Maria del Mar Bonet: “La més alta poesia que jo conec és la de la gent que treballa el camp”

Entrevista a la cantautora mallorquina, que presenta dos concerts únics en homenatge al pare Ginard, autor del gran cançoner popular mallorquí que sempre l'ha inspirada

VilaWeb
Ot Bou Costa Júlia Partal (fotografies)
11.02.2022 - 11:59
Actualització: 11.02.2022 - 12:59

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

A Maria del Mar Bonet (Palma, 1947) li han dit sovint que és la veu de la mar. Ella mateixa va escriure, en una de les seves cançons més belles, el vincle profund que té amb la seva terra i amb l’aigua que l’envolta: “Sempre tornaré/ a la nostra platja./ Les ones no em deixen, mumare,/ allunyar-me’n massa.” Es canta a si mateixa, canta els poetes que s’estima i canta també la tradició del seu poble, les cançons que sentia de petita, però sempre posant-se a prova i posant a prova la seva obra, sense repòs, i fa que l’aigua no s’estanqui mai. Per això en la seva obra són constants el viatge i la barreja cultural. Com més s’experimenta amb la tradició, com més enllà es duu, com més es passa per la mirada pròpia, més vibra, i més forta és la veu, i més neta és l’aigua.

Avui i demà, a dos quarts de nou del vespre, Bonet fa dos concerts únics al Centre Artesà Tradicionàrius, al barri barceloní de Gràcia, per homenatjar el pare Rafael Ginard, que va aplegar més de quinze mil cançons illenques al Cançoner popular de Mallorca, un dels més extensos del món. Les peces que ell recollí solquen la discografia de Maria del Mar Bonet d’ençà del començament, sobretot amb Saba de terrer (1979), fins avui, passant per Ultramar (2017), la seva penúltima obra. En un moment de l’entrevista, diu que la tradició és el seu camí. “I tot el camí que feim –em fa pensar–, serà per a anar endavant.” L’acompanyaran Dani Espasa al piano i l’acordió, i Borja Penalba a la guitarra.

El vostre lligam amb el pare Ginard va més enllà de les cançons. Compartiu un amor per la tradició pròpia. Per què és important, en el vostre cas, la tradició?
—De petita m’ensenyaven moltes cançons. I quan tens un lligam des de petit amb tot això, la mateixa vida ja t’hi porta. Als onze anys vaig entrar en un cor de música tradicional de Menorca, amb el director Llorenç Galmés, un pianista molt bo, fill d’un folklorista que havia recollit cançons menorquines molt boniques. Quan vaig començar a fer cançons, la meva base era aquesta. Com ho és la teva geografia, el teu país, també ho és la música tradicional, que en el fons és la terra. La saba de terrer, com deia Maria Antònia Salvà. I com diu també Ginard mateix. Les cançons populars són la terra. Aquest és el meu camí.

I a més d’aquest lligam, la cura i la feina de preservar-lo.
—Sí: a més d’aquesta admiració total, estudi. El treball d’estudiar aquesta música sempre ha estat constant per a mi. Tinc un bon recull de cançoners, de discs. Tinc coses molt interessants a casa de música tradicional dels Països Catalans. De Catalunya, en tinc un cançoner preciós del temps de la república que recull peces de tots els Països Catalans. I en tinc de més antics i tot. He trobat petites coses magnífiques. Quan t’interessa una cosa sempre vas buscant. Amb el meu amic Toni Catany, fotògraf, anàvem cada diumenge al mercat a comprar llibres vells. A Sant Antoni. I quan sabíem d’una casa de vell que tenien cançoners, hi anàvem.

I per aquesta música us van començar a conèixer.
—Els Setze Jutges em varen agafar perquè em varen dir: “Al nostre grup no hi ha ningú que canti cançons tradicionals, canta amb nosaltres”. Ells em varen conèixer perquè jo cantava aquestes cançons. No n’havia fet cap de meva. Va ser després, a poc a poc. Però ha estat sempre la meva base: la meva manera d’escriure cançons és com en les cançons tradicionals. Sempre estrofes de quatre versos. En aquest recital també hi haurà les cançons meves que són més influenciades pel cançoner.

