Maria Molins: “Les persones acabem construint màscares per protegir-nos del dolor”

Després de set anys allunyada del teatre, arran de la maternitat, l’actriu Maria Molins torna als escenaris amb Göteborg, de Jordi Casanovas, una obra sobre les segones oportunitats en l’amor, les màscares que ens posem per encaixar i la dificultat d’estimar sense por. L’obra, que es pot veure fins el primer de febrer a la Villarroel, tracta de dues persones que es retroben el cap de molts anys i es demanen què hauria passat si no s’haguessin enfadat un dia quan eren adolescents; continuarien junts?

Aprofitem l’entrevista per parlar amb Molins de Frontera, l’últim film de Judith Colell, on també surt, i per analitzar el moment audiovisual català.

—Després de molts anys torneu al teatre. En teníeu ganes?
—En tenia moltes ganes. Són set anys, ja! No he deixat del tot el teatre perquè sempre hi ha aquell cuc. L’any passat una gira amb Dagoll Dagom, i també vaig substituir una actriu en un muntatge per tot Espanya. Però no feia temporada. Fins ara l’únic que podia fer, era coses que m’ocupessin els caps de setmana. Entre setmana estava rodant. La compatibilitat de rodar a Madrid o Santander, en definitiva, fora de Catalunya, i fer teatre aquí és molt complicada. I més tenint una filla. Deixar de fer teatre una temporada va ser una decisió que vaig prendre amb consciència. I ara que la meva filla ja té dotze anys, torno amb molta il·lusió. De fet, ja fa molt temps que em diu: “Mama, jo ja hi estic acostumada.”

—Imagino que deu ser molt complicat ser mare i tenir una professió en què sempre has de viatjar. Aquests darrers anys la majoria dels projectes els heu fet a Madrid.
—Sí, però fa temps una persona em va dir una cosa que he intentat practicar. Es tracta que el temps que estàs amb les persones que estimes sigui de qualitat. Viure aquell temps com si fos or, i intentar-lo aprofitar al màxim. S’han d’aprofitar les estones que estàs amb la gent que estimes. És el que he intentat fer aquests anys. De vegades una també té ganes de desconnectar, fer la seva, estar sola. Però per mi Madrid o unes altres ciutats on he anat a treballar ja eren el meu moment de soledat, que també m’agrada molt. I aquí estic amb la meva filla, amb la meva família.

—Abans treballàveu majoritàriament ací, però darrerament us hem vist fer molt d’audiovisual a Madrid. Hi ha poques opcions de fer projectes audiovisuals a Barcelona?
—Mira, fa uns anys el 50% de les produccions que es feien a tot l’estat eren catalanes. Però vam caure al 25%. I això té molt a veure amb les plataformes, que van decidir col·locar-se a Madrid. No ho sé, no puc entrar-hi perquè no sé per què es va decidir això. Però crec que, com a mínim, es podria haver estat més equitatiu. Unes plataformes aquí, unes plataformes allà, o repartir-les a tot l’estat. Però es va centralitzar tot a Madrid i això ha fet que molta gent d’aquí, i no només parlo d’actors i actrius, hagin tingut més feina allà. L’avantatge és que ara mateix estàs a dues hores i mitja amb TGV. I et plantes al centre de Madrid. Això fa que no sigui tan complicat com abans. Jo he fet bastant aquesta bestiesa d’anar i tornar el mateix dia, perquè volia estar amb la meva filla. O he demanat que m’ajuntessin sessions en pocs dies, per poder estar la resta de la setmana aquí.

—Aquests darrers anys, també hi ha hagut un augment de cinema en català. Això fa que torni a ser més habitual de filmar ací?
—Sí. I crec que és bàsic que cadascú pugui rodar en la seva llengua. Crec que ens queden anys perquè l’estat normalitzi que hi ha llengües diferents, cooficials. Estaria bé que, com a mínim, la resta de l’estat les conegués una mica. Jo no dic aprendre les altres llengües, però que coneguéssim una mica d’euskera, de català, de gallec… Això enriqueix un país. Sóc molt feliç quan rodo en la meva llengua. Fixa’t que ara amb Frontera, que acabo de filmar, m’ho he treballat perquè ho hem fet en pallarès. S’havia de respectar molt perquè els personatges són d’allà i parlen així. Va ser una gran aposta de la Judith Colell. Ens van posar un assessor. És molt important respectar els dialectes.

—Ara parlàveu de Frontera, de Judith Colell, que es pot veure als cinemes. És més necessari que mai recuperar aquesta mena d’històries?
—Absolutament. Cal no oblidar mai el que ha passat en el nostre currículum generacional. Els nostres avis van patir molt, hi va haver gent que va haver de marxar, hi va haver gent que va morir… Espanya és el segon país al món amb més morts encara no exhumats de les seves fosses. I això diu molt. Cal que recuperem la nostra història per reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i saber qui som avui dia. Perquè si tu amagues el passat, les coses lletges… Parlo de la pròpia vida, eh? Qui ets avui? Ets aquesta persona que vas tapant tot el que no t’agrada i només ets la façana, l’exterior, està tot bé, tot és feliç… No, tots tenim parts fosques i aquest país en té. És molt important recuperar la memòria per saber qui som. I per poder-nos donar les mans, perquè les generacions que hem nascut fora de la guerra puguem entendre que els nostres avis van lluitar per uns ideals. I després va haver-hi molta gent que va patir, i crec que és molt important tot aquest patiment, on s’ha arribat, a quines conclusions, com s’ha guanyat una democràcia, que no és gens fàcil, com els drets LGTBI i tots els drets de les dones s’han conquerit a còpia de molts esforços i de molt de patiment, que això és una cosa que crec que les noves generacions han d’entendre… És com que va haver-hi una transició, es va tapar tot, i vinga, comencem de nou, i crec que aquest no és el camí. No és començar de nou i tapar, és el contrari. És destapar, obrir i parlar.

—És un film que en definitiva parla de la humanitat, d’ajudar-nos els uns als altres. I en realitat no és tan lluny, per exemple, del que passa ara a Badalona. Com pot ser que perdem la humanitat i ens neguem ajudar els més vulnerables?
—Sí, fa molta llàstima veure que les persones febles, fins i tot, acaben trepitjant els que són més febles que elles. És dolorós perquè al final som éssers humans. Si tu mires algú, per molt que pensis diferent, tinguis el color de pell diferent o unes creences religioses diferents, al final som persones. En realitat estem tots connectats. Potser avui jo estic bé, però demà potser no ho estaré i necessitaré la teva ajuda. Per desgràcia es va perdent aquesta part més humanista, es va desdibuixant. Ens deshumanitzem i ens tornem individualistes, i només ens mirem el melic i el nostre entorn, i ens protegim amb por que ningú ens robi, o que ningú desconegut entri al nostre entorn. Tot plegat em produeix molta trista. Vinc del teatre, i allà es treballa en equip. Els actors no som més importants que els càmeres o els guionistes, quan fem una pel·lícula. O remem tots junts, o no tira endavant. I a la vida és el mateix.

—Tornem al teatre, a Göteborg. En l’obra, Roger Coma i vós us demaneu: què hauria passat si això no hagués acabat? M’imagino que és una pregunta que tots ens hem fet alguna vegada a la vida.
—Sí, sobretot en les relacions d’amor. Quan un es qüestiona la vida actual, ostres, hi ha un amor allà que va quedar una cosa penjada. En Jordi Casanovas ho explica, que la història és basada en un cas real. Es va trobar amb una persona de qui havia estat enamorat. Mai s’ho havien confessat. I, molts anys després, ella li va dir que també n’havia estat enamorada. I llavors ell va pensar, què hauria passat si ens ho haguéssim dit? I amb els dos personatges de l’obra, la història els dóna aquesta segona oportunitat. De cop, el meu personatge pica a la porta i diu: “Tinc un diari que vaig escriure amb divuit anys i allà hi ha la nostra història d’amor: ho intentem a veure què passa? Potser acaba fatal, però ens donem una oportunitat de vida, a veure si funciona?”

