Marga Ximenez: “Els objectes que viuen amb nosaltres tenen una emoció històrica”

Visito Marga Ximenez (Barcelona, 1950) al seu pis-taller de Ciutat Vella just abans no emprengui el trasllat a un habitatge cooperatiu del Montseny. Els canvis de casa, com les morts i les separacions, són punts d’inflexió vitals. Retrobada amb objectes emmagatzemats, fer balanç, mirar enrere i endavant. El 2025 ha estat un any important per a aquesta artista tèxtil amb una obra que combina crítica social i un llenguatge propi que inclou objectes i elements de la vida quotidiana. A començament d’any, va exposar “de Festes i des/Fetes”, una retrospectiva a Can Mario, el Museu d’Escultura Contemporània de la Fundació Vila Casas ubicat a Palafrugell (Baix Empordà), i més cap al final, “Jo és un altre”, al TPK Art i Pensament Contemporani a l’Hospitalet de Llobregat. Celebra que uns quants museus, com ara el MNAC i el MACBA, li hagin comprat obres per a les seves col·leccions. Amant dels materials efímers i reciclats, Ximenez s’ha mostrat compromesa amb la lluita contra la violència en general i contra la dona en particular. Ha estat professora de tapís de la Llotja i comissària. Entre el 1998 i el 2016 va dirigir, amb Nora Ancarola, l’espai expositiu MX Espai 1010, i van rebre el premi de l’Associació de Crítics de Catalunya per la creació de MX Edicions 1010 (2004). Abans de començar a parlar es prepara i m’ofereix una infusió de camamilla que diu que és agafada del camp del poble de la seva mare.

—Quina sort, tenir aquesta camamilla.
—Això ja no ho podré fer perquè ara estic en el procés de vendre la casa de la mare. Costa molt. És un poble molt petit de l’Aragó. Sóc més de paisatge de la Cerdanya, perquè m’agrada molt el verd del nord. Però quan la mare es va anar fent gran, volia anar-hi cada cop més i llavors em vaig anar enamorant d’aquell paisatge dur, groc i extens. La llàstima és que ara no hi ha manera de veure aquell horitzó. Tot són molinets eòlics! La meitat del poble està desesperada. Han perdut el paisatge de tota la vida.

—M’explicàveu que la vostra mare també tenia interès per les expressions artístiques…
—Sí, ella era una dona senzilla que venia del poble. Va haver de treballar des de molt petita i no va poder anar a l’escola. Però tenia unes mans d’or! Tenia moltes habilitats amb les mans. Brodava meravellosament.

—En vau aprendre molt, d’ella?
—Suposo que sense adonar-me’n, sí. Com que a casa érem pobres, jo dibuixava amb un guix a terra. Sota la taula del menjador. No teníem una casa gaire gran. La professora de dibuix va dir a la mare que jo tenia molta traça i que havia de continuar. A mi, per la situació social, m’hauria tocat de ser perruquera o dependenta, però la mare sempre va confiar en les mestres. No pensava a ensenyar-me un ofici per a guanyar diners.

—Què en recordeu, de la Barcelona d’aquells anys de la vostra adolescència?
—Encara recordo que potser tenia quinze anys i al carrer un policia em va cridar l’atenció perquè parlava català.

—La vostra carrera va començar pel tapís.
—Sí, quan vaig començar era un tapís teixit, que formava part de l’Escola Catalana de Tapís. Havia començat amb reproduccions de pintures de Tàpies i Miró teixides. En aquella època s’investigava sobre el llenguatge tapisser. El tapís com a art no era gaire valorat en aquell moment a Catalunya. Jo seguia les biennals de Lausana.

—Quan vau prendre consciència del vostre camí com a artista?
—Ni els mateixos mestres no podien entendre el que jo tenia ganes d’explorar. Arriba un moment en què veig que les obres de tapisseria mural ja no m’aporten gaire. La tapisseria té dos punts d’inflexió. Fins a Rafael, la tapisseria era un terreny meravellós, els teixidors eren artistes i els tapissos eren a les cases dels nobles. A partir dels tapissos per a la Capella Sixtina, Rafael, en lloc d’entendre que el tapís és un llenguatge propi, el converteix en una còpia de la pintura. Obliga els teixidors a passar-se al terreny de la pintura. Els pintors eren els artistes i els tapissers els artesans obligats a reproduir-los. El tapís perd tota l’autenticitat i es transforma en un ofici sense gens d’interès. Ell va fer que l’evolució de la tapisseria s’endarrerís cinc-cents anys. Fins que va aparèixer la Biennal de Lausana per donar un espai a l’art tapisser.

