La història no és un ornament del present. La història és la substància de què som fets. El meu admirat Marc Bloch ho va formular amb una gran precisió, sense gens d’ambigüitat: la incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat.

La frase és d’Apologia de la història, el llibre que Bloch va escriure mentre era presoner polític dels nazis, i que no va poder acabar perquè la Gestapo l’afusellà el juny de 1944. Qualsevol règim que persegueix una cultura sempre sap què fa: sap que no hi ha un trencament fonamental entre el passat i el present, que els éssers humans, amb les seues accions, creen i impulsen el canvi i que, per tant, controlar la memòria és controlar el futur. Bloch ho havia vist amb claredat i sabia que la història no és rellotgeria ni ebenisteria, és un esforç cap a una comprensió millor d’allò que ets.

Una comprensió que, especialment en mans d’un poble que ha sofert decennis de persecució i repressió, esdevé, si se sap fer servir, un instrument clau d’alliberament.

Potser la millor formulació d’aquesta idea la va fer l’historiador britànic Eric Hobsbawm quan va afirmar que les nacions sense passat són una contradicció en els termes. Perquè allò que fa una nació és el passat, allò que la justifica davant les altres és el passat, i els historiadors són els qui tenen el deure de produir aquest passat perquè es puga transformar en consciència. Val la pena d’aturar-s’hi. Hobsbawm no parlava de sentimentalisme ni de nostàlgia: parlava de la funció estructural de la història. La història no és l’ornament d’una nació, sinó que n’és el fonament. I si això és cert per a qualsevol poble, ho és amb molta més urgència per a aquells que han viscut la persecució sistemàtica de la seua memòria col·lectiva. Quan un règim s’esforça a destruir la llengua, les institucions i la cultura d’un poble, en el fons pretén destruir-ne el passat. Perquè sap que sense passat no hi ha present que resistesca i que, en conseqüència, no hi ha futur que siga possible d’imaginar.

Tot això ho sabia ben bé Maria Carme Dalmau, que va morir ahir a noranta-sis anys, després de tota una vida dedicada als llibres. I que va posar el seu treball, el seu criteri i la seua tenacitat al servei d’una editorial –Rafael Dalmau Editor– i especialment d’una col·lecció extraordinària que ha estat, sense exageracions, una de les columnes vertebrals de la resistència intel·lectual catalana del franquisme ençà: els Episodis de la Història.

Parlem d’una col·lecció que va nàixer en ple franquisme, amb una anècdota que, condensada en poques línies, explica tot allò que era aquell temps. Una anècdota que explicava ella mateixa l’any 2020 en aquesta entrevista a VilaWeb.

Un dia, Ferran Soldevila va anar a veure el pare de Maria Carme Dalmau, el fundador de l’editorial, i li va dir: “Ai, Dalmau, intento fer un article en català i no hi ha manera de publicar-lo.” Rafael Dalmau no es va rendir, com haurien fet tants altres. Va agafar els decrets de publicació, els va llegir un per un, va consultar un advocat i tots dos van arribar a la mateixa –i sorprenent– conclusió: els llibres que passaven de cinquanta pàgines tenien més facilitats per als permisos que no pas les revistes. Es veu que el règim no els considerava tan perillosos perquè creia que arribarien a més poca gent. Va ser a partir de descobrir aquella escletxa en la burocràcia dictatorial que va nàixer una col·lecció de llibrets de seixanta-quatre pàgines –quatre plecs justs–, que eren ben bé articles llargs, però que, presentats com es presentaven, esquivaven de manera eficaç la censura espanyola.

Vist amb la perspectiva d’avui, l’episodi té alguna cosa commovedora i genial alhora: convertir la cultura clandestina en cultura visible, en cultura publicada, amb permís, amb segell d’impremta, amb distribució a les llibreries, gràcies a una astúcia i a la tenacitat de no acceptar la derrota. L’enginy posat al servei de la llengua i de la nació, però també de l’eficàcia.

Maria Carme Dalmau va créixer dins aquell projecte emprès per son pare i el va fer seu. I quan va assumir la responsabilitat editorial, no va desviar-se ni un centímetre dels principis que l’havien forjat: el rigor historiogràfic, la divulgació exigent i sobretot –i és això que jo agraesc més i amb més intensitat– una mirada pròpia que no s’equivoca mai de país. Els Episodis de la Història han tractat sempre els Països Catalans com la unitat natural d’anàlisi, sense pedanteries ni proclames innecessàries, simplement perquè és la manera correcta d’entendre la nostra història.

No és l’única, però aquesta és una de les seues grans aportacions que sovint passa desapercebuda: parlem d’una col·lecció de divulgació –més de tres-cents llibres, ja– que durant seixanta anys ha normalitzat la visió de conjunt de la nostra pàtria, mentre tot el context institucional, cultural, polític i mediàtic empenyia cap a la nostra fragmentació.

Per tot això, crec que la mort de Maria Carme Dalmau és una pèrdua que va més enllà de l’àmbit editorial. Perquè ens recorda que la nació no es construeix tan sols amb grans gests o amb declaracions solemnes. Es construeix també amb la constància de persones com ella, que decideixen de consagrar la vida sencera a una tasca que la volen fer i la fan concreta, ben feta, necessària. Publicar tants i tants volums d’història catalana, deixar finestres obertes als millors professors i historiadors sempre amb la bandera del rigor intel·lectual i fer arribar la seua obra a la gent és un acte de dignitat nacional que no acostuma a ser remarcat en els discursos dels polítics ni en les proclames immediates, però que, a llarg termini, pesa tant o més que moltes de les seues decisions.

La història no ens pertany a nosaltres. La història, els qui som vius avui, la custodiem. I per sort als Països Catalans hi ha persones i editorials que han dedicat la vida a exercir aquesta custòdia amb una honestedat admirable. Maria Carme Dalmau va ser-ne una. Una entre tantes, però una de ben destacada. I el fet que la seua obra continue parlant per ella en el futur serà la millor prova que no va treballar debades i que va tenir una vida dura, però enormement fructífera que avui, en el moment trist de la seua mort, tenim tots els motius per a celebrar i per a agrair.

PS1. L’ultimàtum del president Trump a l’Iran acabarà d’ací a poques hores i, com que segurament no tindrà resposta, veurem quina és la reacció dels Estats Units i d’Israel. L’estret d’Ormuz és el punt on es dirigeixen totes les mirades, per les conseqüències econòmiques del tancament parcial que efectuen els iranians. Weilun Soon, Gerry Doyle i Becca Wasser ens expliquen en aquest article quines serien les condicions que posen els estats, les navilieres i els productors per a considerar la situació solucionada, i debaten si hi hauria la possibilitat d’escortes navals en aquesta ruta vital del transport de petroli i gas a tot el món.

PS2. Com cada dijous, ahir hi hagué La tertúlia proscrita, aquesta vegada amb La Caixa en el punt de mira, arran de la publicació del llibre La Caixa. Una història mai no explicada, de Rafa Burgos. L’autor seu, per parlar-ne, a l’estudi televisiu de VilaWeb, amb Ot Bou, Jordi Borràs i Txell Partal. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. El cantant de Xàtiva Feliu Ventura torna amb un disc nou, Tot el que hem guanyat perdent, després de gairebé set anys sense publicar treballs d’estudi. I reivindica, precisament, la llibertat de viure amb menys i així poder agafar-se el temps que necessita per a produir cançons, en contra d’allò que exigeix la indústria musical. L’ha entrevistat Laura Escartí: “He fet passos enrere per viure amb menys, per ser feliç”.

PS4. Tots els continguts de VilaWeb, les entrevistes, els reportatges, les investigacions, els programes de televisió, els àudios… tot és d’accés obert per a tothom. Perquè considerem que la nostra feina només té sentit si ajuda a fer una societat millor, si ajuda a fer dels Països Catalans una nació lliure. Us agraïm a tots que ens llegiu, però volem remarcar també que si VilaWeb és possible és perquè milers de lectors han decidit de col·laborar de manera generosa amb el nostre projecte fent-se’n subscriptors. I volem demanar-vos als qui encara no en sou que penseu si aquests articles que us interessen cada dia no mereixen també el vostre suport directe. Amb una subscripció, si és possible, o amb una donació única, si ho voleu així.