Magda Oranich: “Sempre va estar amb un somriure, fins i tot enmig de l’execució”

El règim de Franco va assassinar fins al final, com ho demostra aquesta dada: dos mesos abans de morir el dictador, va fer executar cinc persones. El 27 de setembre de 1975 van ser assassinats dos membres d‘ETA i tres del FRAP. Aquest diumenge farà cinquanta anys. Per a recordar-ho, parlem amb l’advocada Magda Oranich, que va defensar Jon Paredes Manot, Txiki, un dels membres d’ETA assassinats. Ell tenia vint-i-un anys, ella vint-i-vuit. I juntament amb el de Puig Antich, Oranich diu que és el cas que l’ha marcada més. Va passar amb ell les darreres hores i va assistir a l’afusellament. En aquesta entrevista ens explica que ha guardat durant dècades els casquets de bala que van disparar al Txiki i la pipa que va fumar la darrera nit. I també descriu el robatori d’un dels casquets, les darreres hores del presoner, la injustícia del procés i la crueltat d’un règim que va matar fins al darrer moment. Oranich, dona vitalíssima, expressa mil idees a la vegada, i aquesta entrevista ha estat editada per motius de claredat.

—Nascut a Extremadura, vint-i-un anys i baixet, baixet: 1,52 metres. Qui és?
—Txiki, perquè en basc vol dir ‘petit’, ‘baixet’. I sí, ells venien d’Extremadura. I és curiós, ara que estem en lluita per la llengua, que em vaig adonar que els germans de la família parlaven en basc entre ells. Eren sis germans, els altres sí que ja havien nascut al País Basc, però el germà gran, Mikel, i ell, no. La mare, pobra, era una dona valenta, una dona que va morir ara fa poc. Quan venia aquí i li deia que digués alguna cosa, sempre deia, “Euskadi Ta Askatasuna”. No sabia gaire, ni dir-ho. Jo tinc encara cartes que no vaig fer públiques, perquè les faltes d’ortografia en castellà d’ella eren… Un dia la mare, quan ja faltava molt pocs dies perquè el matessin, em va donar l’estampa de comunió. I jo la vaig passar al Txiki. I durant la nit de l’afusellament és on va escriure ell la poesia aquella, que de fet és del Che: “Demà, quan jo mori, no em vingueu a plorar, que no seré sota terra, que sóc vent de llibertat.”

—Com descriuríeu Txiki?
—Era un noi jove, molt jove, vint-i-un anys, maco, sempre va estar amb un somriure, fins i tot enmig de l’execució. És l’únic pres, durant molts anys de professió –i amb el franquisme i tot–, que estava incomunicat amb l’advocat. [La comunicació amb] advocats era sagrada, també a l’època del franquisme, però en aquest cas no. Me’l van deixar veure la primera vegada el 21 d’agost. Quan el veig em diu: “Mira què m’han notificat.” Era un sumari immens. Vaig veure clar que volien executar-lo. A Franco se li havia posat a la ceba –a ell, o a algú del seu entorn– que els havien de matar tots el mateix dia i a la mateixa hora. Era al·lucinant. Van fer un decret el 26 o 27 d’agost, passant a sumaríssim, tot i que, legalment, s’han d’aplicar les lleis que hi ha vigents en el moment de la comissió dels fets. Mai després! Per fer la defensa ens van donar quatre hores, perquè ja van aplicar els terminis del sumaríssim. Perquè us feu una idea de què volia dir el sumaríssim.

—Passem al dia de l’afusellament. 27 de setembre, dos quarts de nou del matí, al costat del cementiri de Cerdanyola, dit cementiri de Collserola. I allà hi ha uns voluntaris. Qui són?
—Els de la Guàrdia Civil, el piquet d’execució. N’hi havia un amb els cabells llargs que vam suposar que era policia d’investigació. Si no, no van així. I aquest era el que es girava, reia, ens insultava amb la mirada.

—I aquests voluntaris afusellen Txiki al mig d’un bosc. Es pot fer al mig d’un bosc?
—Era de terreny militar. I abans d’arribar-hi, a uns cinquanta metres, hi havia un petit carrer que hi deia Can Catà, i allò era terreny militar. Ja ho tenien tot a punt: la Guàrdia Civil, l’ambulància esperant, tot.

—I, si ho he llegit bé, disparen tots i no l’acaben de matar. Què passa?
—Bé, doncs que ell continuava movent-se. El Txiki estava lligat. Sense voler bena als ulls i amb una mena de tires agafades que, quan anava caient, cedien. Li va disparar el tret de gràcia el cap del piquet. Un dels soldats, desmaiat per terra.

—Ell va morir cantant, és això?
—Sí, “Eusko gudariak”. Queia de genolls i encara cantava. I a terra, ja no cantava.

—Després de la de Txiki, n’heu vistes més, d’execucions?
—No, no n’hi ha hagut cap altra, ni a l’Europa democràtica. Van ser les últimes execucions.

—Però, per hores, l’últim executat del franquisme és Baena, del FRAP, i no Txiki.
—Baena crec que va ser l’últim, sí, perquè hi ha una cosa molt trista. Hi havia un noi del FRAP que es deia Sanz, que es veu que havia estat ingressat en un orfenat.

—Català, aquest orfe.
—Sí, ho he sabut aquests dies. I aquest va demanar a l’advocada: “Per favor, jo voldria ser executat el primer. Jo no tinc ningú per acomiadar-me. Si m’executen el primer, podré acomiadar-me d’ells. Si no, estaré sol.” Ara ha sortit un llibre on diuen que Baena era innocent del tot. Però, saps? Personalment, era igual si ho havien fet o no ho havien fet, la qüestió és que els defensàvem, i punt.

