Grans maniobres a Barcelona

  • Quan els partits i les institucions no recullen el batec de la història, encarnat en la mobilització autoorganitzada, la gent no es mou mecànicament al seu ritme

Julià de Jòdar
17.01.2023 - 21:40
Actualització: 17.01.2023 - 21:42
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

No són pas ni França ni Espanya, els estats que dijous, dia 19, es reuniran a Barcelona per renovar simbòlicament el tractat de 1659, sinó la Unió Europea, no ja simbòlicament, sinó fàcticament: les “fronteres” en temps de “pau” no es “toquen”, se les fa més o menys sobiranament “permeables”, però romanen fermes. L’estratègia resta ben clara per a qui vulgui mirar-la amb ulls nets.

I com sigui que, de política interior independentista no n’hi ha, fóra inútil d’exigir al govern de la Generalitat cap senyal de política exterior independentista, arran de les grans maniobres no pas publicitàries –com certs ingenus pretenen de fer-nos creure– sinó carregades de sentit polític, que tindran com a escenari Barcelona el dia 19. Té poc interès d’esbrinar l’oportunisme electoralista de Pedro Sánchez: sabem que la seva carta “pacificadora” (pretesament guanyadora de les pròximes eleccions espanyoles) seria l’extradició de Carles Puigdemont.

Pel que fa al govern de la Generalitat, li podríem exigir un cert pudor polític, una mica de decència respecte a la història del país, no tant de la més recent com de la més remota, a fi que no provi de confondre, ni que sigui formalment, un país que ha resistit els intents d’anorreament amb tanta sang, suor i llàgrimes com les nacions més aferrissades en la defensa de la seva identitat. Perquè, fet i fet, es tracta d’això: de la dilució de la identitat catalana al si dels estats creats manu militari des dels temps de l’era moderna europea.

He dit en algun lloc que ERC pretén de cavalcar dos cavalls alhora, el dia 19, sense disposar dels genets capaços d’una gosadia semblant. Deixo de costat la sospita –maquiavèl·licament retorta, és a dir, aliena a la subtilesa de Maquiavel– que ERC pretengui de presentar-se com a “víctima” pública de l’independentisme de carrer, òbviament dirigit, segons els conspicus analistes de l’ordre establert, per “hiperventilats”, “ressentits”, “oportunistes”, o “desinformats”, si no, ras i curt, esclaus de l’estratègia postconvergent. Hi haurà de tot, és clar, a la manifestació del dia 19 als peus (no pas per casualitat…) de Montjuïc, a més d’una majoria honesta i exigent amb els compromisos històrics, i no pas electorals, adquirits pels que es consideren dipositaris institucionals de la voluntat popular des del febrer del 2021. La qüestió és quins rèdits polítics creu ERC que traurà ajupint-se davant la UE i alhora manifestant-se contra la UE, car, en primera instància, es tracta, justament, d’això: que cal dir a la UE que ens té subjectes, però no pas sotmesos. Si les bases d’ERC entenen aquesta dicotomia, benvingudes siguin a la concentració unitària.

Pel costat del moviment que sortirà al carrer el dia 19, tenim tot el dret de demanar als organitzadors si la trobada respon a una tàctica pensada per enfortir una estratègia de ruptura amb el designi europeu de dilució (que, sigui dit de passada, els tribunals europeus hauran de posar en dubte o reafirmar quan se substanciïn les demandes dels exiliats). Vull dir que, a hores d’ara, sortir al carrer ja no es pot fer únicament per “protestar” o per “demostrar” al món que encara som al peu del canó. Perquè, de canons, són els altres, que en disposen quan convingui i on convingui. Les entitats que convoquen la manifestació tenen, als ulls de gent tan combativa com decebuda, la cua de palla de la manca d’estratègia al marge dels partits i institucions de la neoautonomia.

N’hi ha que decanten l’ANC del costat de Junts per la senzilla raó que totes dues organitzacions estan en contra de la tàctica d’ERC de “dialogar” amb un estat que ens atonyina sense treva: sembla com si els republicans seguissin aquella estratègia del Partit Comunista d’Espanya de dividir entre “ultres” i “evolucionistes” un estat que, més enllà d’aparences i ziga-zagues, els relliga en un tot per a la defensa ultrancera de la unitat d’Espanya (no cal recordar els jutges espanyols, prevaricadors quan es tracta d’aconseguir vèncer la resistència dels exiliats, o la fiscalia portant-ne l’acusació, com bé sabíem, a la de  delictes agreujats: jugada mestra del contuberni espanyol-català). I ja coneixem de sobra els resultats catastròfics d’aquella estratègia comunista espanyola –el “gratinat de la transició”, com si diguéssim–, que els seus germans catalans van seguir fil per randa a casa nostra fins a la seva desfeta, malgrat l’exemple d’unitat des de baix que havia donat l’Assemblea de Catalunya.

També n’hi ha que consideren el “frontisme” d’Òmnium, dirigit a assolir una unitat entorn de l’amnistia i l’autodeterminació, com una tàctica subordinada als interessos estratègics d’ERC, perquè, en última instància, sempre dependrà de la “bona voluntat” de l’estat espanyol. I n’hi ha que veuen, en el Consell de la República, un mer instrument dels interessos personals del MHP Carles Puigdemont, a hores d’ara dubtosament capaç d’aglutinar el seu propi partit.

Punts de vista, tot ells, manifestament derrotistes, car pressuposen que la gent no és capaç de tenir pensament propi, d’organitzar-se per dur-lo a la pràctica, i de lluitar per imposar-lo: obliden massa d’hora el Primer i el Tres d’Octubre i consideren, amb massa frivolitat, “traïdories” el que no són sinó desfetes de la unió entre carrer i institucions en un moment històric enormement complex. (A vegades em pregunto què hauria fet Jordi Pujol en una conjuntura semblant: l’hauria aturada en sec?, n’hauria aprofitat tàcticament l’oportunitat amb més habilitat que Artur Mas?, hauria resolt la seva contradicció entre voler ser Prat de la Riba i Cambó en una peça per a esdevenir, definitivament, els fantasmes persecutoris del “Bolívar català” i el “Bismarck espanyol”?)

Quan els partits i les institucions no recullen el batec de la història, encarnat, precisament, els agradi o no, en la mobilització autoorganitzada, la gent, com és manifest i verificable, no es mou mecànicament al seu ritme. N’hi haurà que diguin que es va votar “el que hi ha”, però, al marge dels jocs d’escacs per a fer govern i dels enganys i giragonses que el van acompanyar en una altra jugada mestra catalana, fins a desembocar en un tripartit disfressat, es tracta d’un argument interessat dels que detenen el poder neoautonomista i les seves terminals comunicatives, trols inclosos. A banda d’oblidar que el desembre del 2019 va guanyar qui va guanyar, i que el parlament va acatar l’ordre espanyola de no investir-ne el guanyador, el 52% de vot independentista del 2021 volia dir, si no se’n retorçava la interpretació, la voluntat d’avançar cap a la independència.

N’hi haurà que afirmin que era prou sabut que, amb la Generalitat intervinguda, i enmig d’una repressió sense treva, era il·lús pensar que es podia avançar per aquell camí. Però, a banda de disposar de tres partits que semblaven creure-hi, fins que les lluites caïnites pel petit poder neoautonomista hi van fer prevaldre els interessos mesquins, allò que no s’ha examinat és la contradicció al si de l’independentisme entre el moviment de la realitat i la seva canalització institucional. És un fet que el moviment de la realitat, és a dir, la lluita per la independència, necessita, com tot procés històric, que el seu cabal circuli àmpliament i sense traves cap a la seva finalitat. I és un fet que, des del Primer d’Octubre, aquest cabal ha estat obturat per la repressió espanyola i per la indecisió catalana a l’hora de convertir la seva energia en poder propi. Ara bé, el flux de la història, representat per la gent mobilitzada, no ha desaparegut, sinó que cerca la manera de tornar-se a fer ampli, unitari i continu, com els corrents secundaris cap a un de principal. Per aquesta raó, li ha calgut fer marrades i trobar desviacions, com ara els processos electorals, per a no desaparèixer engolit per la sorra. Però la consciència històrica roman en poder de la gent, que no es mobilitzarà a la crida institucional, partidista, o d’entitats, si no és des de la indefugible capacitat d’intervenir a la seva manera sobre la realitat –contradictòria, certament, però viva. Una contradicció entre el moviment de la realitat i la seva canalització, amb institucions de nou encuny, que només podrà resoldre la pròpia gent si no vol quedar per a pòsit de la història.

Fet i fet, les entitats convocants el dia 19 no poden restar únicament satisfetes amb l’expressió de la protesta: els cal aglutinar un moviment polític que s’interposi en el cicle electoral que s’obrirà amb les pròximes eleccions municipals a Barcelona, que barri el pas a les estratègies “pacificadores” espanyoles a les generals del 2024, i que trenqui el miratge de la neoautonomia. Si bescantem els líders polítics que no van saber sostenir la independència, podran les entitats defugir el deure polític de fer un moviment unitari entorn d’un programa i d’una organització que no es conformin amb consignes, lemes i mobilitzacions escadusseres?

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes