La tertúlia proscrita

Maleïda sequera

  • Ens adaptem com podem al cataclisme quan el cataclisme ja no té remei? És això? Ens resignem a acceptar que la vida al planeta, també al petit tros de planeta que ens ha tocat i que resulta que ens estimem, se’ns torni més dura, més difícil, més desagradable?

Núria Cadenes
26.04.2023 - 21:40
VilaWeb

El pitjor de tot és aquesta estupefacció, aquesta alarma com d’agafar-nos de sorpresa.

No: el pitjor de tot són les conseqüències reals del fet, els camps que no es regaran, les pastures que ja no hi són, els rius exsangües, els boscos eixuts i els incendis que s’hi atansen, restriccions, terra clivellada i polseguera.

Però la qüestió objectiva és que ja ho sabíem. Que ja hi hem passat, i no fa pas gaire. Tan poc, ben mirat, que si jo ara dic conseller de Medi Ambient de la Generalitat d’Amunt demanant pluja a la Mare de Déu, és molt probable que ens torni a la memòria la imatge de l’interfecte, entre carpetovetònica i estrafolària. “Saps que sóc agnòstic, però si hi pots fer alguna cosa, fes-la”, va ser, aproximadament, el rés davant la Moreneta (que és que, ai, ens ho aguanta tot). Era l’any 2008. Quan els embassaments oferien dades alarmants de capacitat, quan amb desimboltura aparent es parlava de transvasar aigua del Roine (ho recordeu?), quan s’anunciava l’arribada de vaixells contenidors del líquid que ens faltava, etcètera. Aquella sensació d’actuar a la desesperada.

Com que vivim en una part del món que ja ho té, això, l’estacionalitat, els cicles de pluja escassa, les alzines que s’esforcen a resistir, i com que el canvi climàtic ja no és un anunci per al debat sinó anguniosa realitat (esfereïdora, per poc que hi pensis o que breument guaitis per les finestres de projeccions de futur), hom podria haver cregut que, si més no del 2008 ençà (que tal dia en farà quinze anys, poca broma), hauríem avançat en les qüestions de fons, les que fan falta més enllà de la urgència nostra de cada dia. Les que necessitem per a mitigar això que ens passa, que augmenta la temperatura, que disminueix la pluja, que la vida se’ns complica.

Ara fa un parell de mesos, l’ambientòleg Andreu Escrivà ens explicava en una interessant entrevista això de la mitigació i l’adaptació: “Cada any que passe sense les polítiques adequades de mitigació, serà més temptador apostar-ho tot a l’adaptació. Dir, mira, ja no hi ha res a fer, ens adaptem.” Això que els Sísifs que som tornem a practicar ara que ens torna a colpejar la sequera: restriccions i dessaladores i transport d’aigua amunt i avall i narinant. Això, però a l’engròs: “Protegim la costa, fem refugis, desplacem ciutats.”

Ens adaptem com podem al cataclisme quan el cataclisme ja no té remei? És això? Ens resignem a acceptar que la vida al planeta, també al petit tros de planeta que ens ha tocat i que resulta que ens estimem, se’ns torni, tal com avisava Escrivà, “més dura, més difícil, més desagradable. I molt menys humana”?

Vull dir: no hauria d’haver-hi una reflexió de fons? Conjunta. Que ara parlarem, que ja parlem, de les piscines i dels talls de subministrament, de l’optimització del reg als camps de golf o als de fruiters (encara que no siguin, ni de bon tros, equiparables en res), de l’optimització de l’aigua que gasten els hotels, de les canonades que tan estultament continuen perdent l’aigua que ens fa falta. De coses així. Igual com fèiem l’any 2008. Exactament igual. I que s’ha de fer. No dic que no. Però que si ens hi quedem, en aquesta visió curt-terminista, és possible, molt possible, que d’aquí a no res ens trobem al mateix punt. En el mateix punt però una mica pitjor. Amb un Macro-Hard-Rock-Mega-Pixel-Super-Space-World que ocupa un milió i mig de metres quadrats, que gasta l’aigua corresponent i que ens ofereix tantíssims llocs de treball precari. I sense que les famoses canonades acabin d’estar encara reparades.

Doncs parlem-ne. Perquè la qüestió no és una dessaladora més o menys sinó el fons: si podem assumir aquest volum de turisme (i, si no ha de ser tant el turisme, què?); si realment la contaminació dels aqüífers; si realment el regadiu com i on (ara recordava aquella dita del nostre refranyer, per cert: sembri qui vulgui en sequedat i jo que pugui regar); si realment tot. I els costos de cada decisió. Que totes en tenen. Que potser arribem a la conclusió que no ens queda cap més opció, cap més remei que l’actual trista davallada. Però que sigui, almenys, una decisió, una resignació conscient. Que hàgim tingut, si més no, l’opció, qui sap, d’adonar-nos que encara tenim capacitat d’intervenció. Sense pretendre capacitat absoluta de modificació de les coses que no podem modificar però entenent que tenim capacitat de modificació de les coses que podem modificar. Tantes, encara.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any