L’ocell

  • Relat d'Anna Moner per a «Escriptors cienciaferits»

VilaWeb
Anna Moner
16.08.2016 - 05:00

Cada dia, tan bon punt acaba la jornada laboral al sanatori de Sainte-Irène, abans d’abandonar el despatx, Claude Régnard, amb molta cura a fi de no vessar ni una sola gota al sòl, canvia l’aigua de l’abeurador de la gàbia d’ocells que té en un penjador de peu metàl·lic, al costat de la balconada i d’una exuberant kèntia, i s’entreté uns instants contemplant el canari esquifit, de plomatge escàs, d’un ataronjat intens, que es mou per l’interior amb dificultat a causa d’una estranya deformació a l’ala dreta; una imperfecció molt visible quan prova d’alçar el vol i a penes apreciable quan roman immòbil. Després, trau una ploma estilogràfica de la butxaca interior de la jaqueta, amb un gest ràpid en frega un dels extrems contra les barres de filferro, i somriu complagut en veure com l’animal, esglaiat pel soroll, bat les ales amb turpitud mostrant les anomalies que l’incapaciten per a volar. Habitualment, encara conserva a la cara la peculiar expressió de satisfacció que li provoca aquest ritual impregnat de certa crueltat infantil mentre es posa l’abric i el barret, i ix de l’edifici en direcció al landó, que aparca al lloc que hi ha destinat a prop de l’entrada del jardí.

Avui, però, la delectança s’ha transformat en enuig així que, sense voler, ha colpejat amb el maletí el muntó de documents col·locats al costat del llum, que s’han escampat sobre el tapet de cuir que cobreix l’escriptori. Li ha calgut una estona per a reordenar els informes i les fotografies que havia revisat, tot i que ho ha fet ràpid, recorda perfectament la fisonomia de cadascun dels interns que componen aquell singular museu patològic viu i les observacions mèdiques que els hi corresponen. Malgrat això, no ha pogut evitar que l’esguard tornara a fixar-se en els rostres angoixats de les desvalgudes criatures que poblen el magatzem de misèries humanes en què s’ha convertit el vell establiment i, en especial, una vegada més, en el d’Augustine Bernard, la interna número trenta-cinc, una dona d’uns quaranta anys, de complexió forta, coll robust i pitrera generosa, afectada d’acatísia, que eclipsa la resta. Régnard, que ha entrenat l’ull fins a l’extenuació durant una dècada per tal de detectar els indicis més insignificants de les malalties i dur a terme, sense marge d’error, els diagnòstics més difícils, després de quasi dos mesos estudiant-la, no sap com aturar els intermitents episodis de paràlisi que la torturen.

Ha posat les fitxes i els retrats clínics on es trobaven, i amb el polze i l’índex de les dues mans ha arreglat les vores de la pila; no suporta que una punta desencaixada trenque l’harmonia visual del conjunt. Damunt ha restat la fotografia d’Augustine, una imatge en què apareix aïllada en un espai pla, embolcallada d’un silenci quallat que sembla preservar intacte el trastorn que la consumeix. L’única referència temporal es redueix a la data de realització, que figura al dors: 21 d’octubre del 1886.

Aquell dia, Régnard arribà a la sala en la qual havien improvisat un estudi fotogràfic i s’assegué a tocar d’una taula buida. La llum lànguida de les primeres hores del matí penetrava pels grans finestrals orientats al sud i esquitxava de reflexos daurats les làmines d’anatomia humana, els quadres sinòptics i els gràfics que cobrien els murs; també, els complexos esquemes del sistema nerviós que havia traçat amb clarió la setmana anterior en una gran pissarra que hi havia darrere seu. Un parell d’estudiants de medicina esperaven, callats, en un lateral, a prop d’unes reproduccions de guix d’extremitats amb contractures, sense perdre detall de les evolucions de Guinon, el fotògraf, que manipulava aliè a tothom una moderna càmera Ottewill. Als pocs minuts, entrà per la porta, acompanyada per una infermera alta i ossuda, la interna número trenta-cinc, que només feia un mes que havia ingressat a Sainte-Irène. L’havien vestida amb una camisola blanca, desgastada i foradada, que deixava a la vista uns turmells prims i evidenciava un caminar bast; duia els cabells mal recollits al bescoll i llargues grenyes castanyes li queien pels muscles i pel front i enfosquien la mirada atemorida. Tothom romania en silenci, expectant. La infermera la situà al bell mig i ell l’observà, sense pressa, colpejant la taula amb els nusos de la mà esquerra, uns tocs secs i compassats amb els quals solia indicar que en breu s’iniciaria la posa. Guinon preparà la càmera, organitzà l’escena, col·locà Augustine al lloc habitual, davant d’un cortinatge negre, i disposà una cadira al seu costat, tal com li havia ordenat. Entretant, ell, aprofitant la lentitud dels preparatius, es limità a examinar la superfície del subjecte patològic. Una inspecció ocular minuciosa, purament visual, no gens tàctil; una mirada muda que analitzà, com de costum, l’expressió facial, la manera d’actuar, l’estat de nutrició…

