Deixo que sigui el cos que prengui les decisions, diu Lorena Nogal, de la companyia de dansa la Veronal en un tall de veu del Telenotícies, en el seu Elogi de la fissura. És diumenge i demà tornarà a ser dilluns, i si deixes que el teu cos parli torna a dir que està cansat. I recordes que estàs cansada tot i que no tens fills, no tens una rutina laboral física ni persones a càrrec teu. Allò que segur que saps, perquè com a la Nogal t’ho diu el cos, és que estàs cansada. I no t’ho permets gaire perquè hi ha alguna censura interna que no t’ho deixa estar. I llavors, al cansament, s’hi afegeix una resistència que pesa encara més que el cansament. Estar cansada té alguna cosa depriment; un victimisme que dius que no et representa, ni t’ha representat mai. Recordes aquella entrevistada que un dia et va dir: com pots dir que no tens temps, si no tens fills? Perquè ara (abans, ni això) hi ha certa comprensió en el cansament de les mares, gràcies, però: i el cansament quan no tens fills? Alguna cosa greu passa si no tens aquesta justificació, encara que treballis més de vuit hores el dia i no paris de fer anar el cervell. No, no tens permís per a la desgana. El mandat del treball, vet aquí el tabú dels nostres dies.

La cultura del treball l’heretem, com tantes coses a la vida. I perdem el compte de quantes generacions enrere, potser caldria fer una història del capitalisme, o una història de la història del capitalisme, o de les dones. Al món rural d’on venim algunes, i suposo que a la ciutat deu haver estat semblant, la dignitat personal i familiar va associada al volum de la teva faena. Especialment en les dones, pel clàssic plus de dignitat que necessitem per a equiparar-nos. Si ja patim d’un examen estricte de conducta general en afers relacionals, això mateix passa quan parlem de producció. Dels creadors de la fresca de dubtosa moral, s’hi afegeix la malfaenera, com diríem a l’Ebre, de dubtosa moral. La malfaenera és un arquetip sobradament arrelat als nostres pobles. La malfaenera és la dona que s’ha deixat perdre; que, mira, són les dotze i encara té tot els llits per fer, i passen de les deu del matí i encara no ha posat els peus al mercat, i quan hi arribi ja ho hauran remenat tot. La malfaenera és la que s’entreté parlant amb les veïnes i no té mai pressa d’anar-se’n a dormir perquè de matinada encara té llum al balcó. La malfaenera és una dona poc treballadora i, compte, perquè la bondat i el treball són un binomi inseparable. El treball, o la presumpció de treball, com la d’innocència, s’ha imposat com la millor de les qualitats individuals, sobretot en les dones, i hem de saber que les (bones) reputacions s’han de revalidar en cada generació, mentre que les dolentes queden fixades en llocs tan difícils de canviar com el malnom d’una casa. Per a les dones, les instruccions per sortir al camp de la vida eren clares: plat a taula i bona cara. I rentar la roba, apedaçar-la, sargir-la, escaldar la llana, netejar la casa, netejar el carrer, emblanquinar, netejar totes les dependències de la casa i els corrals dels animals. I, és clar, omplir el rebost, fer conserves, criar les gallines o els conills i fer el menjar. Sí, perquè el menjar s’havia de fer cada dia, però, compte, que quan arribaven les festes calia afegir-li els extres, els dolços; els balcons ben polits i les flors fresques.

Hi ha alguna cosa monstruosa en el cansament de la dona. Monstruosa i traumatitzant. Franco Berardi, Bifo, parla de la fatiga, així en general, a Fenomenologia della fine. El cansament com a revelació interna del cos, aquesta fibromialgiamenta col·lectiva que ell anomena cronopatologies. Potser no és casualitat que el CCCB hagi programat un cicle que porta el nom revelador de Formes de (des)aparèixer per a explorar aquest malestar. Ara, encara falta també un cert enfocament de gènere per a explorar el nostre cansament. I potser sí que parlar del nostre cansament ja comença a ser una obligació històrica, parlar de la nostra sobreexplotació, de la nostra autotirania assumida per a assolir la dignitat perduda.

Aquests dies, al voltant del dia 25 de novembre, el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones, hi ha diverses propostes que comencen a parlar d’aspectes que fins ara només s’havien abordat a partir d’una lògica mèdica, o a partir de la pròpia endogàmia subordinada d’afectades. Parlar, per exemple, de cultures del naixement com fan ara a la Bonnemaison, en aquest cicle que es titula Birth Cultures, és obrir un camp nou de relat. Com també ho fa una altra proposta que coincideix en el temps al Centre d’Art Lo Pati d’Amposta, en la qual, perdoneu, estic directament implicada, sobre maternitats. Aquesta porta el subtítol de I si l’arròs es passa què? que interroga no tan sols en el format metafòric sinó també en el de les hiperresponsabilitats domèstiques que encara ens afecten i que ens mantenen, amatents, per a evitar la necessària rendició. Cal posar a l’agenda pública el nostre cansament. A la nostra història de dones, de dones solteres, o sense fills, o treballadores o aturades. Ja hem de reapropiar-nos el nostre mal símptoma. Perquè el fet de callar-ho, ja ho sabem, ens cansa doblement. Tant ara, com l’altre dia, després de la conversa sobre el cansament, vam sentir un enorme efecte relaxant, com si tot compartint la càrrega hagués aparegut una lleugeresa nova i el cansament històric que suportàvem s’hagués esborrat, ni que fos per moments.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.