m’he desenvolupat en anglès. I quan vaig venir aquí a fer un projecte amb Oriol Broggi, amb la Perla, per al Grec i, és clar, en català, jo m’amagava i plorava. Era molt emocionant treballar en la meva llengua materna. No hi havia treballat mai. Em tocava emocionalment. Tot i que tinc una relació intel·lectual amb la llengua, havia de marxar i anar al bany i em queien unes gotetes.

Parlem del Rèquiem de la Llum. Teniu una ambició molt potent, fer desaparèixer la separació entre públic i cantaires.
—És una proposta artística que juga a qui són els cantaires i qui és el públic. Hem explorat la proximitat entre els cossos dels artistes, dels cantaires, del públic. Trencant les barreres entre tots dos. Donant-hi un caràcter intimista, trencant la frontalitat, que es gaudeix més en sales més grans o de concert.

Sempre us ha interessat el terreny fronterer?
—Les fronteres sempre són espais interessants. També m’interessa jugar una mica amb allò que no t’esperes, oi?, i no estar del tot còmode i qüestionar la normalitat.

Per què no us agrada la frontalitat?
—Mai no he estat fan de la frontalitat, però en l’actualitat tot és frontal, que ens relacionem amb els amics i les amigues frontalment. Quan la gent ve al teatre ha de viure una experiència i jo, definitivament, tinc fe que les experiències són de 360 graus.

Fer-ho és un desafiament?
—Aquesta obra és un desafiament sobretot perquè són vuitanta-tres cossos i no és tan fàcil coordinar aquesta mena de composició. Són cossos que tampoc estan acostumats a fer moviment, a crear moviment. Són artistes d’una altra mena, memoritzen una partitura i són molt bons en aquest àmbit. És entrar en un altre vocabulari. Per exemple, he creat partitures de moviment, dient les coses molt clares. En cada compàs ells saben quin moviment hi ha. Així hem pogut establir un pont de comunicació elles i nosaltres. La veritat és que és una experiència supermaca.

N’esteu contenta…
—Sí, perquè per a mi el procés és de celebració. El procés creatiu sempre ha de ser de celebració. Crec que això és herència d’on vinc [riu]. La gent ha gaudit, jo també. Hem creat des d’aquest punt.

Voleu dir que veniu de València? València és celebració?
—València és sobretot celebració [esclafeix a riure]. Això ho tinc. Ho he agafat conscientment. Quan te’n vas de la teva terra ets més conscient del bagatge cultural que portes i aleshores pots triar una mica què et quedes i què no.

És clar que us quedeu la celebració.
—Sí.

I què no us quedeu?
—Oh! [Riu]. No m’estiris la llengua.

Què li diríeu a l’espectador que vol venir?
—Que gaudirà d’una experiència diferent. Els cantaires seran a prop d’ells. És una mena d’experiència col·lectiva espiritual. No ens hem d’oblidar que és una missa de difunts. És un ritual i crec que serà una experiència molt única en un espai prou diferent.

Com es gesta un projecte com aquest, amb gent tan diversa implicada?
—És una proposta de Cesc Casadesús, pensada per fer el 2020. Amb la pandèmia es va suspendre. Al principi ho havíem de fer a les Drassanes i després, per un problema, vam buscar un altre espai i vam trobar aquesta sala del Convent del recinte de Sant Pau, que és una sala que no està restaurada. Aleshores et fa la sensació de ser en un lloc secret. Quan la vaig veure em va encantar. És plena de textures, encara té els cables, capes de pintura, les unes damunt de les altres i, és clar, fa una sensació especial. La resta de Sant Pau té una restauració clínica. I aquí de sobte som en una sala on pots veure la història de capes i capes.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Per què el Rèquiem de Fauré?
—Al principi era una qüestió més pràctica, perquè els cantaires se’l saben de memòria i això era important per a poder crear aquesta idea dels cantaires movent-se per l’espai. Després, també, Fauré fa un rèquiem de l’esperança, fa un rèquiem que no expressa por, que és ple de subtileses. En l’actualitat, que vivim exposats a una gran quantitat de narratives apocalíptiques, potser ens va bé tenir una relació amb la mort més alliberadora.

En una de les vostres darreres obres a Barcelona, Orthopedia Corporati, parlàveu de la comunitat, de les singularitats…
—Vaig fer una obra sobre la comunitat en què les singularitats de la gent són celebrades i no castigades. I parlàvem d’això de la criollització, que és poder aprendre de dues cultures i que sumin, en comptes d’haver d’esborrar alguna cosa per a poder formar-ne part. Sempre m’ha interessat molt la comunitat en general. Aquesta obra la vaig fer després de la pandèmia, quan hi havia una necessitat de formar part de la comunitat. Fins en aquell moment havia sentit la comunitat com un lloc on no podies ser tu mateixa, una comunitat més dura. A partir de la pandèmia va ser tot el contrari per a mi. Volia buscar aquesta comunitat ideal on tothom pot créixer sense tenir limitacions

La vàreu trobar?
—No gaire, de fet. Però sí que jo m’he tornat una persona més oberta després de la pandèmia. No és que fos tancada perquè per a viure en altres llocs i gaudir d’altres cultures has de ser oberta.

La pandèmia va despertar molta expectativa que hi havia coses que es podien canviar.
—Hi havia il·lusió que les coses canviessin. Jo creia que canviarien, però no ha estat així. Es nota molt culturalment. Ha costat molt d’engegar una altra vegada la maquinària. Els programadors en general han volgut assegurar que la gent vindria. Hi ha més convencionalisme en la programació. Ara generalitzo.

Ha passat al revés?
—Ha passat al revés del que pensàvem la gent que no tenim por dels canvis. Però hi ha molta gent amb por. Això es veu reflectit en la programació, que és més clàssica i conservadora. Hamlet estarà ple.

Sembla com si ens haguéssim tornat més individualistes i semblava que passaria a l’inrevés.
—Jo n’estava convençuda, però es veu que la resta del món feia el camí contrari. Ha estat una gran decepció, la veritat [riu].

El ritual és important per a la comunitat?
—És important per a corporitzar el sentit de comunitat, el sentit de formar part d’un tot.

Teniu cap consell per a promoure la dansa al nostre país?
—Ara acabo de moure a Dinamarca. Sóc a Copenhaguen i el govern danès fa molts esforços perquè hi haja més experiències col·lectives. S’han adonat que la salut mental entre la joventut és una qüestió molt complicada. Estan molt conscienciats de què han de fer.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any