«Tanque els ulls i sega», li digué amb la parsimònia i la dicció impecable que el caracteritzen, i féu un senyal al fotògraf perquè estiguera atent. A primera vista, tot semblava normal en la pacient, no es percebia cap alteració ni incapacitat física; tanmateix ell sabia que, si tot succeïa com en les darreres visites, al cap d’una estona més bé curta es manifestaria la veritable naturalesa d’allò que niava ocult a l’interior d’aquell cos. Una exhibició de segur massa fugaç que, igual que ocorria amb les diferents patologies que poblaven Sainte-Irène, calia enregistrar amb la càmera, l’únic aparell capaç de capturar amb una precisió esparveradora l’aparença real de la síndrome. Passats uns deu minuts, mentre Guinon comprovava si la il·luminació era correcta, hi calculava la distància i n’ajustava l’objectiu per tal d’aconseguir un clixé vàlid, advertí que Augustine començava a regirar-se, a transpirar i a gemegar. De seguida es mostraren els indicis de l’afecció: la immobilitat a la qual la sotmetia la cadira li generava una reacció furiosa, uns espasmes que l’obligaven a agafar-se amb desesperació a les vores del seient, i transformava, de sobte, una dona de musculatura tova i flexible en una altra, amarada de suor, de faccions distorsionades per una barreja d’agressivitat, coïssor, enuig i terror, tors contret i extremitats rígides, talment una estàtua viva de dolor. Aleshores, el fotògraf premé el disparador de l’Ottewill i aquella criatura de bellesa sinistra quedà atrapada, per sempre, en la grafia màgica de la llum, esperant el diagnòstic que desvelara allò que romania amagat davall dels plecs de la pell i de les contractures.

L’havia obligada a seure cada tarda, dia rere dia, obsessivament, a fi d’arribar a comprendre quins eren els mecanismes que desencadenaven les crisis. En acabant, així que l’ajudaven a posar-se dreta, li feien olorar un mocador impregnat amb una dotzena de gotes de nitrit d’amil i els símptomes desapareixien a poc a poc. En un primer moment, el potent narcòtic li accelerava el ritme cardíac i li provocava una insuportable sensació d’ofec que la feia agitar-se sense control, deixant-la mig nua; després, la respiració es regularitzava i la cara recuperava la serenitat habitual. Llavors, la infermera li recomponia la camisola i tapava de nou la nuesa insípida pròpia del material humà viu disposat per a la mirada clínica, de la carn asexuada sotmesa a la inspecció de cada detall, a l’experimentació.

Ara, abans d’eixir del despatx, Régnard col·loca una quartilla en blanc sobre la fotografia de la pacient número trenta-cinc i torna a arreglar el muntó de documents. No pot ignorar la desesperació i la perplexitat que transmet l’esguard d’aquella dona de celles gruixudes i llavis acostumats al silenci, i la seua imatge l’acompanya mentre avança pel porxo del gran pati central i per davant de la capella, dels dos menjadors i de la cuina. Tot allò que no entén li genera un malestar estrany, que muta en seducció profunda si es tracta del funcionament de l’organisme humà, una maquinària única i admirable, activada per mecanismes i ressorts complexos i làbils, fàcils de desajustar a causa d’una malaltia nerviosa. Malauradament, els darrers intents d’alliberar-la de les doloroses contraccions que la fustiguen quan s’asseu amb l’administració de drogues, banys electrostàtics i tota mena de mètodes galvànics, incloent-hi agulles electrificades implantades directament als músculs, no han funcionat, i té la certesa que, si continua així, la interna morirà, a causa de l’aturada del cor fatigat, sense revelar el seu secret.

El metge franqueja el llindar de la porta principal de l’edifici, baixa els tres graons de l’escala de pedra i recorre el centenar de metres que el separen del landó de lloguer que ha aparcat fa quatre hores, després de dinar, al costat dels magatzems, enfront del celler. La mort d’Augustine Bernard suposarà la pèrdua d’un exemplar valuós, ha cavil·lat amb l’oïda saturada per la remor pedregosa dels seus passos sobre la graveta i la mirada fixa en els reflexos argentats de l’aigua de l’estany que marca l’accés als jardins; alhora, però, ha notat en els tous dels dits l’excitació prèvia a l’autòpsia. Un rampell similar al del nen que cansat de sacsejar i escrutar, una vegada i altra, el seu joguet preferit, decideix obrir-lo i desarmar-lo guiat pel desig d’esbrinar de què es compon i quina força invisible nodreix els dispositius interns.

El cel gris de novembre, amb uns núvols que es desplacen mandrosos, esmorteeix més encara la llangorosa claror del capvespre. Régnard somriu imaginant l’esmolada punta del bisturí, llest per a proporcionar-li les mostres necessàries per a l’estudi necroscòpic del cervell, l’òrgan en què confia trobar la lesió que explique l’acatísia d’Augustine i el seu curs clínic. Durant anys, ha desenvolupat una sensibilitat exquisida que l’empeny a cercar la perfecció, i sap que per posseir la veritat, si l’estudi d’un ésser viu no resulta suficient, cal introduir-se en les interioritats del cadàver, burxar-hi. Per dissecar i admirar a plaer la delicada estructura orgànica d’una papallona cal subjectar les ales amb agulles, rumia.

Amb tranquil·litat, abans de pujar al landó, s’acosta al cavall i revisa l’arnès; una vegada dalt, diposita el maletí al costat dels peus, agarra les regnes i fueteja la gropa de l’animal, que s’enfila al trot pel camí de les acàcies. Mentre el vehicle circula sota les frondoses capçades dels arbres i deixa enrere la vetusta façana del sanatori de Sainte-Irène, repassa el que li toca demà, dia de consulta. Pensar que s’haurà d’enfrontar a casos de distròfia, sífilis hereditària, paràlisi histèrica i hipertròfia li dibuixa de nou l’expressió de delectança al rostre.

Anna Moner

Coneix la resta d’escriptors cienciaferits a Mètode.

Què és Mètode?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any