—És una història d’amor, però amb moltes pors. Hi ha molts dubtes. Fins i tot es demanen si és convenint enamorar-se o no…
—En el fons, les persones acabem construint màscares per protegir-nos del dolor de les coses que ens ha passat. Quan tens quinze anys i tens un primer amor i tens una decepció molt gran, tanques el sistema i agafes un patró: no tornaré a conèixer una dona rossa amb els ulls blaus, per exemple. I amb aquestes màscares ens fem mal a nosaltres mateixos. Aquests personatges quan són adults s’adonen que va passar alguna cosa dolorosa en el passat, i la vénen a desconstruir. Vénen a buscar qui són, per què es van entendre tan bé, i com és que hi va haver aquesta ruptura. I aquesta desconstrucció crec que és el més interessant de l’obra.

—També és molt interessant, això: veiem els mateixos personatges d’adolescents i de grans. De vegades sembla que és molt diferent l’amor quan ets adolescent que quan ets gran, i després de l’obra no sé què pensar.
—En realitat, a l’adolescència ja estàs marcat. Una psicòloga em va explicar que els traumes es construeixen a la infantesa, d’un any a set. És molt difícil que estiguis completament net, perquè tots tenim les nostres coses. En aquesta edat ja construeixes les teves primeres màscares de protecció. I a l’adolescència això ja surt. A mi el que m’interessa molt de l’obra és aquesta possibilitat de diàleg entre els grans i els joves. Aquest diàleg entre el teu jo adult i el teu jo adolescent.

—A l’obra interpreteu una dona que és molt independent, que defuig de qualsevol parella estable, prioritza la feina, la seva llibertat, però de cop s’adona que potser no era allò que volia.
—Sí, aquest és l’enigma. Sóc molt fan de les persones que saben estar soles. A mi m’agrada molt, admiro molt els qui estan en pau amb si mateixes i que saben estar sols, i m’agrada molt que en les últimes dècades les dones n’hàgim après i hàgim conquerit aquesta independència que era molt necessària en l’àmbit econòmic i laboral. De fet, encara queda un camí llarg. Per això advoco sempre per la igualtat, perquè crec que la igualtat d’oportunitats entre homes i dones fa que al final sorgeixin aquestes persones que si volen ser independents i són felices així, fantàstic. Però el personatge de la Paula, la qüestió és que ella s’ha construït creient que aquesta era la seva manera, aquesta era la seva via, ser independent, ser lliure, estimar-se a si mateixa… Però aquesta màscara un dia cau, perquè no era ben bé això. No puc explicar què li passa, s’ha de veure l’obra, però és en un moment en què es planteja si la persona que ha construït és coherent amb qui és. A tots ens ha passat.

—En cap moment de l’obra es diu que siguin neurodivergents, però per com es comporten i es comuniquen diria que ho són.
—Sí! De fet, hem fet un canvi i ara el meu personatge diu que té TDAH. I està bé, perquè l’he construïda des d’aquí. He treballat des del no poder estar quieta. I això et fa ser hiperactiva mentalment i molt creativa.

—I el personatge de Roger Coma deu ser autista?
—Sí, o Asperger. Té molta intel·ligència, però li costa molt expressar les emocions. Té un dolor allà. És una persona molt sensible, i al final ha construït una barrera, i té el sistema completament tancat.

—Crec que tot plegat fa que els personatges ens ensenyin unes altres maneres de veure el món i em sembla interessant.
—Cert, en sóc molt fan. De fet, crec que la majoria de gent que som artistes tenim alguna neurodivergència. A la nostra època no es diagnosticava. I avui sí. I crec que no s’ha de fer per encasellar o per etiquetar una persona, sinó per donar-li l’oportunitat de conèixer-se millor. Ara ja se sap que són persones probablement molt més sensibles i que els afecten més les coses, però, per una altra banda, tenen terrenys que poden explorar que unes altres persones que no són neurodivergents no poden. I crec que és molt interessant que els personatges siguin així.

—Hi ha un moment que diuen: per agradar a tothom has de ser idiota.
—Sí, parlen de Jesús Gil, l’alcalde de Marbella. Tothom veia que era un manipulador, que abusava, però l’acabaven votant… S’ha de ser idiota, no? És una reflexió de l’obra que trobo interessant. Volem agradar a tothom, però per què? És molt interessant tenir aquestes neurodivergències i ser diferent, acceptar-nos com som. Encara ens queden vint o trenta anys per veure molt més aquesta diversitat. La gent neurodivergent encara s’amaga. Utilitzem una màscara per ser idiotes, és a dir, per agradar.

—Per encaixar…
—Sí, els adolescents, pobres, ho passen fatal i tots intenten vestir igual i es rapen els cabells… Tot plegat són ganes d’encaixar, de ser acceptat, i estimat. En un futur hem de fer que totes les diversitats estiguin molt més representades, tant al cinema com al teatre com a la literatura. I després, al carrer, que ens acceptem molt més, perquè, si no, som idiotes.

—Ara es comença a dir més. Recordo que l’altre dia Santi Millan ho deia en una entrevista a VilaWeb. D’alguna manera encara hi ha un estigma amb tot plegat, i està bé que es pugui dir perquè la gent vegi que també es pot triomfar a la vida.
—Sí, crec que està bé. Cada vegada hi ha més gent que ho diu. Mira, Elon Musk és TEA. I és una persona que et pot agradar més o menys, però ha fet molts diners. És necessari que es faci públic, igual que les malalties mentals.

—Em va semblar interessant que l’obra no anés sobre això, però que alhora s’hi fes palès.
—En Jordi Casanovas en el seu moment m’ho va dir: “No vull fer una obra de personatges neurodivergents.” La volia fer sobre l’amor, i ells per casualitat ho són. I crec que la gent s’emociona molt perquè tots al voltant tenim gent neurodivergent o ho som, i crec que ens sentim més identificats del que ens pensem.

—Com és això de passar unes festes de Nadal al teatre?
—He reviscut les festes de Nadal amb la meva filla. I crec que m’hauria costat més fer l’obra si ella hagués sigut més petita. Però ara és bonic. Per exemple, la nit de Cap d’Any vindrà al teatre i ho viurem junts. Ens menjarem el raïm i brindarem amb el públic quan acabem la funció. Ho trobo meravellós. Serà un Nadal diferent.

—I després d’això, què ve?
—Vindrà una gira important amb Göteborg! I hi ha més coses, però últimament no ens deixen explicar res…

—I a TV3, us hi veurem? Ara fa molt que no hi sou, però imagino que encara hi ha gent que us recorda per l’Isabeleta d’El cor de la ciutat. Enguany ha fet vint-i-cinc anys que es va estrenar!
—Ai, sí! Va ser un personatge molt especial. En principi en van trucar per a només tres mesos. I ja em feia molta il·lusió. Però després ens van dir, tres més i tres més, i així vam anar fent. Vaig estar-hi vuit anys! Ella era molt devota, sempre anava amb la Bíblia a mà, però en acabat sempre criticava i jutjava la gent, més tard va ser un pendó. Tenia una contradicció còmica, que va enganxar molt l’espectador. Encara que al final vaig acabar cansadeta del personatge.

—M’imagino que també us va encasellar molt.
—Sí, pensa que llavors no hi havia plataformes i tothom mirava la televisió. Et coneixia tothom pel carrer. Era molt fort. Em va marcar a l’hora de fer audiovisual, però, en canvi, vaig fer molt de teatre. Va ser una etapa molt fructífera. Era jove i ho podia fer. Era una bogeria… Ara seria inviable fer-ho tot.