L’ordre públic i la llengua

Si conservar la llengua i la cultura és, per definició, una tasca conservadora, s’explica perfectament que els progressistes, és a dir els demagogs, s’hagin preocupat de manllevar al català l’exclusiva de la identitat catalana

Joan Ramon Resina
13.11.2022 - 21:40
Actualització: 13.11.2022 - 22:59
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Entre els comentaris que alguns lectors tenen l’amabilitat d’enganxar a aquesta columna n’hi ha d’una classe especialment curiosa. Es podria anomenar crítica d’exigüitat o de complementarietat i sol prendre la forma de “l’article oblida això o allò altre”. Ve a dir que l’argumentació és insuficient o, pitjor encara, no és veraç. Com que l’omnisciència no m’és innata, en aquesta columna la insuficiència va sempre per endavant. Ara, la veracitat, en el sentit jurídic de “la veritat i res més que la veritat”, no obliga a ser exhaustiu; n’hi ha prou amb certa consistència entre pensament i expressió. Potser cal advertir que els articles d’opinió no són teoremes rigorosament demostrables, i que quan s’escriu arran dels esdeveniments cal tenir en compte el principi d’indeterminació, segons el qual la posició i la velocitat d’un objecte no es poden mesurar ensems. Traduït a l’opinionès: no es pot precisar com són les coses en un moment determinat i alhora documentar la manera com canvien. Si parlem d’esdeveniments, que són mutants per definició, no en podrem determinar l’essència, i si ens centrem en la cosa-en-si, inevitablement se’ns escaparà el ritme i el sentit de les transformacions. Si a més parem l’atenció en quelcom que hem acordat d’anomenar “procés”, ja em direu si és seriós voler esgotar el fet en un parell de planes o en un centenar.

Avantposo aquesta reflexió per advertir que és ociós de demanar a un article de diari la condició d’article enciclopèdic. La mida obliga a vorejar infinitat de coses, aspectes i matisos, però aquesta renúncia no és necessàriament un inconvenient. La suspensió de possibilitats és el principal mèrit d’un article, car la capacitat de dir quelcom recolza en la capacitat de silenciar la resta. Ara, la concisió no vol pas dir que darrere el pensament explícit no hi hagi una xarxa de connexions implícites que al capdavall suposa, si no un sistema, una certa articulació dels supòsits i les idees. Si els qui llegeixen regularment aquesta columna fessin una petita almoina de retenció, potser recordarien esmentat en un article previ allò mateix que troben a faltar en el corrent.

Al de la setmana passada relacionava el decaïment del català amb la disfunció cultural de la llengua i aquesta amb la desaparició del vincle entre la cultura i la classe dominant, “l’oligarquia” que un altre temps s’hi havia compromès, ja sigui per sentit d’un deure amb els valors heretats o per aspirar a l’ennobliment de la societat. Un grafit dels anys vuitanta ho expressava sagaçment. “Volem rics catalans”, deia.  Acostumats a reivindicar mancances des de baix, és fàcil d’oblidar que una societat puixant necessita tots els estaments, incloses les elits de tota mena, també l’econòmica. Quan l’estat programa escapçar l’independentisme, no es refereix únicament als caps polítics; es refereix sobretot als caps empresarials i financers. Malgrat el tòpic rebregat del catalanisme com una construcció de la burgesia, el règim del 78 mai no ha permès que sorgeixi un altre Francesc Cambó o es recuperi l’esperit de la classe que abans de la Guerra Civil havia finançat la major part de les fites culturals de què viu la historiografia catalana.

D’aquell article quedava pendent una segona part, que és aquesta. El català es mor perquè així ho han decidit els catalans. No sols aquella aristocràcia de pa sucat amb oli que Narcís Oller ridiculitzà a La febre d’or i que fou substituïda pels nou-rics del desarrollismo que avui s’apleguen al Círculo Ecuestre de Barcelona. De la responsabilitat del suïcidi col·lectiu no se n’escapa ningú. La natalitat, negativa més que no pas baixa, i la gradual substitució de la població autòctona per immigrants refractaris a integrar-se culturalment no són contingències externes sinó símptomes de caducitat històrica. Com ho és, encara que pugui semblar una malaurança extrínseca, l’acorralament de la llengua per polítics, ideòlegs i jutges que, com animals de presa, esgoten la víctima mentre sotgen el moment de clavar-li els ullals.