Les unes connecten amb les altres. Hi ha el lligam present.
—Per a mi sí. Les cançons tradicionals, les danses, tot això de la nostra cosa popular o tradicional o com se li digui, ja no existeix ara. Ho trobem als cançoners o a la gent que encara sap les cançons. Però la manera de fer-les s’ha perdut. Als grups que treballaven el camp, per a segar o esterrossar o collir olives, sempre hi havia algú que sabia cantar. I cantaven aquestes cançons que ells mateixos construïen. La més alta poesia que conec és la poesia popular de la gent del camp. Feta per gent que treballa el camp. No pas intel·lectuals. No pas lletraferits. Gent que treballava el camp.

Si ara anéssim pel camp de Mallorca, sentiríem aquestes cançons que sentíeu de petita?
—Ara això és impossible. Els camps són plens de sorolls que fan bastant difícil la comunicació. Ara és una altra època. No les trobes, al camp, aquestes cançons. Les trobes en la gent que ha continuat estimant i conservant aquesta tradició. Però a mi m’agrada que aquestes cançons les fem vives. No com les trobem al cançoner i llestos. Ni repetint com les cantava algú. Perquè siguin vives els has de donar el que tu ets. Respectant-les però donant-los la teva visió.

Què hi sentiríem, ara, al camp de Mallorca?
—Si vas a sa Pobla, potser en un moment que les màquines són aturades podries sentir alguna cançó en àrab. En els camps de Mallorca, i en els de tot arreu, qui hi va a treballar? La gent més pobra. Els immigrants. Vénen del nord d’Àfrica. D’Algèria, del Marroc, de Tunísia. Aquestes cançons de treball del camp jo les he sentides a Tunísia, a les zones de datilers, de gent que canta sobre els dàtils, de la manera de collir-los, del perill que hi ha segons com caiguin d’una palmera. Tot això que a Mallorca va recollir el pare Ginard al seu cançoner, és a la Mediterrània, a tot el món. Al Japó em varen dir que en els camps d’arròs també hi cantaven cançons de treball. Me les varen cantar, s’assemblen a les d’aquí.

I per què s’assemblen tant?
—Perquè són tonades d’una persona, sovint sola, al camp, amb la cúpula d’estrelles i de vents i de sols, que sent els ocells com canten, que imita la natura per no estar sola. Perquè la música acompanya per a no estar sol. Si tu tens una mica de por, una mica d’angoixa, quan cantes et passa. Ja ho diuen: qui canta el seu mal espanta. És veritat. Me’n recordo de petita que amb una amiga tornàvem per un camp tot fosc i cantàvem ben fort, cridant. Ens sentíem més acompanyades.

Patiu per la continuïtat?
—No és que em faci patir, és que ja no existeix. La continuïtat no existeix. S’ha acabat, això. Hi ha gent que ho interpreta. Que canta, que balla. Però no es fan coses noves partint d’aquí. Vaig conèixer Madò Boades, una gran intèrpret, que cantava moltes cançons del camp. I li vaig demanar precisament per la continuïtat de tot això. Tenia una néta que cantava molt bé. Li vaig dir si li ensenyava les cançons. Em va dir: “I ara! Li fa vergonya. Només canta el que sent a la ràdio”. És típic. Sent rock’n’roll a la ràdio, doncs vol cantar rock’n’roll, no vol cantar pas res del que sent de la seva àvia. Això s’ha tallat.

Amb el ball també ha passat?
—Sí, però passa una cosa que a mi m’agrada molt: amb la dansa mallorquina la gent surt a ballar amb texans, de qualsevol manera. Com amb les sardanes. Han après el ball de bot en moltes escoles. Em sembla molt bé, perquè és una manera de continuar-ho. La dansa és diferent, no és per al camp, és una cosa de festa. Al camp, s’ha perdut del tot. Jo encara treballo amb la versificació dels cançoners perquè me n’he influenciat molt, i és com sé musicar. Però hi ha un canvi en la manera de fer-les. És diferent.

Una història molt bonica: a El cor del temps expliqueu que vau escriure “Mercè” perquè la vostra mare, després de “Me n’aniré de casa”, us va dir: “Ara hauries de fer una cançó que digui que algun dia tornaràs”. Com va anar, això?
—Sí, sí, sí. La meva mare em deia: “És que les meves amigues em diuen: ‘Que heu fotut fora la Maria del Mar, o què?’” [Riu] Per això li vaig dedicar “Mercè”.

Veient el resultat final, “Me n’aniré de casa” no li degué saber tant de greu. 
—“Mercè” li agradava molt. De tot plegat, en tenen la culpa també els meus pares. Qualsevol cosa que fèiem a casa de petits era una meravella i ho posaven a la paret. Algun verset, una pintura. “Mira què ha fet la nena!” Era molt important per a ells. Els feia molta il·lusió que cantéssim, que toquéssim algun instrument. Ens ho varen posar bé des del principi. Ens feien anar a classes de música, el meu germà tocava el violí, jo tocava la guitarra, cantava… Venia gent a casa i em deien: “Va, canta una cançó”. Ens estimulaven tot el dia.

I quan vau arribar a Barcelona us vau trobar que la tradició i la llengua, perquè fossin completes, us feien abraçar també constantment tant Barcelona com València.
—És clar. Per a mi els Països Catalans eren molt importants. El meu primer viatge va ser quan la meva mare em va agafar i em va ensenyar els Països Catalans. Vàrem anar a Barcelona, als Pirineus, al sud de França, al País Valencià. Tot el recorregut dels Països Catalans. Tenia catorze anys. No havia sortit de Mallorca. Només per anar a Barcelona, perquè la meva mare era de Gràcia. Teníem família de Sant Sadurní, la meva àvia. I de Barcelona, perquè els meus avis, fins just després de la guerra, tenien una tenda a prop de la plaça del Diamant, una tenda d’ultramarins que es deia Las Canarias. En tinc fotos amb la meva mare, al llindar de la porta, amb un llaç al cap.

Com ha canviat la vostra relació personal amb Mallorca, al llarg dels anys?
—Sempre he tingut un gran amor per l’illa. Vaig dir que hi tornaria, vaig viure més de quaranta anys a Catalunya i ara en fa set que vaig tornar a Mallorca per viure-hi definitivament. D’alguna manera sempre hi he estat. Vas i véns, vas i véns, però un dia dius, bé, ja m’hi quedo.

L’illa també ha canviat molt.
—Totalment. Jo considerava que vivia en un paradís. I ara sento molt de dolor. Perquè l’han trastocat. Hi ha certs llocs de Mallorca on ja no puc anar perquè em posaria a plorar. De veure el drama del ciment armat per tot arreu. Quilòmetres i quilòmetres de costa molt malmenats. Palma també ha canviat molt. Jo vaig néixer rere la catedral, al barri del Call, i ara allò és com un Poble Espanyol. Només hi ha turistes. La gent del meu barri se n’ha anat a viure a un altre lloc. I ara a l’hivern és desèrtic. La quantitat de gent que ha vingut a treballar de fora és enorme. El món del turisme, sobretot entre juny i setembre, és una cosa desesperant.

Un canvi molt abrupte.
—De cop i volta la ciutat s’omple i no saps si és una manifestació o què. I és que han arribat uns quants creuers amb tres mil o quatre mil persones que de sobte es planten al centre de Palma. Això és molt difícil d’aguantar. A més, a dins del creuer ja tenen una sèrie de tendes on ja ho compren tot. No crec que sigui una gran riquesa admetre’ls. Després fan una pol·lució molt difícil de suportar. No entenc com els deixen entrar a Venècia, per exemple. Veus aquells canals de palaus i entrar-hi creuers. No entenc com és que no és possible parar aquest sistema capitalista que tot ho emmerda.

I afecta la manera de viure.
—Sí, abans a Mallorca no patíem per la quantitat d’aigua que s’ha de gastar en tot l’estiu. Ara s’acaba de seguida. La gent es dutxa en massa, s’ha de portar menjar de fora. I així i tot, la política turística dels governs que tenim és una porta oberta i que entri qui vulgui. A mi em sembla molt bé que hi hagi turisme, però s’ha controlar. És una illa petita i de sequera! Tota l’aigua la tenim pràcticament de la Serra de Tramuntana, que també pateix moltíssim. La gent baixa per on no ha de baixar, faran marxar els animals, acabarà essent una cosa erma, no hi tindrem ni un arbre. Com a la mar: la quantitat de barques que van destruint la posidònia amb les àncores… Hi ha zones que haurien d’estar molt controlades. O que durant un parell d’anys no es trepitgessin i es deixessin renovar. Però no. Campi qui pugui. Ho veig molt durament i em fa molta tristor.

