Hi ha imatges, informes i cròniques de la guerra a la televisió, a la ràdio, en aquest diari. Hi ha una guerra al Llevant que no ens podem llevar del cap, que ens sacsa, que ens va agafar desprevinguts, que ens desempara, que ens fa més febles i més petits. Hi ha aquests dirigents maleducats i fanfarrons amb la corbata llarga fins als peus, però que no els amaga la nuesa, que juguen a disparar míssils com en un videojoc, que riuen, esbufeguen i ens pixen al damunt. I per a evitar que aquesta guerra extemporània ens esclafi, la poesia. No és ingenuïtat. És necessitat pura.

Per això, avui, en aquest Mail Obert, es parla de la poesia de Joan Francesc López Casasnovas, un autor prolífic, extremadament culte i honest. Un poeta que domina tots els registres del llenguatge i de la mètrica i que tant t’emociona amb una glosa de vuit mots com amb uns sonets perfectes. Un poeta que parla d’amor i de les festes de Sant Joan de Ciutadella que, ben mirat, és el mateix. “Encara sé d’un poble que viu sota l’elegíac / so de les campanes […] Conec encara un poble d’un passat quasi mític / gelós d’un vell tresor…”

Parla de la mar i de la terra, de les andrones, de les onades, del salnitre i de les vinjolites. Un poeta que plora perquè hi ha monstres poderosos que es mengen l’illa a mossegades. Un poeta que fa jocs de paraules, que juga amb una llengua antiga i fascinant, que va heretar i que ens llega. Un poeta que va escriure un himne a Menorca que es titula “Mariners sense barca”, que la seua cosina Maria Àngels Gornés va musicar [cercau-la, si no en coneixeu la veu blava i salada] i que, amb els dos primers versos, descriu amb precisió el lloc del món on ens va dipositar la sort: “Els qui hem nascut a la mar / tenim per pàtria una barca.” La definició perfecta de què és ser illenc. Són dos versos que duc imaginàriament tatuats a l’ànima.

Aquesta vivència de no poder imaginar l’existència sense la mar té a veure amb l’heterònim amb què Joan López va signar tres llibres dels quatre publicats: Pere Xerxa. “Per què, Pere Xerxa?”, li vaig preguntar un dia a l’institut. “Perquè sant Pere era pescador i els pescadors empren les xerxes per a agafar els peixos”, em va respondre.

Joan Francesc López Casasnovas va partir l’estiu del 2022, massa prest, perquè ens va deixar orfes de la seva saviesa. Però ara el podem recuperar. Ara, en aquest temps de guerra i de grisor, el podem llegir i celebrar. Era assagista i estudiós i va escriure milers d’articles en diverses publicacions, tant científiques com més populars, però de poesia en va publicar poca. Tres llibres autoeditats i un de publicat per Sa Nostra que, fins ara, eren pràcticament introbables. Ara ja els tenim tots junts, ordenats i a la nostra disposició.

Quatre anys després del traspàs, la família i la Nova Editorial Moll ens fan un regal a tots recuperant aquests quatre volums i rescatant dels arxius digitals d’en Joan tota la poesia que va deixar inèdita. Alguns versos esparsos, sí, que havien vist la llum en publicacions col·lectives, en revistes, en els discs de Gornés. Uns altres eren encàrrecs per a les mil i una causes cíviques a què s’apuntava. Era un dels indispensables, en Joan.

Seran dos volums. El primer, amb un estudi de Pere Rosselló Bover, ja ha sortit. A la coberta, una fotografia que li va fer la seva companya, Mercè Orleans, té una força que fa escarrufar, que contrasta amb la suavitat del tracte que sempre tenia en Joan amb tothom. Encara que, ben mirat, a la comissura es pot llegir aquell puntet d’ironia que tan bé dominava.

El segon volum l’esperam amb candeletes. És previst que surti per Sant Jordi. Pere Gomila i Francesc Florit Nin, poetes i amics de Joan López, han estat els encarregats de rescatar tota aquesta obra que romania inèdita. Ja ho tenia, això, en Joan, que tenia més cura de la carrera literària dels altres que de la seva. La majoria d’aquests poemes tenen data i eren classificats en carpetes. Hi ha un conjunt, de tema religiós, que semblava llest per a la publicació: Poemes al Sant Crist dels Paraires, dedicats a aquesta imatge tan venerada a Ciutadella d’ençà del 1661, quan es diu que el crucificat va traspuar sang, i que té una esglesieta dedicada al centre, a prop de les Voltes, a poques passes d’on hi havia Ses Indústries, la botiga familiar dels López Casasnovas.

Hi ha, segons Pere Gomila, poemes polítics, contra la guerra, conta l’especulació del territori a Menorca, poemes satírics i regals d’aniversari a Mercè Orleans en forma de poemes amorosos. Uns altres els dedica a alguns dels seus amics desapareguts en forma d’homenatge. Tots, d’una altíssima exigència i qualitat, em diu Gomila, per telèfon.

Poder llegir ara Joan López, poeta, en tota la dimensió, i col·locar-lo al lloc que li correspon, que no és sinó el de la generació de poetes que comencen a escriure els anys setanta del segle passat: aquests poetes que han begut d’Espriu, de Pere Quart, que ressegueixen les petjades de Llompart i Martí i Pol, que han llegit i estudiat Ausiàs Marc. Serà començar a fer justícia amb l’escriptor, que també va ser professor, polític i activista per la normalització del català, per la preservació del territori. En l’estudi introductori, Rosselló Bover s’exclama que l’obra de López Casasnovas no sigui en cap de les antologies canòniques de poetes de la seva generació. Potser és arribada l’hora de fer un pensament i traure’l dels marges.

Amb Pere Gomila fem una broma que és ben seriosa. Diem que, amb aquesta edició, els menorquins fem un gran regal als lectors de tot l’àmbit lingüístic, els oferim un tresor del qual fins ara només nosaltres podíem fruir. Descobriran un poeta en una persona que ja era molt coneguda en la dimensió pública i cívica. Ara ja serà a l’abast de tothom perquè entri, suaument però amb força, dins el cànon de la poesia catalana.