Per a una societat afeblida, tolerar la demagògia és una recepta de suïcidi. Avui la demagògia és l’ordre del dia arreu del continent, però a Catalunya fa molt més mal perquè es rabeja en un cos socialment desestructurat. S’acostuma a dir que la tolerància acredita la fortalesa d’una persona. Pot ser, però en una societat neulida tolerar indiscriminadament és un símptoma inequívoc de feblesa. En tant que reflex condicionat per la submissió, la tolerància és un altre nom per a la covardia, un signe segur de malaltia de l’esperit. Què se n’ha fet, d’aquell esperit espurnejant que Josep Trueta albirava sota les cendres de la desfeta? Aparentment, les brases s’apaguen amb la capitulació sumària de la classe política, però la veritat és que això ha estat possible perquè abans els catalans havien forjat les armes de l’enemic. L’abjecció dels republicans és un reflex de la indignitat col·lectiva, el seu oportunisme un mirall de la deshonestedat i l’autoengany generals. Una variant a l’engròs del lliurament al detall, l’import acumulat de la rendició d’un en un de tots plegats.

Amb el concurs d’uns genis de l’estratègia política, el govern més progressista de la història d’Espanya reforma el codi penal agreujant el delicte de desordre públic com qualsevol dictadura que es preui. Per desordre punible, la nova llei entén qualsevol alteració de la pau i tranquil·litat públiques amb concurs de violència o intimidació, conceptes líquids interpretables en sentit diametralment oposat als fets, com es comprovà amb la declaració indivisa dels policies que van assaltar les seus electorals el Primer d’Octubre, acceptada pels jutges contra l’evidència de les imatges.

La reforma preveu, a més, d’incloure en dit delicte provocar, conspirar i proposar el desordre. D’acord amb aquesta ampliació, que més que ampliació és una xarxa per a la pesca d’arrossegament, aquesta columna podria esdevenir delictiva ad libitum del fiscal. Car si la sedició ja era un delicte imaginari, com ho han advertit tots els tribunals europeus als quals la judicatura espanyola ha obligat a pronunciar-s’hi, recosir el codi penal amb conceptes de la dictadura n’assegura l’arbitrarietat mitjançant la latitud interpretativa. No hi fa res que en aquests articles hi hagi advertiments contra l’ús de la violència, car si lectors de bona fe no troben necessari articular-los en seqüències d’intenció significativa, ja em direu si ho farà ningú que llegeixi amb premeditació d’inculpar. Que amb aquesta reforma reculem a l’època en què es jutjaven delictes d’opinió és indiscutible. En endavant qualsevol fiscal esperonat per l’ambició o la doctrina podrà trobar en aquesta columna propostes palmàries a pertorbar el funcionament de l’estat, concretament en l’àmbit de la comunicació on sovint he cridat a practicar l’objecció de consciència lingüística.

Si practicant aquesta objecció la gent ja es trobava amb denúncies per pertorbar l’ordre i desobeir l’autoritat, fins on arribarà l’agressió contra la llengua amb un codi penal que a partir d’ara permetrà de considerar alteració de la pau pública i fins i tot intimidació qualsevol actuació basada en conductes de grup, com ho és l’ús social de la llengua?

Si conservar la llengua i la cultura és, per definició, una tasca conservadora, s’explica perfectament que els progressistes, és a dir els demagogs, s’hagin preocupat de manllevar al català l’exclusiva de la identitat catalana. Era l’única manera de preterir-lo a llengües sobrevingudes que ja es promouen com a llengües “també catalanes”. A les darreries del franquisme, Lluís Llach expressava al “Jorn dels miserables” l’estat d’ànim d’una societat esgotada. Tothom coneix la lletra de la cançó: “Que poques paraules tinc”, “Que poca força que tinc”, “Que poca esperança tinc”, “Quanta misèria que tinc”, però sobretot “Quanta ràbia que tinc” i el colofó: “Potser cal ser gos des d’ara”. Passat mig segle, ni les paraules són menys gastades ni s’enfilen més àgilment als llavis. L’esperada renaixença no es va produir i la cultura no ha esdevingut menys indigent. Els qui encara s’hi identifiquen malgrat tot senten una ràbia colossal amb els causants de tanta misèria, però tal vegada la culpa és més repartida que no ens pensem. Potser cal despertar-se del somni demagògic i ser conservador des d’ara.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes