05.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 06.11.2025 - 17:24
La victòria clara de Zohran Mamdani a les eleccions a la batllia de Nova York és l’últim d’una colla de fenòmens polítics que pense que hauríem de seguir amb atenció. En uns quants països occidentals, una nova generació de líders joves, frescs i aparentment deslligats dels aparells tradicionals dels partits copsa l’imaginari d’electorats cansats de la política convencional i revoluciona la situació política.
Mamdani, de tan sols trenta-cinc anys, ha obtingut al voltant del 50% dels vots en una competició de tres i ha esdevingut instantàniament una de les figures més destacades de l’esquerra democràtica nord-americana, al costat de Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez. Però Nova York no és un cas aïllat.
Al Regne Unit, Zack Polanski, el nou dirigent carismàtic del Partit Verd d’Anglaterra i Gal·les, ha aconseguit en poques setmanes allò que molts consideraven impossible: duplicar l’afiliació del seu partit fins a 140.000 membres, més que els conservadors, i fer-ne créixer la presència mediàtica i l’interès popular. Amb vuit setmanes al capdavant, Polanski ja ha causat la defecció d’un bon nombre de regidors laboristes cap als Verds i ha erigit el seu partit en una clara alternativa de l’esgotada esquerra britànica.
I als Països Baixos, Rob Jetten ha capitanejat el partit liberal Democràcia 66 cap a una victòria molt més que inesperada, amb un missatge de patriotisme progressista i optimisme radical, i això l’allunya de la tradició d’una esquerra neerlandesa que massa sovint sona derrotista i negativa.
Què tenen en comú aquests tres polítics? En primer lloc, la joventut i una certa frescor vital que contrasta amb les velles figures dels partits establerts. Mamdani té trenta-cinc anys, Polanski és encara més jove i Jetten representa una renovació generacional dins el seu partit. Tots tres han connectat especialment amb votants joves a les xarxes socials i fent servir un estil de comunicació directe, autèntic i sense artificis. A diferència dels polítics tradicionals, parlen de les preocupacions reals de la gent –habitatge inaccessible, desigualtat econòmica creixent, sensació de no poder millorar respecte de la generació anterior, feina mal retribuïda, problemes del transport– amb un llenguatge clar i sense embuts.
En segon lloc, tots tres projecten una imatge d’independència respecte dels aparells dels partits. Encara que es moguen dins estructures polítiques establertes, han aconseguit de transmetre la sensació que no són productes de la maquinària partidista convencional, sinó líders que han emergit per la capacitat personal de connectar amb la gent, amb les preocupacions de la gent. Polanski, per exemple, va començar en els liberal-demòcrates abans de passar-se als Verds, i va ser impulsat al lideratge per un grup activista intern. Mamdani ha construït la seua imatge com algú que prové del moviment socialista de base més que no pas de l’establishment del Partit Demòcrata.
En tercer lloc, han fet de l’habitatge el nucli del seu discurs polític. L’habitatge –globalment– és el símbol per excel·lència de la incapacitat de les noves generacions de prosperar econòmicament com ho van fer els seus pares. Mamdani ha fet una campanya intensa sobre aquesta qüestió a Nova York, on els lloguers són prohibitius. Polanski ha parlat repetidament de les polítiques en favor d’un habitatge més accessible. Jetten ha proposat reformes fiscals progressistes com ara gravar menys el treball i més el capital, precisament per alliberar recursos per a les necessitats bàsiques dels joves, i ha sorprès amb la proposta estrella de campanya: crear deu noves ciutats al seu país, amb regles especials per a afavorir l’habitatge social.
Finalment, tots tres –liberal l’un, socialista l’altre, verd l’altre– s’han convertit en frens contra l’extrema dreta als seus països. Mamdani ha guanyat malgrat –o potser gràcies a– el suport del president Trump al seu rival, Andrew Cuomo, símbol del pinyol tradicional del Partit Demòcrata. El contrast entre el jove immigrant musulmà d’origen indi musulmà i el vell polític membre d’una dinastia que ha governat durant dècades, no podia ser més clar, i els novaiorquesos, que detesten Trump, han votat en massa per Mamdani. Polanski s’ha enfrontat directament als líders de Reform, el partit d’extrema dreta de Nigel Farage, i ha aconseguit de captar l’atenció mediàtica precisament per la seua capacitat de confrontar-los sense tenir gens de por ni cap reserva a l’hora d’anar contra corrent. I Jetten ha retret directament a Geert Wilders les seues polítiques racistes i ha ofert a la població un patriotisme progressista i –segons la seua pròpia definició– “alegre” que contrasta amb el programa i les actuacions violentament malhumorades del PVV.