VilaWeb
VilaWeb

Aquesta set de viatjar i de barrejar la cultura pròpia amb altres cultures, sempre marítimes, la viviu com una manera de tornar a l’illa que es va perdent?
—Sempre he buscat Mallorca a tota la Mediterrània. Quan vaig a Tunísia, a Algèria, al Marroc, a Egipte… en alguna banda trobo Mallorca. Sobretot, a Sicília. Hi ha poca gent que la conegui una mica bé. Per als mallorquins, a l’edat mitjana, Sicília va significar molt. Ajudava Mallorca molt sovint, amb collites, amb moltes coses. I quan vaig a Sicília tinc el sentiment que trobo el meu ramat. Ho sento molt en les veus. M’agrada molt anar al mercat de les ciutats. I quan entro al mercat sento les veus dels sicilians i em recorden quan la meva mare em portava al mercat de Palma. El so, el to, la musicalitat de les veus. A Venècia també em varen dir: cantes cançons de treball igual com les cantem aquí. Hi ha coses que ens uneixen molt a tota la Mediterrània.

Per això també us agrada treballar amb músics de tots aquests llocs.
—Sí. M’hi trobo molt sovint molt a prop. Theodorakis, per exemple, quan jo cantava cançons seves d’arrel popular gregues, em va dir: és que cantes com nosaltres. I això em fa molta il·lusió. M’ho va dir Livaneli: “La Mediterrània és un país”. Tota la ribera mediterrània és un país, perquè la mar és un país. Té tota la raó del món.

Què us va fer sentir la pèrdua de Mikis Theodorakis al setembre? Li havíeu dedicat un disc sencer.
—En aquell moment no vaig poder anar a Grècia, però vull anar on és enterrat, a Creta, perquè me l’estimo molt. Em va ajudar molt amb el disc, amb tot, va venir a la plaça del Rei a sentir-me en directe. Una persona molt estimada. I quan he anat a Grècia també ha vingut a veure’m cantar. I això per a mi és molt important. El que ell significa per a Grècia, el treball que ha fet de recuperació de la música tradicional, és grandiós.

Ara que dèieu això de la mar com a gran país, m’heu fet pensar que quan vau fer Ultramar vau posar lletres mallorquines a cançons instrumentals cubanes que coneixíeu.
—Sí; de fet, les lletres eren cançons de Ginard. Jo les havia sentides, eren cançons de treball de mallorquins que havien anat a Cuba i en tornar havien portat aquestes cançons, amb la nostra llengua parlant de Cuba, de l’Havana, de tot el que hi havia allà. I em va semblar que havia d’insertar aquests poemes en una guajira amorosa que jo havia sentit que no tenia ni veu ni lletra. I als cubans els va semblar molt bé. Els va agradar molt la barreja que vaig fer. Em varen dir que cantava com ells.

El català arriba a ultramar com qualsevol altra llengua si el que s’hi canta val la pena.
—És que la nostra llengua la considerem una llengua petita, però com deia Miró, les coses petites són universals. Cantar una cançó grega o cubana en la nostra llengua em sembla molt natural. No veig per què no ho hauria de ser.

Fa poc, vau fer un concert molt especial a Santa Maria del Mar. Rebeu el nom per la basílica, us he sentit explicar. 
—Santa Maria del Mar és molt imponent. Cantar-hi va ser una experiència única. Vaig sentir una electricitat, una força molt especial. Hi ha llocs que et fan sentir una força fins i tot ancestral. Em va passar quan vaig tocar a Grècia per la gira dels cinquanta anys de carrera, al teatre de l’Acròpolis, l’odèon d’Herodes Àtic. Vaig demanar una copa de cava, tota sola, i la vaig llançar per la galeria, com si fes una libació. Vaig sentir que ho havia de fer: no podia tan sols passar per allà. Havia de reconèixer, d’alguna manera, la força del lloc on era.

