03.12.2022 - 21:40
Els avalots contra l’incendi, dissabte passat, d’un bloc de pisos a la regió del Xinjiang s’han convertit en un moviment de protesta sense precedents que en qüestió de dies ha recorregut la Xina de cap a cap, d’Ürümqui a Xangai. El detonant immediat de les manifestacions ha estat la política de covid zero de Pequín, que, més de dos anys després de l’esclat de la pandèmia, continua mantenint el país en unes restriccions draconianes. Però rere l’esclat d’ira d’aquests darrers dies hi ha un malestar més profund amb les polítiques de Xi Jinping i el Partit Comunista Xinès que evidencia les tensions incipients d’un règim aparentment invulnerable. En parlem amb Manel Ollé, professor titular d’història i cultura de la Xina contemporània a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Acaba de publicar Islas de plata, imperios de seda (Acantilado).
—Per contextualitzar: aquestes són les protestes més importants des de Tiananmen, fa més de trenta anys?
—De protestes a la Xina n’hi ha hagut moltes, aquests anys, fins i tot de molt més virulentes. N’hi ha hagut en què s’han cremat seus del partit, per exemple. Però normalment tenen una agenda més social –qüestions laborals, per exemple– i un àmbit més local, adreçades sovint contra la seu del partit de la província de torn o bé contra la policia local. Ara, però, és la primera vegada en dècades en què es veuen missatges directament contra el partit, com també contra Xi, d’una manera tan explícita. El focus de les protestes, a més, ha estat més difús, i moltes han passat als grans centres de població del país: s’han vist protestes a Xangai i les grans universitats, per exemple. És un moviment molt més estès i de caràcter molt més explícitament polític que no els que s’han vist fins ara.
—La política de covid zero fa gairebé tres anys que manté la Xina en un estat d’excepció permanent. En un moment en què la majoria de restriccions han desaparegut a la resta de països, per què el règim s’hi continua aferrant?
—Hi ha uns quants factors que expliquen per què la Xina manté la covid zero. Un dels més importants té a veure amb les vacunacions. Tenir un índex de vacunació molt alt ha permès a molts països de conviure amb el virus, però a la Xina les vacunes que s’han posat –de fabricació local– no tenen l’efectivitat que tenen les occidentals, i per qüestions propagandístiques el règim no n’ha volgut comprar: van posar molt d’esforç a fer-ne de pròpies, i després no s’han volgut fer enrere. Una qüestió relacionada és que no s’ha prioritzat inocular la població gran, que encara avui té unes taxes de vacunació molt baixes; s’ha vacunat sobretot la gent en edat laboral per poder mantenir l’economia en funcionament. A més, com que la immunitat de la població és molt baixa –precisament perquè no s’ha vacunat prou i hi ha hagut molt pocs casos–, afluixar les mesures de restricció ara tindria un impacte molt gran sobre el sistema sanitari, que no podria assumir l’augment de casos.
—Hi ha cap més factor?
—Hi ha també una qüestió de caràcter més polític. Al llarg de la pandèmia, la Xina ha desplegat una campanya comparativa molt forta: s’ha fet molt d’èmfasi en el fet que la xifra de morts ha estat molt inferior a la dels altres països. Això ha despertat un triomfalisme molt gran, i si el govern es fes enrere ara es veuria com una gran derrota. Pensem també que aquest octubre hi ha hagut el vintè congrés del Partit Comunista Xinès. Ha estat un moment molt delicat en què interessava evitar possibles turbulències polítiques. Això també explica per què s’ha mantingut la política de covid zero: és una estratègia que necessita i legitima un control social molt fort.
—Sembla, per tant, que el règim no té gaires opcions en relació amb la covid zero…
—Sí, té mala peça al teler. És un panorama molt complicat. A tot estirar, pot relaxar les mesures anticovid parcialment, o almenys aplicar-les de manera menys expeditiva. Les seves mesures no són equiparables a les nostres: perquè ens en fem una idea, precinten els edificis confinats tot soldant-ne les tanques exteriors. També tenen camps de confinament, als quals s’emporten els positius –vulguin o no– per aïllar-los. Això es va arribar a proposar aquí, però ben aviat es va veure que seria completament il·legal. Els impediments sobre la mobilitat són absoluts, i això crea molt malestar. Crec que el que govern provarà de donar-ne la culpa als governs locals, que Pequín sempre ha fet servir com a cap de turc: com que cada província decideix exactament com s’aplica la normativa, sempre que hi ha queixes el govern central pot dir, per a aturar el descontentament ciutadà, que això ha estat una mala aplicació de la normativa a escala local.
—L’eficàcia en la gestió de la pandèmia havia estat, fins ara, un dels grans triomfs polítics de Xi Jinping. Per a un dirigent que recolza una part del seu poder en un culte de personalitat fervent, què implica el fracàs de la política de covid zero?
—Si aquestes protestes són diferents de les anteriors és perquè Xi Jinping va centralitzar la gestió de la pandèmia des del principi, i això ha fet que el focus d’atenció sigui ell, no pas sobre les autoritats locals. Fins ara, el govern ha aconseguit de projectar una imatge triomfalista amb referència al coronavirus, però aquesta imatge originalment es va construir per a respondre a la indignació inicial per la manca de transparència sobre el primer brot a Wuhan. No va ser fins que la resta del món va començar a actuar, de manera descoordinada i matussera, que es va voler mostrar al poble que a la Xina la gestió de la covid sí que es feia bé. Passa que aquest èxit es basava en l’aplicació de mesures socialment duríssimes. Originalment, la gent va acceptar-les com a mal menor, però el sentiment ha canviat a mesura que s’han anat allargant i la resta del món ha començat a aixecar les restriccions. A la llarga, la covid zero s’ha convertit en una trampa que la Xina s’ha parat a si mateixa: justament per aquest triomfalisme no s’han volgut importar vacunes estrangeres, i s’ha optat per dependre més del control físic que no pas de les inoculacions. Però amb les noves variants, com ara l’òmicron, ja pots tancar la gent, que el virus circula igualment.
—Molts manifestants també han denunciat la manca de llibertat d’expressió.
—La covid zero ha creat una olla de pressió, perquè ens entenguem, i això ha fet que el malestar per estar tant temps subjugat agafi una dimensió més política. Les protestes segurament no tindran un gran recorregut; la diferència amb Tiananmen és que aquesta vegada no hi ha cap sector del partit que doni suport a la visió dels manifestants. L’eficàcia del control digital hi ajuda: el govern s’ha moderat a l’hora de reprimir per no despertar més protestes, però sí que ha col·leccionat tota mena d’informació dels manifestants. Una altra tàctica ha estat avançar les vacances universitàries, perquè als campus ha estat on s’han centrat les protestes. Això sí que pot preocupar el govern: que les elits urbanes, com ara els estudiants universitaris, es revoltin, perquè la seva complicitat aguanta l’ordre polític.
—Més enllà de reprimir, el règim pot fer servir la tecnologia per evitar que els moviments de protesta proliferin?
—Hi ha un sector de joves que tecnològicament són més espavilats, i que com a tals poden esquivar la censura, si bé breument. L’objectiu del govern és evitar el contagi d’aquest sector reduït a la societat en general. He parlat amb estudiants xinesos que estan aquí i m’han dit que han parlat amb els seus pares sobre les protestes i que ells no en tenien ni idea. Per què? Perquè és gent normal que mira la televisió oficialista, i que quan entra en unes xarxes socials tan controlades és difícil que vegi res sobre les protestes. Naturalment, també hi ha una capacitat dissuasiva o repressiva posterior: el govern no solament té capacitat de censura, sinó que també ha desenvolupat amb molta força la capacitat de vigilància a través de càmeres i sistemes d’intel·ligència artificial per a identificar persones. Això li permet de fer córrer el missatge que s’identifiquen persones encara que duguin màscara, tan sols a partir de paràmetres molt concrets com ara la manera de caminar. El govern no vol crear màrtirs, però sí que vol espantar la població per evitar protestes com les que hi va haver a Hong Kong.
—Aquesta situació també ha tingut un gran impacte en l’economia d’un país acostumat al creixement constant. La desocupació juvenil, per exemple, va arribar a una taxa rècord d’un 19,9% aquest estiu.
—Aquesta és l’altra dimensió. Crec que en les protestes hi ha una part de cansament psicològic, però també hi ha un fort component econòmic. Qui ha anat acumulant els excedents de la riquesa creada durant els darrers anys és l’estat, més que no pas la població en general. Això ha permès al govern d’aguantar un cop fort com ara mantenir les fronteres tancades durant tant de temps, però la gent comuna, en canvi, ha patit més. Els més perjudicats han estat els negocis petits, que són els que més s’han ressentit de les restriccions –com aquí, però durant molt més temps. Molts han hagut de tancar, o bé es troben en una situació molt precària.
—Aquestes darreres dècades, la legitimitat del règim s’ha sustentat en els seus resultats econòmics: les restriccions de llibertats són més fàcils de tolerar si la riquesa del país augmenta any rere any. Ara es posa en dubte aquest equilibri?
—Fins fa una dècada, la societat civil havia estat relativament tolerada a la Xina: mentre no es qüestionés la centralitat del partit, es podia fer bàsicament el que es volgués. Això ha canviat considerablement aquests darrers deu anys: el retrocés de les llibertats informatives, comunicatives i culturals ha estat molt fort, i el poder s’ha centralitzat entorn del lideratge de Xi Jinping. El control a les xarxes, per exemple, és molt més dur que no abans, i els joves això ho han notat molt. Aquest tomb s’explica a partir de la crisi del 2008. La crisi va fer veure a la Xina que no podia continuar essent la fàbrica del món, perquè cada vegada que el món entri en crisi és inevitable que li deixi de comprar productes, i, per tant, l’economia xinesa se’n ressentirà. Això va obligar el partit a tendir cap a un model econòmic centralitzat i centrat en el consum intern, més que no pas en les exportacions, amb un paper molt més actiu de l’estat. S’ha deixat de perseguir el creixement il·limitat per a centrar-se en objectius de caràcter estratègic, orientats a deslligar l’economia xinesa dels Estats Units. Això ha dut desequilibris interns de caràcter estructural. Mentre l’economia creixia, una part important de la societat podia tolerar l’hegemonia del partit en canvi de dividends econòmics. Era una situació similar a la del franquisme tardà, en què les classes mitjanes toleraven el règim, tot i no ser-ne simpatitzants, perquè podien tenir el seu sis-cents, els seus béns de consum. Però ara això s’ha acabat, perquè el país es troba abocat a una transformació econòmica que implica desocupació, protestes i, per tant, turbulència social.
