Maduro, Hollywood i la crueltat

“Bona nit i bon any”, deia Maduro caminant amb xandall pels passadissos de la DEA, l’Administració de Control de Drogues. L’hem vist baixar de l’avió en directe amb una caputxa. I després s’han difós unes altres imatges, mig pirates, en què aixecava els dos dits polzes en senyal d’aprovació. Envoltat d’agents de policia amb els caps pixelats, el president veneçolà feia un “d’acord”, com ho faria Milei o Trump en un míting. Trump mateix declarava que havia seguit l’operació especial en directe. De matinada, me l’imagino al llit de la suite amb una pantalla gegant i el comandament a distància, seguint l’assalt militar com si fos una pel·lícula de Hollywood.

La filòsofa feminista argentina Verónica Gago –a la fotografia–, que va ser a Barcelona fa poques setmanes convidada pel CCCB, en un diàleg que portava per títol “Contra la crueltat”, utilitza el terme “política de la crueltat” per explicar les estratègies polítiques en què la crueltat és usada com a “política d’estat”. Gago diu que la crueltat –que vol dir la violència que origina gaudi, plaer a qui la presencia– és una producció política contemporània que no tan sols fan servir els caps d’estat o els líders de partits populistes, sinó que també arrossega l’aplaudiment de bona part de la ciutadania. I, a més, guia les intencions de vot aquí a Catalunya i allà al món amb molta eficàcia. Si avui parlo d’això i intento humilment desenvolupar-ho no és tant per fer una incursió en la crònica internacional com perquè ho relaciono directament amb efectes de proximitat, precisament amb comentaris que he sentit aquest Nadal de gent propera. La fascinació recent que alguns senten per personatges com la batllessa de Ripoll ha arribat finalment a les meves orelles i a cercles afectius propers. I és precisament aquest fet que m’ha encès l’alarma i la voluntat de recerca. Veure persones que estimo, sobradament perspicaces i intel·lectualment solvents, comprar aquests relats m’ha fet interessar per aquesta teoria que ja havia llegit temps enrere. Per què hi ha gent que justifica que s’apliqui la crueltat sobre els altres? I generalment sobre els altres que són potser més dèbils? Per què hi ha persones que volen amb vehemència que els altres siguin castigats de manera contundent? Es pot amenaçar un país sencer en el tauler del joc internacional? O es pot amenaçar un col·lectiu concret a escala local, com ha passat amb el desallotjament de quatre-centes persones immigrades en ple hivern a Badalona. Deia Gago en una entrevista recent a la Directa: “Es feixistitza la vida quotidiana quan prefereixes trepitjar qui dorm al carrer abans que qüestionar la immobiliària que t’apuja el lloguer.” És una retòrica que clarament neix del desgast, del desànim de la ciutadania. “Ja està bé que em prenguin el pèl” seria la conclusió de base que permet de celebrar la força bruta dels que ens governen. Aquesta feixistització de la vida quotidiana és silenciosa i avança al nostre costat sense fer gaire soroll.

Gago diu que la crueltat desinhibeix alguna cosa. Permet que els ciutadans angoixats per diverses raons –el preu de l’habitatge, la inseguretat, no arribar a fi de mes, les cues a la sanitat pública– puguin espolsar-se de sobre aquesta angoixa. La fan explícita i treuen a la llum aquesta pulsió libidinal de destrucció. En lloc de sortir al carrer a manifestar-se, la converteixen en una altra cosa: set de crueltat cap als altres. Els estrangers, els aturats, els que reben subvencions, les mares solteres. Aquest mecanisme és una ruta més fàcil i còmoda que preguntar-nos per les raons estructurals de la precarietat. Gago ha desenvolupat aquesta teoria basant-se especialment en l’experiència de Javier Milei a l’Argentina i en la desinhibició que mostren aquests polítics en la seva retòrica. Als ciutadans decebuts, als ciutadans que no tenen esperit per aspirar a un món millor, ni força per fer-lo possible, els queda això: saber que algú aplicarà la crueltat per ells. Que algú, amb molta masculinitat, castigarà els que ells ja han acabat considerant “els paràsits” socials.

Una altra pensadora argentina mestra de Gago, Rita Segato, parla d’un concepte semblant, les “pedagogies de la crueltat”, que serien escenes visuals amb les quals es volen donar lliçons sobre alguna cosa. Perquè crueltat i espectacle van de bracet. Aquesta mena de producció d’imatges permanents com les que hem vist aquests dies a Nova York i a Veneçuela fan que la crueltat també sigui un mecanisme d’insensibilització. Desinhibeix una possibilitat. Acabes veient una escena que, tot i ser rocambolesca, esdevé visible, esdevé normal. Ja no et crida l’atenció veure com un país segresta el president d’un altre: el veus aterrar amb xandall al país segrestador i com diu bona nit i bon any en to distès i en la llengua de l’imperi enmig del soroll de les càmeres disparant fotografies. Ho pots celebrar, pots riure-te’n o pots fer-ne acudits des del sofà de casa. Les imatges de Maduro als Estats Units fomenten una mica aquesta confusió entre un fet gravíssim de política internacional i una sèrie televisiva. A mi em generen incredulitat. I qui hi ha al darrere d’aquest guió? El “bona nit i bon any” a mi em va traslladar a aquest món de ciència-ficció, en què la banalització dels assumptes seriosos s’ha convertit en una realitat quotidiana. El mateix món en què la teva amiga et diu que votarà Aliança Catalana.

Fet el diagnòstic, Gago també diu que aquesta identificació de la crueltat no pot quedar-se només en una anàlisi, ha de convertir-se en una teoria que pugui tornar-nos a donar força. I per mi això és la part important i per això la reservo per al final. Davant el diagnòstic, què hi podem fer? Cal identificar la nostra força, recordar els moments en què sí que hem estat capaces. Gago, precisament, assegura que el fet que el terme crueltat s’hagi popularitzat més enllà de l’acadèmia és una victòria de les lluites socials, sobretot les lluites transfeministes als carrers de l’Argentina que el van començar a utilitzar. El segon motiu que dona ella per a explicar aquest exercici de la crueltat institucional és que és un mecanisme reaccionari del poder davant de noves formes polítiques que s’assajaven els darrers anys i que reeixien: l’autodeterminació, el feminisme, les lluites antiracistes. Així doncs, davant l’auge de la crueltat, davant aquesta atmosfera que es respira, parlem de totes aquelles iniciatives petites i locals, efímeres o duradores, que ens fan creure que no tot és això, que no tot és “crueltat”. Això intentaré fer enguany des d’aquest mail obert.