L’últim maqui català que encara lluita perquè es faci justícia

El periodista Enric Garcia Jardí tenia una idea llunyana de qui eren els maquis. N’havia sentit parlar en una de les cançons més mítiques de Brams, “Massana”, que parla de la vida de Marcel·lí Massana, un dels maquis més destacats del Berguedà. “Amb camisa de llana, pantalons de pana / la llibertat al cap i el màuser a la mà, / en Marcel·lí Massana –un maqui com Déu mana– / pels volts dels anys cinquanta corria pel Berguedà.”

Com Caracremada –sobrenom de Ramon Vila Capdevila– o Quico Sabaté, el nom de Massana ha estat dels que han passat a la història d’aquests grups guerrillers anarquistes que després de la guerra del 1936-1939 van lluitar contra la dictadura franquista. Però el nom de Joan Busquets (Barcelona, 1928) va topar per primera vegada amb Garcia fa solament dos anys, en una de les visites que va fer Busquets a Catalunya. “A final del 2023 vaig veure que havia concedit algunes entrevistes. En llegir-les, vaig pensar que la seva vida era molt interessant”, diu. Va ser llavors que Garcia va decidir que, fos com fos, n’havia de fer alguna cosa, d’aquella història. “M’interessava saber què n’havia estat de la seva vida digna d’una pel·lícula, però també saber què en pensava de coses del món present”, confessa Garcia.

“Els periodistes a vegades ens preocupem per anar a aquells llocs on ja hi ha molta llum mediàtica i entrevistar sempre els mateixos personatges. En canvi, sortint al carrer i furgant una mica, pots acabar trobant històries apassionades com les d’en Joan. Jo encara em pregunto com pot ser que no sabés qui era.” Amb una trucada en va tenir prou per a convèncer Busquets d’entrevistar-lo. No es tractava únicament d’una entrevista en profunditat, Garcia estava disposat a conviure un mes sencer amb Busquets per acabar-ne fent la biografia, que ara s’ha publicat amb el títol El maqui que encara lluita (Ara llibres).

Així doncs, Garcia va enfilar cap a Picauville, un poble d’uns 2.000 habitants situat al departament de la Mànega, a Normandia, amb un únic objectiu: fer totes les preguntes necessàries per traçar la trepidant vida del darrer maqui català viu.

Condemnat a mort i vint anys a presó

El llibre comença amb Busquets i Manel Sabaté, germà de Quico Sabaté, a la presó Model de Barcelona. Havien lluitat junts a la mateixa partida de maquis i, tot i que no van arribar mai a compartir cel·la, aquells anys eren paret amb paret.

Busquets i Sabaté van ser jutjats per un consell de guerra i condemnats a mort, una pena que va ser commutada per trenta anys de presó, després de ser detinguts el 1949 pel sabotatge a Terrassa (Vallès Occidental), un dels sabotatges més importants que hi ha hagut mai al país. Van tirar a terra unes quaranta torres d’alta tensió elèctrica i les pilones d’un quilòmetre de via fèrria entre Manresa (Bages) i Terrassa, que va deixar a les fosques gran part de la ciutat vallesana. Els sabotatges eren la principal acció de la partida de maquis de la qual formava part Busquets. “Ser maqui és una forma de resistència franquista. Són gent que decideix de plantar cara encara que siguin conscients de la força que té el règim i de la que tenen ells. En el cas de la partida en què es troba el Joan, el que acaben fent són sabotatges: tiren avall torres elèctriques, exploten vies fèrries, cometen alguns segrests per aconseguir diners… Amb això, el que aconsegueixen –a banda d’atacar la infraestructura del règim– és fer soroll de portes endins i de portes enfora. Els maquis van ser una manera de recordar a tothom que hi havia gent que no estava d’acord amb el règim de Franco i amb el context tan violent que va suposar. I, ells, van decidir de respondre-hi amb les armes”, resumeix Garcia.

En el moment del sabotatge a Terrassa, tan sols feia un any que Busquets havia entrat a formar part del grup guerriller liderat per Massana, quan tenia vint-i-un anys. Finalment, va passar-ne vint a la presó, tota la seva joventut. Durant un any sencer, Busquets va esperar el seu afusellament cada albada, però finalment no va arribar mai, encara no sap per què.

“Busquets pensava que Manel Sabaté se salvaria, però, és clar, el cognom pesava massa. El règim tenia ganes d’anar contra qualsevol Sabaté. Ell, allà enmig i amb un any d’activitat guerrillera, tenia coll avall que tampoc no se n’escaparia, de la mort, però la mare i la germana li deien que treballaven perquè no fos així. Van anar a buscar un advocat a Madrid. Potser va ser la intervenció d’aquest advocat, o bé podria haver estat la intervenció d’algun contacte a les altes esferes del món eclesiàstic, d’un mossèn.” El misteri queda encara per resoldre.

Al seu amic Manel Sabaté el van assassinar al Camp de la Bota el 24 de febrer de 1950, l’endemà mateix que s’assabentés que ell, en canvi, se’n deslliurava. Plegats s’havien fet la promesa que quan els vinguessin a buscar per assassinar-los demanarien, com a última voluntat, un arròs amb llet. Una manera de fer la punyeta una última vegada als carcellers, que se les haurien d’empescar per cuinar-ho. El matí del 24 de febrer, pel pati de la presó va córrer la veu que s’havia complert el desig de Sabaté.

Quan va sortir de la presó, a quaranta-un anys, Busquets estava totalment desorientat. Tot i que va trobar una bona feina a l’editorial Codes, la violència policíaca que encara el perseguia i el règim franquista se li feien insuportables, de manera que el 1972 va decidir d’anar-se’n cap a França. A Tolosa (Llenguadoc) va retrobar-se amb Massana i amb tot un grup de refugiats polítics. També hi va conèixer la Yvette, la seva dona, que va morir aquest agost passat.