—A partir d’aquí comenceu amb l’escultura?
—Sí, em passo a l’obra tridimensional. La tapisseria, a diferència de la pintura, ho té tot a la vista. A més, el davant i el darrere són iguals. L’únic és que al darrere veus les cuetes del fil. La tapisseria és una feinada brutal. Però a mi aquesta cosa del treball lent m’agrada molt. Sempre he anat molt en contra de la pressa. I d’haver de treure una cosa nova, abans no la tregui no sé qui! Per sort, el fet d’haver elegit un art que passava tan desapercebut em va deixar fora de qualsevol cosa que s’assemblés a la competitivitat. Pensava: “Algun dia algú ja se n’assabentarà!” [Riu]

—Quins valors té aquest art?
—A part de la paciència, la transparència, perquè el tapís no pot amagar res. Es veu tot.

—La vostra carrera va evolucionant. Passeu de l’escultura a la instal·lació, però sense abandonar el tèxtil. Què creieu que us donen aquests materials?
—El tèxtil té una cosa càlida que sempre m’ha atret molt. I també m’agrada treballar amb tots aquells elements que m’envolten. La roba sempre ha de ser propera. No aniré a comprar roba als encants perquè no té la mateixa pulsió. El tema conceptual o teòric m’ha quedat una mica lluny. Sempre m’he sentit més còmoda treballant als tallers. Als tallers o a la cuina. Crec que els objectes que viuen amb nosaltres tenen una emoció històrica que et diu coses. Per exemple, ara preparo una peça que parla del dol. En poc temps he perdut un germà, la mare… Experimento aquest dolor de prop.

—A partir d’un moment, la vostra obra comença a reflectir les vostres preocupacions socials i experimenteu amb els heterònims.
—Sí, comença a sorgir aquesta pulsió d’expressió. El meu estimat Pessoa em dóna la idea dels heterònims. I com que em sento una mica com Pessoa, que no sé quina ànima tinc, començo a fer experiments amb heterònims. En aquell moment, sento el “jo” com una presó identitària de la qual vull fugir. A partir d’allà començo a fer instal·lacions. Em preocupa la violència en els conflictes bèl·lics i les violacions de les dones. Vaig ser conscient que tenia una professió que apel·lava als sentiments. El que m’interessa és que la pulsió que sents en veure una obra d’art et faci reflexionar.

—Abans dèieu que vivim una gran mentida. Com veieu el món ara?
—Moltes vegades em pregunto: “Per què no sortim tots als carrers?” Continuem com si no passés res. A l’Índia, quan un nen roba, l’apallissen fins a la mort. Vaig fer aquesta peça: Cops de mort per un nen lladre. De vegades penso que estem anestesiats davant les imatges de la televisió, però potser veure-ho en un format gran, com una obra d’art, causa més impacte.

—Teniu la sensació que rebeu una atenció renovada com a artista dona?
—Té a veure amb un moment social en què l’art tèxtil s’ha anat reconeixement i també la tasca de moltes dones artistes. Crec que també tinc la sort que els museus s’adonen que hi tenen més artistes homes que dones. I els museus volen refer aquesta mancança i ara posen la mirada en artistes dones i em miren també a mi. Per sort, hi ha una obertura cap als materials pobres o efímers. Però si aquest canvi no hagués arribat, jo hauria continuat fent el mateix. Així i tot, evidentment, estic contentíssima. Prefereixo que les meves peces estiguin en un museu.

—Com creieu que ha canviat la percepció de la dona com a artista durant la vostra carrera?
—Des dels anys setanta fins a final dels noranta predominava l’home artista. Crec que la mirada feminista d’aquests darrers anys hi ha influït moltíssim. Quan era jove no em considerava militant feminista. Ho he anat dient sempre d’una manera molt natural. Recordo que una galeria que es deia Piscolabis em va exposar per primera vegada. Aquell senyor va demostrar ser un senyor obert.

