Mariaelena Roqué: “Quan estàvem amb Carles Santos, les obres eren un autoretrat de tots dos”

L’artista catalano-veneçolana Mariaelena Roqué (Tarragona, 1952) va fer tàndem amb el pianista i compositor de Vinaròs Carles Santos durant anys, però, així com l’obra de Santos va reeixir, la figura potent de Roqué ha restat molts anys en la penombra pública, tot i que ella ha continuat creant. Ara el Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT) ha volgut fer-li un homenatge amb una exposició retrospectiva. Roqué s’ha mogut entre la dansa, la performance, el teatre, el cinema i la música, en una obra visual i escènica que barreja les herències de les cultures originàries de l’Amèrica Llatina amb les catalanes.

Instal·lada a les Terres de l’Ebre d’ençà dels anys vuitanta, té una obra irreverent, crítica, valenta, que és una celebració del cos de la dona. L’exposició Unadonauna intervé i altera la mostra permanent del museu, que ofereix un autoretrat de l’artista del 1985 –quan s’instal·là definitivament a Catalunya– fins a l’actualitat. Comença amb el curtmetratge Piedraperla (1985) i les seves primeres creacions amb Santos –com ara Pertorbació inesperada (1986)–, amb qui funda la Companyia Carles Santos i la codirigeix del 1995 al 2010, com a responsable de la creació de vestuaris i espais escènics que es van representar en espais com l’Òpera de Sydney o el Hebbel-Theater de Berlín, així com en festivals i biennals d’arreu del món. L’any 2010 hi ha un allunyament de Santos, i comença una etapa marcada per les exposicions i les accions individuals. Sabates de taló de mil estils, collars de xamans amazònics, desenes de sostenidors negres, figures mitològiques, personatges històrics reals… Tota l’obra de Roqué gira en torn a l’experimentació amb el seu cos, amb allò que la cobreix o la despulla. Per això, la darrera etapa de la seva vida ha estat marcada per la fotografia i el videoart com mètodes per enregistrar els rituals de pas de la seva vida. Hi hem parlat, sobre l’exposició i sobre la seva relació personal i artística amb Santos.

—Fa pocs mesos que us va arribar la proposta de fer una exposició retrospectiva al Museu d’Art Modern de Tarragona. L’exposició es podrà veure fins a final de juny. Com ho vau rebre?
—Com una sorpresa. Jo tinc un pilot automàtic, sempre estic sintonitzada en la mateixa freqüència. Llavors, quan em demanen alguna cosa s’activa el meu pilot automàtic. Tinc una manera surrealista de treballar. Deixo que els meus diversos cervells vagin treballant mentre jo vaig preparant materials, ordenant, llençant coses a la brossa.

—On teniu tota la vostra obra?
—Aquests darrers anys he estat molt preocupada perquè he tingut molt moviment de magatzems. He insistit al Museu del Teatre perquè es quedin totes aquestes peces. S’ha mogut alguna cosa, però no gaire. He estat anys sense poder-me moure de casa perquè havia de cuidar la meva mare.

—Com està la vostra mare?
—Té cent quatre anys, però és una dona molt forta. No ens hem alabat mai, ni hem actuat com a mare i filla. Quan tenia noranta-cinc anys li vaig dir: “Ja n’hi ha prou d’anar sola pel món!” Continuava agafant avions sola. Desapareixia als aeroports, es quedava en illes. Jo anava boja buscant on dimonis s’havia ficat! En aquests anys ha anat avançant en la seva dependència, i per això jo no tenia gaires perspectives de res.

—Ara enregistren un documentari sobre la vostra vida?
—Sí, des de la pandèmia, l’Elisenda Trilla, de la productora Saurines, ha rodat de tot, de tot. I l’Assumpta Roses prepara un llibre. Busquem molt i elles em fan moltes preguntes.

—Dèieu el dia de la presentació de l’exposició que els fotògrafs són els seus grans aliats artístics.
—Sí, cada vegada que sento una pulsió o vull que quedi imprès un moment de la meva vida, truco a un fotògraf. Els demano una sessió. I aquesta és una de les peces de l’exposició, l’homenatge a la mort de la meva gata. També penso en el final del documental que està fent l’Elisenda. Jo no deixo mai de crear. I el que em satisfà d’aquesta exposició és veure que és un autoretrat. De vegades fabulat per mi, de vegades fabulat per altres. En cadascuna de les meves peces hi ha molt de contingut. Però sempre he deixat que cadascú ho interpreti com vulgui. Quan estàvem amb el Carles Santos, les obres eren un autoretrat de tots dos, en una relació intensa. Un combat de principi a fi.

