Passa molt poques vegades que, fent una entrevista, perdis la noció del temps, que, quan s’acaba, t’enduguis aquella sensació d’haver passat una hora i mitja tocant la història viva del teu país, la poesia del teu país, la literatura. I l’angoixa, també, de no poder-ho, després, reflectir. Com l’expliques, aquella manera de brillar que tenien els ulls en algun moment, en parlar dels versos, dels amics, del dolor i l’esperança? Marc Granell (València, 1953) és un poeta amb totes les lletres de la paraula poeta. I amb tot el que contenen. Ara té, a més a més, una Poesia completa (1976-2016) que ha publicat la Institució Alfons el Magnànim i que ha estat un veritable èxit de vendes.

Deixeu-me que us doni l’enhorabona pel ‘best-seller’.
—[Riu] Realment ha estat un goig i una sorpresa. Però crec que s’han ajuntat moltes coses. Primer, que comença a haver-hi visibilitat, que hi ha hagut promoció, presentacions, amb l’espectacle ‘Granell de mà en mà’. Perquè, realment, quan dèiem que ens volien invisibilitzar parlàvem d’un fet real. I ara es nota una miqueta de respir. Tot això ha propiciat que hi haja hagut aquesta venda d’un llibre de poemes.

Poemes i obra completa.
—Exacte, que sempre ha estat difícil. A vegades, ni els mateixos poetes comprem la poesia completa d’un altre perquè en tenim ja pràcticament tots els llibres. I queda més per a estudiosos. Però crec que també ha estat un encert introduir al mateix nivell la poesia feta per a infants, per la qual, potser, sóc més conegut. I hi ha el fet que el volum no ix car, que sempre ajuda.

Com us vau sentir quan us va arribar la proposta?
—Doncs va ser molt satisfactori. Perquè, a més, la proposta es va fer amb una part d’estima, també. Sé que la idea, que va venir d’un treballador de la casa, Pere Gantes, va sorgir també com un petit reconeixement al fet que jo havia treballat en la IVEI [Institució Valenciana d’Estudis i Investigació, dissolta pel PP]. De fet, quan va arribar la nova corporació a la diputació, el nou diputat de Cultura, Xavier Rius, volia trobar la manera que tornara. Vicent Flor també em va cridar. Però és que ens ha agafat una miqueta majors, als qui ja som majors, tot aquest canvi. Molt il·lusionant, això sí. Però jo ja estava bé on era. Tota aquella època va ser aquella època, es va morir o més aviat la van matar, però ja han passat vint anys. De tota manera, volien fer alguna cosa.

Doncs els ho agraïm.
—La idea de la poesia completa també entrava dins d’una voluntat de continuïtat: començar aquesta etapa amb mi era mostrar un cert reconeixement a la IVEI. Us he de dir que em feia un poquet de vergonya, perquè considere que hi ha altres poetes que havien d’anar primer, sobretot Jaume Pérez Montaner, i de seguida ho vaig dir. Però vaig entendre que hi havia aquell reconeixement. Quan em preguntaren en quina col·lecció volia que apareguera, ho vaig tenir molt clar: en les Obres Completes.

Per què?
—Era un poc mític per a mi, de quan treballava a la IVEI i hi férem les de Gil Albert, les de Vicente Gao… Aleshores ho feia la impremta Soler, que per a mi, i crec que per a tots, és un altre mite. Aquesta vegada no l’han impresa però sí que n’han fet l’edició. Són perfectes, els germans Soler. La voluntat de recuperació també va propiciar que Vicent Berenguer dirigira la col·lecció, i com que ell també és partidari de mantenir la imatge tradicional dels llibres, se n’ha recuperat el format original.

A banda del contingut, com a objecte el llibre també és preciós.
—Jo sabia que Soler i Vicent Berenguer ho farien. I, damunt, s’ha reprès també la col·lecció de poesia, que Eduard Verger i jo començàrem en la IVEI, i Vicent ha tingut l’encert de mantenir el mateix disseny, com dient, bé, han passat vint anys que no s’ha publicat res i han volgut amagar els llibres que hi havia, però és igual: ara tornem i continuem.

Ara pensava en aquella frase-vers que diu que ‘els poetes són els éssers més inútils que hi ha sobre la terra’.
—Sí, és un poema irònic. Pensant en com són considerats els poetes dins d’una societat que només valora els diners, el triomf, el poder. I per això acabe dient que són els més imprescindiblement inútils, perquè allò que produeixen ens fa molta falta. Sempre farà falta.