Una altra història. “Jo em donaria a qui em volgués”, de Palau i Fabre, una de les cançons que canteu sovint. Ara el contingut amorós, sensual, de la cançó és una cosa perfectament natural, però quan la cantàveu per primera vegada no ho era tant. Devia ser difícil.
—Hi va haver qui ho va malinterpretar. “Jo em donaria a qui em volgués” és un poema absolutament espiritual. Palau i Fabre em va dir: “És clar, tu has agafat aquest poema perquè ets de Mallorca i et ve de Ramon Llull.” Ell en sabia molt, de Ramon Llull. Com a místic mallorquí li importava molt. L’havia estudiat. I aquest poema és molt influenciat per Ramon Llull, per Amic i amat. Com els poemes d’Amic i amat, es pot interpretar de moltes maneres. La poesia de Santa Teresa de Jesús o Sant Joan de la Creu és molt espiritual, però en una forma molt amorosa, i arriba un punt que gairebé és eròtica. És el mateix que passa amb “Jo em donaria a qui em volgués”. I sí que va passar, hi va haver gent que es va confondre i va pensar que deia que jo aniria donant-me per aquí i per allà. Cantant aquestes coses hi ha un risc. Però crec que Palau i Fabre va entendre perfectament la meva manera de musicar-lo i va estar molt content.

I Bartomeu Rosselló-Pòrcel, per què va ser tan important?
—Un dia, en Toni Catany el tenia sobre la taula. Vaig dir: “Ostres, quin poeta tan interessant”. Me’l va deixar i el vaig començar a musicar. Era una poesia molt exaltada, d’una persona interessant, jove, moderna. Molt especial. No hi ha hagut ningú com ell en la nostra literatura catalana. Per a mi és extraordinari. Llàstima que es va morir als vint-i-tres anys, perquè si no, vés a saber què hauria fet. I després, va ser molt bonic perquè vaig demanar el parer de l’Espriu, que de jove era molt amic seu, i va dir que li havien agradat molt les cançons. En Miró me’n va fer la portada. I tot això em va donar un camí nou, a mi. Com a persona, com a cantant. Una sèrie de coses que jo necessitava que em diguessin, que em donessin un camí. Tant Salvador Espriu com Joan Miró varen ser definitius per a mi.

En aquest disc, hi ha “A Mallorca, durant la guerra civil”: la guerra és una constant en la història de la Mediterrània, en alguns punts encara avui. Heu treballat i tocat a llocs que després han estat arrasats.
—A Síria, per exemple. He cantat amb músics sirians, en una ciutat meravellosa que tenia les tres cultures i el món antic molt endins de la ciutat, amb temples romans i grecs per allà. És un drama veure el que hi ha passat. La primera guerra del Golf va ser un detonant perquè allò s’encengués i ja no s’ha apagat més, la guerra. Sempre hi ha algun nucli de guerra, de bombes, de morts. És horrorós, no sé com podem viure així. Igual com la gent que travessa com pot la Mediterrània per venir a viure aquí. I molts es moren a la mar: homes, dones, criatures. És un assassinat en massa. I l’anem permetent. Els nostres governs miren a una altra banda. I a sobre, encara tenen els collons d’obturar feines que ha fet gent com Open Arms i perseguir-los. Com és possible? Haurien de ser els nostres exèrcits, que anessin a buscar la gent a la mar.

És una cosa que us ha canviat la mirada sobre la mar, suposo.
—Home, és clar. És que és terrible. Un dia t’estaràs banyant a Mallorca i l’aigua et durà un cos. Ho has de pensar. A Mallorca arriben moltes barques, ara. A la zona on visc ho veiem molt sovint. Hi desembarquen trenta persones, quaranta. I en algunes no arriba a terra ni la meitat de la gent que s’hi havia embarcat. Són gent com nosaltres, que fugen de la guerra, de la fam. Com és possible que no arribem a un acord amb els països del nord d’Àfrica, per exemple? Fa molts anys que dura. No només per mar. Arriben nens de vuit anys a sota dels camions. I els camps de refugiats. I no som capaços d’arreglar-ho, aquests països rics? Ajudar?

En aquest concert, us acompanyarà Borja Penalba amb la guitarra, com ja fa uns anys que fa. Dalt de l’escenari es nota molt, la química musical amb Penalba. No és solament un acompanyant. 
—Sí, és una química que ha anat ampliant-se amb el temps. M’agrada molt com canta. Ha de fer discs sol, sempre li ho dic. Em sembla que és molt bon cantant i molt bon artista. M’agrada molt, de tant en tant, poder treballar amb persones com ell. I Dani Espasa, amb qui també fa molts anys que treballem junts i m’entusiasma la seva evolució. El vaig conèixer que era pràcticament un nen i ha fet una gran carrera.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies