02.05.2022 - 21:40
Realment podrem veure mai els mamuts llanuts que van desaparèixer fa 3.700 anys? La pregunta pot semblar absurda, però els avenços de les tècniques d’enginyeria genètica permeten ara de pensar seriosament a fer reviure espècies que han desaparegut o afins a aquestes espècies extingides (anomenades proxies).
Aquests intents tenen objectius diversos: validar el concepte de desextinció o donar una solució ecològica al problema de l’alliberament de permagel a causa del canvi climàtic.
La tecnologia CRISPR-Cas9
Aquest avenç tecnològic és degut sobretot a la tecnologia d’edició del genoma CRISPR-Cas9, descoberta el 2012 per Emmanuelle Charpentier i Jennifer Doudna. Aquesta tècnica, anomenada “tisores moleculars”, permet de modificar l’ADN en un lloc específic del genoma, en qualsevol cèl·lula. Reprodueix un procés de defensa que existeix d’una manera natural en determinats bacteris. La tècnica inclou una anomenada seqüència d’ARN guia que té la funció de dirigir una seqüència específica d’ADN, associada a un enzim (Cas9). L’enzim talla l’ADN en aquesta seqüència i els sistemes de reparació natural de la cèl·lula “enganxen” automàticament els extrems dels dos trossos d’ADN creats per la ruptura.
Segons què pretenguem (reparació, inactivació del gen), s’integra una mena de model de reparació al procés o no. Sense plantilla, el sistema de reparació actua en cadascun dels nous extrems de la cadena d’ADN i genera anomalies en la seqüència objectiu, que repara el gen o l’inactiva. En canvi, en presència d’una seqüència d’ADN sintètica que serveix de plantilla i, naturalment, sense anomalies, el procés de reparació l’integra a nivell del tall, i guareix o corregeix la cadena. La tecnologia CRISPR-Cas9 fa temps que interessa especialment la medicina o l’agricultura, i ara pot tenir una nova utilitat: la desextinció.
El dilema de la desextinció: recuperar espècies extingides o crear espècies semblants?
El concepte de “desextinció” fa referència al procés de “ressuscitar” espècies extingides per mètodes genètics, en aquest cas amb l’ús de CRISPR-Cas9. A diferència d’experiments anteriors, la desextinció no requereix cèl·lules vives o congelades de l’espècie extinta: només en calen restes orgàniques –mostres de cabells, sang, ossos– que continguin fragments d’ADN. Aquestes mostres d’ADN permeten als genetistes de seqüenciar el genoma de l’organisme extingit. I aquí rau el problema.
Com que l’ADN es degrada després de la mort de l’organisme, no és possible de tenir els genomes complets dels candidats a la resurrecció: sempre falta una part de la seqüència genètica, un “forat” de l’ordre del 5%. Tapar aquest forat requereix més mostres de més bona qualitat… i molt de temps. Això fa que ara com ara sigui impossible de fer una autèntica desextinció.
Per sort, hi ha una solució. Si els genetistes tenen prou informació sobre el genoma de l’espècie objectiu, CRISPR-Cas9 els permet de modificar l’ADN del seu parent viu més proper, per tal de crear un genoma artificial que s’aproximi al codi genètic de l’espècie extinta. A continuació, aquest genoma s’insereix en un ou fecundat, i després l’incuba una femella de l’espècie viva més acostada. L’individu resultant no és genèticament idèntic al seu cosí extingit, però s’hi reintrodueixen les característiques clau que van fer que aquesta darrera espècie fos única.
Els científics que treballen per desextingir el mamut llanós comencen amb l’ADN d’un elefant asiàtic i després utilitzen CRISPR per reintroduir les característiques que van fer únic el mamut, inclosos els elements metabòlics que li van permetre de sobreviure a la tundra subàrtica (greix, pell…).
Desextinció i ètica: drets i comportaments de les espècies recreades
Aquesta pràctica suscita, d’una banda, la qüestió de la designació d’aquestes espècies (què és una espècie extingida?; l’espècie extingida recreada és una antiga espècie “lliure de drets” o una nova espècie sintètica?; és un animal amb drets o sense?); i, d’una altra banda, la qüestió del futur psíquic de l’animal creat d’aquesta manera.
Tot i que encara és objecte de debat, hi ha una mena de consens a considerar que l’extinció és la mort de tots els membres d’una espècie de plantes, animals o altres organismes. Una vegada extingida una espècie, abandona l’àmbit de protecció actual (no patentabilitat) i passa al règim del tractament de restes (protegits, però apropiables). La qüestió ètica de l’estatus dels éssers creats a partir d’aquestes restes apropiables encara és poc debatuda, però s’ha de resoldre abans no n’hi hagi als nostres ecosistemes.
Avui dia, hi ha maneres de reconèixer aquestes espècies noves i antigues com a animals salvatges i, per tant, protegides com a tals. Tanmateix, no hi ha un acord que doni via lliure a totes les iniciatives comercials, tal com demostra el caràcter “lucratiu” de l’experiment Colossal (amb l’objectiu de recrear un mamut llanós).
Tanmateix, l’ésser viu no és cap joguina. Els animals –actuals o recreats– ja no són objectes i ens podem preguntar sincerament si retornar, en un univers totalment artificial, un exemplar o més, amb un comportament que ignorem, no és al límit del maltractament. En efecte, l’extinció no és únicament la pèrdua de trets físics, sinó també de conductes: el gregarisme, els rituals d’aparellament, les tècniques d’alimentació i de comunicació són irrecuperables. Com aprendran, aquestes espècies, a comportar-se com els seus semblants si no tenen un model a seguir ni del qual aprendre? I, més enllà de l’espècie, quines conseqüències tindrà sobre l’ecosistema (i la seva comunitat equilibrada d’espècies) la reintroducció d’aquesta criatura?
Per què desextingir?
Per què la humanitat, una espècie per dret propi, vol desextingir? És la culpabilitat envers les espècies que hem eliminat que fa que ara cerquem una “justícia ecològica” mitjançant una recreació? Si anem més enllà, això també equivaldria a establir una jerarquia d’espècies en què els humans –a dalt de tot, és clar– s’atorgarien el privilegi de decidir qui té el dret de tornar, per haver estat les nostres víctimes. Però i els altres? La humanitat, tot i ser és la responsable de les extincions actuals, no és la causa de totes les extincions en massa que hi ha hagut. Aleshores, per què la nostra espècie vol de sobte revifar el passat i, finalment, esmenar-lo?
És l’expressió del nostre profund egoisme? Nombrosos estudis demostren que hi ha poc espai en l’home per a l’abnegació. L’observació de les extincions mostra el perill que ens espera. La desextinció seria, doncs, el producte d’un bípede pensant que no volgués acabar igual com els seus predecessors, i disposat a totes les ruptures ètiques per fer mentir el cicle immutable de l’evolució. Un plantejament en línia amb una espècie que, per al seu sol benefici, no dubta a posar en pràctica innovacions transformadores sense pensar en els impactes a llarg termini d’aquests desplegaments, ni en els seus convivents ni en els seus congèneres. Per tant, és important d’assenyalar que si, sovint, l’ètica serveix de salvaguarda per a la creativitat humana sense frenar-la, aquest tema es limita a tractar-lo per disciplines (és a dir, per exemple, només abordant la problemàtica de l’ètica de la reproducció), però sense considerar-lo en conjunt. L’exigència de prudència, per tant, no apareix a les narracions i no hi ha cap mapa general de què implicaria aquesta reintroducció (en bé i en mal). Al contrari, els projectes sempre invoquen una “raó superior”. Per al mamut 2.0, és la lluita contra la fusió del permagel allò que es destaca.
Aquest darrer discurs parteix d’un postulat: la humanitat no vol ni pot lluitar contra el canvi climàtic. Per tant, ha d’inventar “agents” que ho facin allà on el risc és més gran, per exemple alliberant gasos i bacteris vinculats a la fusió del permagel. El mamut resultant de la manipulació de CRISPR és un d’aquests casos.
L’espècie original es va extingir no pas per la sobreexplotació humana, sinó perquè el seu hàbitat va canviar dràsticament, ja a causa de l’escalfament global. Aquesta situació va fer que les asteràcies que havien esdevingut el seu aliment habitual desapareguessin de l’estepa àrtica, en benefici de les poaceae, que no eren tan saboroses (el mamut, poeta, estimava les flors). La desaparició de l’herbívor nòmada va fer que no n’hi hagués prou per a assentar el terreny i això va accelerar la transformació de l’hàbitat en un univers hostil. Els desplaçaments també van servir per a conservar la compacitat del terreny, element fonamental perquè el permagel continués atrapat. A partir d’aquesta observació, Serguei Zímov, eminent geofísic especialitzat en l’àmbit àrtic, es va comprometre a recrear un ecosistema capaç d’acollir nous grans herbívors perquè poguessin compactar el sòl.
Això és una desextinció justificada i garanteix el benestar animal, perquè els humans han recreat un entorn compatible amb mamuts abans de recuperar-lo. Però és realment un mamut o més aviat un elefant resistent al fred? Realment li agradarà aquest entorn?
També sabem que les emissions de metà dels herbívors contribueixen al canvi climàtic. Recuperar els grans emissors no pot arribar a tenir un impacte negatiu en el canvi climàtic?
L’ús de CRISPR: desextinció o conservació?
L’ús de la tecnologia CRISPR-Cas9 com a eina de desextinció suscita molts interrogants. És cert que reintroduir una espècie reconstituïda seria avantatjós per a la conservació, car serviria per a restaurar una determinada diversitat genètica o interaccions ecològiques. També podria promoure la conservació d’espècies en perill d’extinció: introduir “trets extints” a les espècies que lluiten per adaptar-se a un entorn que canvia ràpidament podria ajudar-les a sobreviure (i evitar-ne l’extinció).
Tanmateix, no hem de ser ingenus. En vista d’aquestes facilitats per a evitar (o endarrerir) els perills immediats i molt reals de l’extinció, què faran els dirigents polítics, tenint en compte el seu recel a prendre les mesures necessàries per a fer front als imperatius del canvi climàtic?
Caroline Gans Combe és professora de dades, econometria i ètica d’Omnes Education. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