Inauguració de l’exposició al MAMT. Fotografia: Quim Giró

—Despulles inoxidables és una de les obres més conegudes.
—Em van comprar aquesta sèrie i una peça de les Despulles. M’agradaria que tota l’obra estigués junta, en un mateix lloc. Els vaig dir que volia habitar el museu! Tenien una mica de por. Però tu ja saps que això de la por no fa per mi! Jo sempre vaig endavant! Els fotògrafs se sorprenen perquè sempre necessito la seqüència. Creo totes aquestes narracions i les poso a parlar amb l’obra anterior. Això ho he fet sempre a Europa i aquí. I sempre hi ha una inauguració perquè l’arrencada d’una exposició és molt important! És la potència de llançar una bomba aquell dia, perquè la gent, si no, ja es dissipa.

—Va ser un dia molt social i molt bonic. Com combineu dies així i anys de solitud?
—Tota la meva vida he estat així, des de petita. És una opció que he triat. És una necessitat. El fet curiós és que puc ser tan introspectiva i tan extravertida. Em divertia molt al col·legi, he tingut quaranta mil amants i he fet quaranta mil viatges. Ho he fet tot, però després tinc una part molt reservada que no dono. Una part de no necessitar ningú, ni ningú que em necessiti. No m’agrada tenir horaris. Només som els gats i jo. Mon pare sempre viatjava i ma mare era una alta executiva que es passava tot el dia treballant en una empresa. El meu germà i jo dinàvem al col·legi i teníem les claus de casa per a tornar sols. He bregat amb sàdics terribles i no m’han violat mai! Era una nena amb molta capacitat de lluita. Sempre jugava amb els nens, corrent i caient de la bicicleta. Era una nena-nen, però quan en tenia ganes em vestia de nena amb un vestidet i una bosseta de mà.

—Quan vau conèixer Carles Santos vau començar a crear junts?
—Sí, quan el vaig conèixer vaig comprendre que alguna cosa passava allà. Em va atreure moltíssim, perquè no tenia res a veure amb els altres éssers que havia conegut a la meva vida. Vaig tornar a Catalunya perquè el meu pare estava malalt. Si no, segurament m’hauria quedat a Àsia, perquè m’interessava molt la dansa butoh. I el catacali. Tinc tot això registrat en fotografies i súper-8. Tots els personatges que vam crear eren projeccions d’en Carles i meves. L’escena teatral només és un pas dins del trajecte. Jo em vaig fer un vestit que era una armadura. A ell l’hi volia deixar esquinçar. Volia deixar que m’esquarterés. Aquesta cosa de l’autosacrifici cristià però amb molt de paganisme, fins i tot el suïcidi estil Mishima. L’honor és la cosa més bèstia que tens i per honor pots arribar fins a l’última conseqüència, ofrenant-te. El fet de guerrejar és la creació contínua. I crec que he acabat vivint sola perquè en parella era una guerra continua. Guerrejar tot el dia és molt cansat. I al final amb una parella sempre hi ha una pugna de poders. I aquesta pugna és present en tota l’exposició.

—Com a dona, com vau viure aquesta relació amb Santos?
—Si m’enamoro, m’enamoro. I ho viuré, però mai no em deixaré sotmetre. Puc deixar que passin les coses més tremendes, evidentment, salvaguardant sempre la meva dignitat.

—Ara teniu més de setanta anys. Com us sentiu?
—He crescut a Veneçuela, que és un país molt jove. I crec que la gent, en general, té un tarannà molt jove. Això ho porto a dins. El meu cos no va començar a canviar fins a setanta anys. És veritat que hi ha un moment que començo a perdre cabells, perquè èticament em falla el vincle amb Santos. Aquest és el cop més dur que vaig tenir.