—Com veieu la transformació del barri Gòtic, on heu viscut aquests darrers quaranta anys?
—El barri Gòtic ara és un desastre. Han decidit que el turisme és prioritari. Al carrer de la Llibreteria encara hi vaig arribar a veure una lleteria que tenia la vaca al darrere. Hi havia una galeria d’art, una rellotgeria. Hi havia de tot! Sembla que ens agradi viure dins la mentida. I jo, d’això, me’n vaig adonar totalment el Primer d’Octubre. Per a mi va ser revelador. Ens van dir que allò que havia passat no havia passat. Si ho sabré jo, que hi era! Que ens diguessin que els violents érem nosaltres quan clarament eren ells. Allò no ho vaig poder suportar! Per a mi va ser un acte democràtic tan bestial…

—Com us va transformar aquell episodi?
—Ara ja detecto les mentides molt ràpidament. No entenc com podem viure i funcionar en un món que enganya contínuament. Tot això viu amb mi constantment i es barreja amb l’art. Ara hi ha una peça que es diu Diari de viatge i que és a la Fira de Guadalajara de Mèxic, en una exposició comissariada per Ingrid Guardiola. Aquesta peça la vaig fer íntegrament a la cuina. No la podia fer a cap altre lloc per les circumstàncies que tenia en aquell moment.

—La cuina ha estat un espai ocult, però molt interessant.
—És l’espai de transformació per excel·lència! És un laboratori! Però en lloc d’utilitzar pintures, uses ous, patates, pebre, all! D’aquesta idea també surt la instal·lació Un mar a la cuina, feta amb sostenidors i pots de cuina. Per a parlar d’aquesta capacitat que té la dona, mitjançant el seu cos, de donar vida i alimentar amb la llet materna. I també és un homenatge a les lluites de moltes dones als espais tancats de les cuines.

—Ara us han comprat moltes d’aquestes peces en museus de prestigi?
—Sí, tinc un amic que diu: “Quan un museu et compra, en vindran més! Perquè si ho té un museu, l’altre museu també ho vol.”

—Penseu en què significa fer-vos gran?
—La peça del Museu Morera De llibres i llars és feta a partir d’uns armaris de cuina. És una biblioteca que fa al·lusió al problema brutal de les llars de gent gran. No es poden fer llocs per a aparcar la gent quan no és productiva. S’haurien d’inventar unes altres fórmules, per exemple, que la gent gran compartís més temps amb estudiants. I que els estudiants s’adonin com és la vida física de la gent quan ens fem grans. Que tinguin una visió més global del que és la vida. De vegades, funcionem com si fóssim eterns.

—Quines decisions vau prendre quan vau saber que no érem eterns?
—Crec que vaig fer un acte polític quan vaig decidir de no tenir fills. Recordo que era una època en què hi havia una esperança de canvi. No et casaves perquè era la revolució. S’havia de trencar amb la família tradicional i després vindria una altra mena de societat. Però aquest “després” ja no sé on és. Has vist quins casaments més pomposos fa la gent ara?

—I com penseu en la vellesa?
—Crec que hem de crear habitatges que siguin lluny de l’especulació.

—Quines altres artistes us inspiren?
—Figures com ara Magdalena Abakanowicz, una artista tèxtil. Ja m’hauria agradat que una artista com aquesta s’hagués vist al mateix temps que es veien pintors i escultors! No la coneixia ningú. A banda d’això, crec que conviure amb una altra artista també té influència en mi.

—Parleu de Nora Ancarola?
—La Nora i jo hem parlat de moltes coses i això per a mi ha estat molt important. Hi ha artistes molt bons, però que no són tan bons des d’un punt de vista teòric. En aquest sentit, ella té un cap molt ben moblat i fa unes reflexions molt interessants sobre l’art i com l’artista s’ha de situar en el món. Com a teòrica, per a mi, la Nora ha estat una influència total. Necessito que el meu entorn em faci vibrar. Per exemple, ara que ha mort la meva mare ja sé que molts dels seus objectes es convertiran en una obra. Però no per a parlar d’ella, sinó per a parlar del que passa al món. Ara el que m’interessa és llegir autores que parlen del dol.

—Creieu que la vellesa pot ser una època subversiva? 
—I tant! Segur! Crec que la revolta és acceptar que també hi ha d’haver resignació. Perquè tant si vols com si no vols, et faràs gran i et moriràs. El fet important de la idea de la revolta és com visquis aquest final.