—Txiki és acusat de matar un policia en un atracament a Barcelona. Però l’acusen també de la mort d’un policia al País Basc.
—El van jutjar només per l’atracament aquí i mort d’un policia que no havia matat ell. Ni havia fet res de tot això. Mira, no van voler fer prova balística. Cap prova, ni aquesta ni cap. I van admetre tota la prova de l’acusació, que van venir a declarar no sé quants policies. Doncs un dels testimonis va dir: “Sí, era un noi alt, gran… ” I el Txiki, ja n’hem parlat [feia 1,52 cm]! El consell de guerra va durar dues o tres hores al matí i dues a la tarda. Ja està, ho teníem fet, entens? És que no calien proves, ni proves.

—Hi ha gent que diu: “Al final, eren joves que van decidir emprendre la lluita armada.” I a vegades els presenten –Txiki, Puig Antich o tants altres– d’una manera que sembla que no haguessin fet mai lluita armada. No sé si és just per a ells, tampoc.
—Jo, quan es presenten així, no hi estic d’acord ni hi he col·laborat mai. Jo penso que és positiu dir als instituts –i m’interessa a mi que la gent ho sàpiga, per memòria històrica– què era una dictadura, la crueltat, la pena de mort, les tortures (perquè al Txiki el van torturar). Una dictadura feixista i una dictadura on no tenies drets. Ara, si un altre personatge parla de lluites armades, doncs jo no en parlo mai. Jo explico. I si diem “estupend, el que feia”, home, fins i tot a mi, personalment, no m’ho semblava. Però no qüestiono res, jo. Aquí, més que res, era el dret de defensa. Ho feies perquè era una gent que lluitava contra el franquisme.

—És el cas que us ha marcat més, juntament amb Puig Antich?
—Home, sí, perquè són morts. La mort no té solució. Jo no me n’he oblidat mai, d’això. Si tu em preguntes el pitjor que has vist, professionalment? Això. És la nit més llarga de la meva vida, és la pitjor nit de la meva vida, de vuit del vespre a vuit del matí. Sabem que el mataran i que no hi ha res a fer.

—Aquella nit, sa mare també hi era?
—La mare es va acomiadar d’ell [abans] el dia del consell de guerra. Com que ella ja estava tan convençuda que l’executarien, ja no va venir per l’execució. I jo et diré que potser va ser més dur això que l’execució. “Et mataran, fill”, li deia la mare. I el fill li deia: “Tots els bascos són fills teus.” Frase textual, que no m’oblidaré mai a la vida. Tots els bascos són fills teus. Va ser un acomiadament duríssim.

—M’ha impressionat que durant anys tinguéssiu guardats molts casquets de les bales que van disparar-li.
—Sí, vaig tenir-los al mateix lloc quasi quaranta anys. Després em van trucar que si en podia donar uns quants per a un convent, com un museu, al País Basc. [Vaig fer-ho], però vaig dir que vingués la mare, perquè allà un germà pensava d’una manera i un altre d’una altra. L’altra part els vaig donar al Museu d’Història de Catalunya i jo me’n vaig quedar dos.

—Encara els teniu, aquests casquets?
—Te n’ensenyaré un, perquè l’altre no el trobo i jo crec que me l’ha robat algú. Crec que un periodista.

—Quin periodista?!
—No ho recordo, que en van venir dos o tres.

—I com vau aconseguir els casquets?
—En Mikel, germà [el dia de l’afusellament], es regirava en contra, i jo l’aguantava i li vaig dir: “Però que no ho veus, que són molts apuntant aquí?” I no sé per què vaig veure alguna cosa que no brillava, però que es veia diferent de les pedres. I dic: “Ai, mira, ho recullo.”

—I la pipa d’on la vau treure?
—La pipa sí que me la va donar ell. Aquella nit va fumar amb la pipa, i al matí quan se l’enduien me la va donar. Ara és al Museu d’Història de Catalunya. Hi ha una anècdota, trista, però que riuràs: vaig tenir aquella pipa amb la cendra i tot, no sé: deu, dotze o quinze anys. I va venir una noia de fer feines, nova al despatx, i em diu: “Ja li he netejat la pipa, l’he buidada tota.” No l’hi vaig dir res, però em va agafar un atac de ràbia. Mira, aquí hi ha el casquet.

—I en aquesta caixa, què més hi guardeu?
—Això, un no sé què de Kenya, i el pèl d’una gata meva, d’una gossa meva que estimava molt, l’Elsa. Aquesta caixa me la va regalar una presa política.

—Legalment, aquest cas s’ha pogut anul·lar?
—Diuen que ja no té vigència i que va ser injust. Ho diuen de quasi tots. És clar que no ho anul·len. Diuen que no té vigència.

—Per acabar: pensem en un lector que té vint-i-cinc anys. Què voldríeu que entengués d’aquest cas?
—Que va ser absolutament injust, que la pena de mort és sempre injusta. D’entrada, que l’havien torturat, i que era horrible, que el franquisme no respectava cap dret humà, ni els mateixos drets processals.

—Res més a afegir?
—Podria explicar-te que no es va acabar amb la mort. L’endemà o l’altre, vam preparar un funeral, amb un capellà que era de la família Pons Llovet. I vam veure que entraven uns altres capellans. Doncs eren de l’extrema dreta, que es van disfressar de capellans. [Al Pons Llovet] el van deixar a terra ferit, es va haver de suspendre el funeral. I els meus companys de despatx van acabar a l’hospital. O sigui que fins i tot després de la mort van molestar. Em va trucar Martín Villa, governador civil de Barcelona. Va haver-hi una contestació internacional molt forta, com la crema de l’ambaixada, a Lisboa; Olof Palme encapçalava la manifestació a Suècia. Crec que li va fer mal, al franquisme, tota aquesta contestació internacional. Dos mesos després, Franco moria.