El maqui que encara lluita

El llibre es titula El maqui que encara lluita i, aquí, l’adverbi és important, no tan sols perquè a noranta-set anys Busquets encara gaudeix d’una salut de ferro –tot i que a poc a poc va perdent la vista–, sinó perquè, tal com es plasma al llibre i reconeix ell mateix, no s’ha rendit mai. “No m’he rendit mai, sempre he estat al peu del canó”, declara Busquets a VilaWeb. Aquesta determinació també queda molt ben plasmada en un diàleg que mantenen Garcia i Busquets un d’aquests dies de convivència.

“M’agrada el títol que has triat: El maqui que encara lluita”, diu Busquets. “És que és així, oi? Tal com ho interpreto, el teu valor no és l’etiqueta de ser l’últim maqui català viu, o un dels últims en general, sinó que t’hagis erigit en portaveu de la vostra causa i que no te’n retiris”, respon Garcia.

La lluita dels maquis

Busquets ja va publicar un parell de memòries fa anys –El Senzill. Guerrilla i presó d’un maqui (Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, 2013) i Veinte años de prisión: los anarquistas en las cárceles de Franco (Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid, 1998)–, però en aquesta biografia d’ara, feta a partir de converses, Garcia no tan sols aconsegueix de resumir-hi la vida de Busquets, sinó també copsar el seu sentit de l’humor murri i intel·ligent, i una lucidesa que es manté pràcticament intacta. “Joan Busquets és un home de noranta-set anys amb el cap molt clar i amb les cames prou fermes per a mantenir-se lleial a uns ideals i a uns companys de lluita de fa molts anys”, explica Garcia.

Amb els anys, no ha oblidat pas els amics i companys guerrillers. Per això, la lluita actual de Busquets se centra sobretot en el reconeixement de la seva lluita contra el règim franquista, una lluita que no se’ls ha reconegut mai, tal com considera Busquets. “Fa molts anys que denuncio uns fets que el govern sempre ha volgut amagar, sigui un govern socialista o no”, diu.

D’ençà de l’any passat reclama a l’estat espanyol un milió d’euros per a reparar el sofriment a causa de la persecució política i els vint anys de presó, atès que la llei de memòria democràtica del 2022 va declarar nul·les les sentències franquistes. Busquets demana aquesta indemnització per la privació de llibertat i les malalties i incapacitats derivades de la repressió. “Quan va sortir la llei el 2022, volia ser una mena d’ajuda simbòlica, però la presó no en té res, de simbòlica. La presó no s’oblida mai, igual que els amics que van afusellar. No hem estat mai reconeguts com a víctimes del franquisme i, això, francament, no és gaire democràtic”, assegura. Té clar que vol arribar fins al final i, si cal, anar a Europa per obtenir reconeixement moral i econòmic.

Per a ell, la lluita “és un estímul”, i està disposat a saltar “totes les barreres que l’estat espanyol” li posi. És el darrer maqui català viu que queda, i per això considera que “és una obligació moral continuar lluitant perquè es faci justícia”.

A Busquets el sorprèn la diferència de consideració entre l’estat francès i l’espanyol. Diu: “A França, haver lluitat i haver format part de la resistència és un honor.”

“No em penedeixo de res”

Alguna vegada, Busquets s’ha declarat un pacifista que, pel context en què li va tocar viure, es va veure obligat a agafar les armes. Així i tot, no es penedeix de res. “No me’n penedeixo, de res. Aleshores era molt jove, però no era irresponsable. Estic content i satisfet amb el que vam fer, perquè no ens vam rendir mai.” Actualment, no és partidari de la lluita armada, “però en aquella època es comportaven d’una manera bestial, què havíem de fer?”, es demana. I afegeix: “No hi havia futur. Amb la dictadura no hi havia futur, encara menys a Catalunya.”

Escriure per no oblidar

D’ençà que es va morir la Yvette, el dia a dia de Joan Busquets s’ha ensopit. Així i tot, manté una actitud positiva i assegura que no es troba gens sol. Amb el seu fill, tot i veure’s poc, es truquen molt sovint, i té molts companys amb qui comparteix discussions i idees. “Molt sovint em vénen a veure amics. Amics que escriuen, que fan articles…” Ell n’ha escrit tota la vida, d’articles, i n’ha publicat a tot arreu, especialment en revistes sindicals.

Per Busquets, escriure diàriament ha estat la manera de mantenir intacta la memòria. “L’escriptura grava la memòria. A mi m’ha estat molt útil. I per a mi, la memòria és autodefensa”, explica cap al final del llibre.

En l’entrevista amb Garcia, l’autor ho resumeix així: “En Joan encara lluita tenint memòria i fent-la servir. És un maqui que encara lluita perquè, com ell diu, Franco va guanyar, però ell no s’ha deixat vèncer, no s’ha plegat mai de braços, continua reivindicant. […] El que ell vol és que la memòria dels maquis continuï viva.”

El relat clou amb unes paraules que, novament, no tan sols demostren la seva resistència sinó també el record que ha mantingut intacte dels seus companys: “Si abandonés la lluita, tindria la sensació d’haver abandonat els meus amics i tots aquells que van donar la vida per una societat millor.” I afegeix: “Ens van guanyar, però no ens han vençut, que és molt diferent. Les idees romandran i la lluita continua.”

Aquesta biografia, doncs, és una manera que la memòria i el testimoni de Busquets quedin intactes permanentment.