En vista d’aquest panorama, seria fàcil de deixar-se endur per l’optimisme. Finalment, després d’anys de creixement de l’extrema dreta i de col·lapse dels partits d’esquerra anquilosats, incapaços de connectar amb els ciutadans, emergeixen dirigents joves, autèntics, que parlen directament dels problemes que importen i que aconsegueixen de mobilitzar els electors. És molt temptador pensar que això és un canvi de cicle, una nova onada progressista –i molt plural– que potser podria capgirar la política occidental.
Tanmateix, seria molt imprudent de no recordar que a Barcelona ja vam viure un fenomen semblant fa una dècada. Ada Colau va arribar a l’Ajuntament de Barcelona el 2015 amb un perfil molt semblant al d’aquests nous líders: jove, provinent dels moviments socials, amb l’habitatge com a eix del seu programa, aparentment al marge dels partits tradicionals i amb un discurs fresc que va connectar amb milers de joves desencantats amb la política convencional. Durant mesos, Colau va semblar l’esperança d’una nova política que canviaria les coses.
Però és ben sabut què va passar després. Colau va acabar essent la més gran estafa que es recorda en la política catalana. I no solament no va resoldre el problema de l’habitatge –que s’agreujà dramàticament a Barcelona durant el seu mandat i per culpa de les seues polítiques–, sinó que es va integrar ràpidament en les dinàmiques dels pactes i en els aparells partidistes que deia combatre. Els seus acords amb el PSC, amb Valls i amb el PP –sempre mirant com mantenir-se en el poder o com mantenir col·locat el seu sottogoverno– van decebre profundament una generació que havia confiat en ella. I, cosa pitjor, tot això ho va fer mentre mantenia un discurs fals d’esquerra radical que ja no es corresponia gens ni mica amb les seues polítiques efectives, amb allò que era en realitat.
La lliçó, doncs, és clara. Els líders carismàtics que apareixen com a salvadors, que prometen una política diferent i que semblen encarnar l’autenticitat que tant anhelem poden decebre tant o més que els polítics tradicionals. Potser Mamdani, Polanski i Jetten seran diferents. Tant de bo! Potser sabran mantenir la coherència entre el discurs i les polítiques. Potser resistiran les pressions dels aparells, dels lobbies i de la realpolitik que acaba domesticant fins i tot els més radicals.
O potser, simplement –i espere de tot cor que no siga així– tot plegat no és sinó un nou cicle de falses esperances que acabarà amb una nova generació de ciutadans desencantats i encara més cínics respecte de la política. El temps ho dirà i quan haja passat el temps sabrem a què atenir-nos.
De moment, crec que val la pena de seguir molt de prop aquests fenòmens, celebrar allò que tenen de positiu –la capacitat de mobilitzar la gent contra l’extrema dreta i de parlar dels problemes reals en compte d’embrancar-se en temes que ningú no entén, com ha fet tant l’esquerra aquests darrers anys–, però també mantenir un saludable escepticisme. Perquè la història ens ha ensenyat que l’autenticitat en la política és el bé més escàs, i que massa sovint els qui hi irrompen de sobte prometent canviar-ho tot acaben canviant-se ells mateixos i prou.
PS1. El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) es pronunciarà avui, dijous 6 de novembre, sobre la presó preventiva i els drets polítics de Jordi Turull, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez durant el seu empresonament pel referèndum del Primer d’Octubre i les eleccions catalanes del desembre del 2017. La resolució, que es farà pública a les deu del matí, serà transcendental a l’hora de comprovar si els tribunals europeus mantenen la pressió sobre Espanya per la seua reacció antidemocràtica. Evidentment, us mantindrem informats al minut, però de moment ja podeu llegir aquesta informació prèvia de Pol Baraza sobre la importància del veredicte i què pot significar.
PS2. Avui fa cinquanta anys de la Marxa Verda, la invasió planificada pel Marroc sobre allò que aleshores era el Sàhara espanyol. Espanya, històricament, havia promès un referèndum d’autodeterminació per als saharians, però no ha complert mai la seua promesa i ara el govern del PSOE, de manera vergonyosa, dóna suport al pla marroquí per a continuar ocupant el territori de la República Àrab Sahariana Democràtica. Per parlar de tot això, Andreu Barnils ha entrevistat la diputada valenciana –i sahariana– al congrés espanyol Tesh Sidi: “Els sahrauís no podem esperar res d’Espanya”.
PS3. La jutgessa Nuria Ruiz Tobarra ha decidit d’endinsar-se en un camp de mines i assumir, ben conscientment, el risc d’investigar ja directament Carlos Mazón. És una decisió complicada, però necessària, que Josep Nualart Casulleras analitza en aquest article.
PS4. Els desenvolupadors Ricard Pillosu i Albert Jané, experimentats en videojocs de gran pressupost, han volgut dur a les pantalles Starfinder: Afterlight, un videojoc basat en els llibres de rol Starfinder que causa una gran expectació. Arnau Lleonart n’ha parlat amb ells.