Jo crec que l'art ve de l'expressió del malestar

 

D’on us ve la dèria de fer poemes?
—Doncs això no se sap mai. Crec que la dèria de fer poemes, d’expressar-se o de fer qualsevol art, ve molt en la primera joventut, d’un sentiment de malestar, amb tu mateix i amb el món. I no se sap per què, però hi ha persones que necessiten expressar-ho. Jo crec que l’art ve de l’expressió del malestar. I comences. Després hi ha molta gent que ho deixa. Però n’hi ha d’altres que no. I jo vaig continuar. També perquè vaig tenir molta sort.

Sort?
—Sí, perquè per a enganxar-se a una cosa es necessita l’amistat. I jo, de seguida, des dels quinze anys, que vaig fer el primer poema…

Una lira en castellà…
—Exacte. En el col·legi, per eixe sentiment de malestar. Però vaig tenir la sort que de seguida va venir Jaime Siles: tenia només dos anys més que jo, però va venir a fer grec. Ja despuntava en la nova poesia. I férem molta amistat. I immediatament férem un grup amb gent del col·legi que també escrivia: José Luis Falcó, José María Izquierdo… A partir d’aquí sempre he anat amb gent. De seguida vaig conèixer Piera, Eduard Verger, començàrem a fer les tertúlies. I en fas forma de vida, també: la poesia, a banda d’aquesta necessitat d’expressió, és també una forma de vida. I el grup és importantíssim: comentar què es llig, que l’un llisca el que ha fet l’altre, el comboi, les revistes…

Quina va ser la primera?
—Amb Pere Bessó, i amb el ciclostil dels salesians, ja en férem una: Múrice. Les portades eren del meu germà, molt surrealistes. I com que Piera ja tenia contactes, hi publicà Luis Antonio de Villena, Luis Alberto de Curenca, fins i tot Jorge Guillén ens donà un poema. I era una revisteta de res. Però ja teníem aquell impuls. Per això a mi m’ha agradat sempre, a banda d’escriure poemes, fer llibres, i pensar com es fa un llibre de poemes. En la meua generació això era molt important. Ens agradava estructurar el llibre. I jo anava fent cada llibre quan em venia la poesia.

Ella?
—És que la poesia et ve. I ve ja en versos. Jo necessite sempre els dos o tres primers versos, que em vénen amb el seu ritme. I ja note què hi volia dir, què m’impulsava. Vaig escrivint poemes i veient el llibre, com estructurar-lo.

Mentre feu un llibre, no us surten dissidents, poemes que no hi encaixen i que queden solitaris?
—No, no. I, a més, jo ho he publicat pràcticament tot. No em desviava gaire del propòsit. En aquella temporada, que solia durar nou mesos o deu, que estava actiu poèticament, sabia molt bé què volia dir. Un altre problema greu: com saps que s’acaba un llibre? [Riu] Passa molt. En narrativa supose que també, però en poesia, molt. I, tanmateix, sí que ho saps, perquè notes que et vas acabant. I al final ja et vénen poemes que van canviant. I veus que arriba una altra època: normalment, els últims poemes d’un llibre ja l’anuncien. Però per a aquesta nova època has d’estar callat. De vegades, molts anys. Perquè si no et ve, no et ve. I tu, com que no pots anar a ella, pots fer exercicis, que no són poemes, i et quedes buit. Al principi, quan ets jove et preocupes: oh, ja no sóc poeta! [I torna a riure] Però no passa res. Torna a venir.

Heu estat molt cru, fosc, poèticament parlant.
—Els poemes existencials són els més foscos. Perquè, és clar, el poeta es despulla però té vergonya. A vegades, aquesta poesia fosca és tan sols que et vols despullar però et vesteixes [riu]. I llavors aquesta problemàtica meua, afectivo-sexual, diguem-ne, que apareix molt en la meua poesia, era més fosca. Sempre hi ha la idea de la mort, també, que per a mi és fonamental. Crec que és el tema.

El poeta es despulla però té vergonya. A vegades, aquesta poesia fosca és tan sols que et vols despullar però et vesteixes.

 

En el primer ‘Plaerdemavida’ per a À Punt Televisió, hi parlàveu de la idea de la mort. I fèieu una pausa: ‘De la mort: no de l’amor’.
—És la fonamental de tot art. I de l’ésser humà. És el gran problema.