—Una traïció?
—Sí… Quan hi va haver el trencament li vaig dir: “Si fóssim al segle XVIII demà faríem un duel amb pistoles. Com dos homes.” Era una metàfora, evidentment. Després del trencament ell es va adonar que havia trencat un llenguatge que era a quatre mans i a quatre potes. En aquest moment, es va adonar que queia. Li vaig dir: “Si vols que tornem, primer t’has d’adonar de l’enorme masclisme amb què has funcionat!” I segon: “Ho resoldrem amb un duel a l’escenari. Despullats.” Però ell no ho va voler! I quan ja es moria m’ho va demanar: “Hauríem d’estar junts un altre cop a l’escenari!” Però ell és a la meva història de vida i, encara que hagi desaparegut físicament, el tinc present. I tinc un guió al cap de la meva vida.  A mi m’encanta el risc de la improvisació. Per a mi, és íntim estar amb la meva gata morta en una platja. Per a mi, això és despullar-me. I aquest cicle actual és un cicle en què he perdut el pudor. També tinc l’impudor d’estar com a filla amb la meva mare. Jo també he tingut un combat amb ma mare. I sempre hi ha un moment que t’acostes. Sé que ella té un silenci que m’ha traspassat, que és el silenci de ser una supervivent de la guerra civil. Jo també tinc aquest silenci. Em vaig permetre de portar les meves passions a l’extrem. Ella no.

Inauguració de l’exposició al MAMT. Fotografia: Quim Giró

—Com heu viscut la transformació d’aquestes masculinitats?
—Jo n’he viscut més, de transformacions, i han tornat enrere. I això ha passat durant tota la història. No me’n refio. Els anys vint, trenta, cinquanta… Ja t’ho vaig explicar que la meva besàvia era lesbiana, tot i que es va casar amb un home! Si Vox arriba al poder la primera cosa que faran serà eliminar tots aquests drets, com ja ha passat als Estats Units.

—La gent els vota. Què passa?
—Sí, internet ens aliena. Qui ha creat totes aquestes xarxes socials –i per això són les persones més poderoses del món ara mateix– fa que tu estiguis preocupat pel que diran de tu. Tu has de tenir veu. T’has de pronunciar. I això es mescla amb vendre productes. Estem en una trampa. La gent té por individual i por col·lectiva. Però jo també tinc por. Recordo la força, la valentia, l’energia amb què ens presentàvem junts als llocs. Jo construïa tot el meu discurs vital entorn d’una ètica i si aquesta ètica es trenca interiorment la intentes salvar. Aquesta cultura masclista que tenim apareix quan menys l’espero. Però jo sóc molt nihilista, molt escèptica.

—I ara com us sentiu?
—Ara em vaig tornant més home. Crec que m’he fet més austera. I això em diverteix moltíssim! Abans tenia vint abrics i una habitació plena de sabates. La coqueteria és un altre joc diferent! Aquest joc de dona-home l’he practicat tota la vida. Ma mare sempre ha anat impecable i jo he passat diferents fases, la fase de caminar descalça o de portar rastes als cabells. Ma mare sempre em va dir: “Que no t’importi el que els altres pensin de tu.”  Entre ma mare i jo sempre hi ha hagut un combat molt civilitzat. Ma mare sempre ha sabut que viure en aquesta vida és difícil si no segueixes els cànons establerts.

—No us volia massa fora del sistema?
—Exacte. És una manera de protegir els fills.

—Dèieu que no heu funcionat mai segons les cronologies habituals.
—Jo no penso en les xifres del sistema. No penso que a seixanta-cinc anys tindré una pensió. Veus que hi ha gent que viu molt marcada per aquestes xifres. Però com que no he viscut mai d’una manera convencional, no tinc mai aquest límit imposat. D’una altra banda, sí que veig que el cos, a poc a poc, em va posant uns límits. Les cames tenen uns límits. Darrerament no em cuidava com quan era ballarina. He de recuperar l’hàbit de les rutines per mantenir bé el cos. Però el cicle d’aquests catorze anys ha estat un cicle d’obrir-me a tot aquest territori de les Terres de l’Ebre. Ara tinc el territori dins. Igualment que ara he habitat el museu de Tarragona, he recuperat la ciutat on vaig néixer. Tampoc no la tenia en el meu mapa. Ara habito Tarragona des de qui jo sóc. La família que tinc a Tarragona veia que els qüestionava el seu estatus de burgesos. El museu m’ha portat a la ciutat on vaig néixer.