Parleu sempre des del doble vessant: hi ha la insatisfacció íntima, humana, aquesta angoixa existencial i, alhora, l’arrelament, el compromís amb el país.
—Són les dues línies que han fet tots els meus llibres. I conscientment. La dialèctica entre la part social i la part existencial. De fet, el motor principal per a escriure, que en part era contradictori amb la meua generació, era la qüestió social, la qüestió fins i tot política, de la poesia. Per una altra banda, aquesta mena de poesia més política és molt difícil de fer. De no caure en el pamflet. I tota aquesta problemàtica, junt amb el desencant dels anys vuitanta, em va fer callar durant molt de temps.

Un poema polític ha de dir coses ara, però les ha de continuar dient passats deu anys, cinquanta, cent.
—És clar, ha de ser un poema. M’agrada servir una causa, però si vols que ho faça, ha de servir al lector com a poema. És com els poemes d’amor enamorat.

També costen?
—Per la mateixa raó: han de ser poemes. No han de ser una mera exaltació teua ni de l’altra persona. Un poema d’amor enamorat ha de servir a un lector que en aquell moment no estiga enamorat.

Sou conscient que ‘Versos per a Anna’ és, per a molta gent, una fita de la poesia d’amor.
—Bé, a mi m’agraden tots. Però va ser una cosa curiosa. Perquè aquells poemes no eren poemes, al principi: eren, de veritat, notes a Anna.

Sí: és una història preciosa.
—Després de quinze anys d’anar a sopar amb els amics de Xirivella, un dia finalment m’hi vaig declarar. I l’endemà li vaig enviar un ram de roses amb una noteta: ‘No hi ha llum com la llum… ‘ Aquell va ser el primer. Eren notes a ella, no pensava en poemes ni en res. Però resulta que en la boda, com a regal per a la gent, el meu germà en va fer el primer quadernet. Després em va costar molt publicar-lo. Els meus amics, per exemple, n’eren un poc reticents.

Éreu la generació que havia de trencar.
—És clar. I deien que no era jo, que allò no era la meua poesia de tragèdia i vida desolada. I vaig enviar-lo a editorials. Però res. Va ser Josep Ballester qui es va adonar que allò podria anar bé.

I amb els poemes infantils també vau trencar els apriorismes.
—Sí, va començar perquè Rosa Serrano, en Tàndem, per idea de Josep Ballester, diu a començament dels noranta: per què no fem una antologia per a nanos? I ens hi vam posar. Però era difícil trobar poemes. Recorríem als anys trenta, al paisatgisme sentimental… Que sí, que sempre entra, però i els de la nostra generació? I va arribar ‘L’arbre vell’, i vaig estar tan bé fent-lo…! Com mai. Em va sorgir, i amb aquella rima, que no l’havia feta abans. Jo, de fet, tenia fama d’un vers…

Despentinat, en diu Francesc Calafat.
—Això. I jo explicava que era el meu ritme, que volia ser expressionista… Coses així. Però em va sorgir aquell poema. Després, Àfrica Ramírez i el meu germà, que treballaven per a Tàndem, em van dir que per què no m’ho proposava. I va sorgir L’illa amb llunes. Que és un llibre amb poemes infantils i d’altres per a més grans, però sempre amb aquella musicalitat que m’ha anat molt bé per a agafar precisament el ritme que defense que ha de tenir la poesia.

Encara que no tingui rima.
—Encara. I això m’ha beneficiat en tota la meua poesia. Jo no en sóc especialista, però entre els dos grans vessants de la poesia i de la literatura, això que en la nostra època se’n deia o social o formalista, pense, simplement, que el poema ha de ser poema: ha de ser allò que dius i com ho dius, tot unit i perfecte i com més bé, millor. Com fan els grans poetes. En el meu cas, en castellà, pense en Antonio Machado, que sembla que no faça res i té una tècnica impressionant. O, ja en els meus, en Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol. El fet és que hi ha escriptors que incideixen molt més en allò que dius que no en com ho dius. I n’hi ha que fan just el contrari. Jo sempre he tirat per allò que dius. Quan érem joves, Machado ja m’agradava, però era un pecat dir-ho. I en el primer grup, el grup surrealista que férem en el col·legi, amb José Luis Falcó, jo era Machado i ell era Juan Ramón. Ara: qui va poder fer el pas per a escriure en català? Jo. Perquè tenia aquesta idea política. Ell no, ell tenia la idea de la poesia pura.

Perquè a casa parlàveu en castellà.
—Sí. Fins a vint-i-tres anys, res. Sentia mon pare, i l’avi, que era el seu sogre, com parlaven entre ells, la tieta Carme, que era com la meua àvia, de Paiporta, que no parlava castellà. I mon pare, que era d’esquerres, després em deia: ‘No, si a mi m’hauria agradat molt…’ Però no se’ls havia ocorregut. Eren els anys cinquanta.

No sé com ho vaig fer. Per coherència, ho vaig fer. I tot al mateix temps: escriure, llegir i parlar en català. A vint-i-tres anys

 

A la ciutat de València…
—És clar: carrer Conde de Salvatierra, en el col·legi del Pilar. Allà al final férem un grupet que teníem interès pel valencià i anàrem a demanar a l’Alfons Cucó que fera una conferència. Però no ens va fer cas. Devia dir ‘aquests del Pilar, on van?’ [Riu] Però d’entrada jo no em deixava anar. Perquè, a més, sóc vergonyós. No sé com ho vaig fer. Per coherència, ho vaig fer. I tot al mateix temps: escriure, llegir i parlar. I després de seguida hi va haver l’encontre d’escriptors que va dur Pep a Gandia…

Quan dieu Pep voleu dir…
—Josep Piera. I vingueren tots. I jo, mut. Va ser un moment entusiasmant. Vaig deixar la facultat. I em vaig posar a treballar a la Federació d’Entitats Culturals, sense cobrar, per a fer la revista i coses així, i per al Centre Carles Salvador. Que així vaig aprendre la llengua: treballant-la. I així vaig conèixer Anna: a Xirivella, fent-li classes de valencià. I per això m’agafaren en el moment escaient en l’hora oportuna que vaig poder entrar de traductor.

Com va anar?
—Era allò que fèiem, el Nou d’Octubre, que venien les columnes dels quatre punts cardinals, i les coordinàvem des de la Federació. I em va cridar l’Eliseu [Climent] i em va dir que Albinyana, el president, necessitava traduir al català el text dels polítics i no tenien ningú per a fer-ho. I un matí vaig agafar el meu Ferrer Pastor, vaig entrar amb la meua maquineta en la sala on hi havia tots els polítics, i au. Aquell text deu estar fatal, però es va fer. Al cap de poc de temps, s’havia de traduir el Diari Oficial de la Generalitat, i Vicent Soler em va dir: tu vindries? I igual, me n’anava a la Generalitat dues hores al dia amb el meu diccionari. Em vaig llançar a la piscina. I vaig aprendre la llengua fent-la. Va ser un moment il·lusionant. Al mateix temps, començàrem a fer les edicions de la Federació amb el meu germà.

Manuel. Sempre en parleu.
—És que només en som dos. Ens duem onze mesos. Jo, el major. I hem anat molt junts. Ell era més inquiet i jo més poregós, sempre en casa. Però junts. El meu pare era molt intel·ligent, culte, un gran lector, però no havia pogut estudiar. Era mecànic dentista. I volia haver estat escriptor o pintor. De nanos, passàvem moltes estones escrivint, dibuixant. Era un caliu. I mira, jo vaig tirar per les lletres i el meu germà, per la pintura. Després vaig tenir Artur Heras de professor, en cinquè de batxillerat. Però qui es dedicà a l’art fou el meu germà. M’ha il·lustrat molts llibres.

Quan establiu que sou poeta?
—Prompte. Pels amics. Amb Jaime Siles, a banda de les classes, parlàvem molt. En estiu fins i tot anava a sa casa, a la plaça del Xúquer, a les vesprades, a continuar traduint llatí i grec. I hi havia la poesia: tenia una biblioteca que per a mi ha estat fonamental. I de seguida hi va haver el grup del col·legi: estàvem tot el dia en ma casa, fent vida de poeta. O anàvem per València fent el surrealista.

Què voleu dir?
—Literàriament, imitant el surrealisme, que era la nostra influència. Però, després, fent coses… trencadores, peculiars. Fèiem prou de teatre, però al col·legi Jesús i Maria, que eren més convencionals, feren una obra que ens semblà una antigor, i anàrem a rebentar-la. Posàrem del revés el quadre del papa, coses així. Els pares dels actors, pobrets, quedaren… Un m’agarrà de les barbes i tot! Bé, en aquella València fèiem això.

Francesc Anyó i Borja Penalba han musicat els vostres poemes i n’han fet un espectacle, ‘Granell de mà en mà’. Què sentiu en sentir-los, en sentir-vos?
—Doncs mireu, m’han reconciliat amb la meua poesia. Sé que he fet coses bé, i que algunes arriben, però ara que vaig als recitals que fan, dic ‘xico, no estan malament!’ [Riu una bona estona] Han sabut descobrir els poemes. O, almenys, a mi me’ls han fet descobrir. Per tant, és una alegria tremenda. Recorde quan Serrat va traure Machado i Hernández: com que nosaltres, de joves, érem poetes exquisits, vam dir que no funcionava! Ho mires ara i penses: quines coses! Igual com ara sent molt la desavinença amb Estellés. Però com que érem els nous poetes havíem d’anar contra el major.

És llei de vida.
—Sí. Però després ho veus i… En fi. Com les baralles entre nosaltres. Rodríguez Castelló feia Lletres de Canvi, amb Jaume Pérez Montaner; nosaltres, amb Josep Piera i Eduard Vergés, Cairell. Després hi havia Joan Navarro i Gaspar Jaén, que ens tenien idea; i nosaltres a ells. Tot plegat, un poc fomentat per Fuster, també, i per Ricard Blasco: deien que calia que ens pegàrem en la premsa perquè això era una societat literària.

Joan Fuster exercia el mestratge?
—Exercia en el sentit que hi anàvem. Era Fuster. Era el papa. I ell exercia però d’una manera que et feia sentir que estava content, però punxant-te.

La relació amb la resta dels Països Catalans sempre l’heu tinguda present.
—Sí, perquè començàrem així. La idea de la generació dels setanta, més que per estètica és per aquesta funció. Gràcies a Pep [Piera], em posaren en les antologies. Dient en el pròleg que me n’eixia un poc. Però sempre m’he considerat que era part del moviment. De Països Catalans, de l’Associació d’Escriptors, de les relacions que hem creat. Encara que jo, com que no he viatjat, no les tinc tant, hi són. Ara, sí que he notat que, a partir de les autonomies, no és igual. En la literatura infantil es nota molt: no hi entra res que no siga en barceloní. Les formes nostres no existeixen. Però les relacions personals, sí, es mantenen. És inevitable: és la literatura catalana. Políticament hi ha hagut decepcions, però literàriament estic molt satisfet que tota la faena que s’havia de fer sí que quallà. Literàriament, contra vent i marea, contra tot, l’eclosió d’escriptors d’aquí és important, i n’estic molt content.

Heu publicat l’obra completa, però entre parèntesis hi ha els anys que abasta: 1976-2016. Perquè continueu escrivint.
—Sí, espere que sí. Bé, ja tinc poemes. Alguns que han nascut d’encàrrecs, per exemple. Ara que, si em ve la poesia una altra vegada, com jo espere… I ho espere sobretot per a tornar a sentir això que és inexplicable, quan crees, dins, quan escrius, dolors i satisfacció i tot junt. Necessite sentir-ho una altra vegada. No sé si vindrà o no vindrà. Però jo estic obert. Perquè la poesia t’ha de vindre, però tu has d’estar atent.

Quin és el darrer llibre que heu llegit?
—En són tres. La meua lectura sempre és assaig, novel·la i poesia. En poesia, llegesc una antologia de Milosz traduïda pel Ferré: ja havia llegit la del català, però en va fer una altra en castellà, també una antologia molt àmplia, i és la que tinc ara. En assaig, ara acabe El llibre daurat, de Pep Piera, que està molt bé perquè escriu molt bé: sobre la paella, i és la història de València, també. I, de novel·la, la segona de Flannery O’connor, Los violentos lo arrebatan. Ja havia llegit Sangre sabia, i és una cosa opressiva del mig oest religiós americà, amb una prosa perfecta. Jo… És que m’hauria encantat escriure novel·la. Però veig el món des de l’emoció: no sabria descriure sinó expressar aquesta emoció. I, és clar, això em duu sempre al poema. Perquè a mi, a més, posats a fer narrativa, m’agradaria fer aquella del dèneu.

I el seu somriure és lluminós. I l’entrevista s’acaba perquè bé cal anar a dinar. I abans ha de comprar el número de loteria que fa més de cent anys que juguen a la família, i que passa de pares a fills. I tornar a casa pels carrers de la seva València que recorre sense pressa. I dir-se per dins, potser, perquè de segur que se’l sabrà de memòria, un poema qualsevol. D’aquelles notes d’amor enamorat. O de les guerres. Contra les guerres. De la terra. I de la gent que hi viu. Dels poetes. Perquè

Els poetes són els éssers més inútils
que hi ha sobre la terra.

No fan res de profit.

No fan fàbriques.
No fan guerres.
No fan negocis.

Per no fer no fan ni tan
sols diners amb allò que fan.

Que són ales.
Que són febres.
Que són somnis.

Els poetes són els éssers
més imprescindiblement inútils
que hi ha sobre la terra.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb