Lo important es ke s’antengui

Si no ens respectem els uns als altres amb uns mínims, aquest "només cal que s’entengui" ens portarà, en el millor dels futurs, a la necessitat de crear una nova branca de traducció i interpretació

Marta Rojals
05.04.2022 - 04:05
Actualització: 05.04.2022 - 06:05
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El govern espanyol ja ha aprovat el nou currículum obligatori per a l’ESO, que enterra per sempre l’assignatura de filosofia, l’estudi cronològic de la història, les notes numèriques, el límit de suspensos per passar de curs i, és clar, els exàmens de recuperació. S’acaba una era. Per als boomers i peri-boomers, cadascun d’aquests punts són història del nostre passat, de la tradició pedagògica de memoritzar, de creure en la paraula d’una autoritat entarimada, de la pressió de suspendre o aprovar –amb l’avís, si hom era massa indulgent amb la nostra ignorància, que ja ens suspendria la vida una hora o altra.

Torno al present, i pels mitjans del present m’arriba un fragment que s’ha fet viral a xarxes sobre la correcció de les proves de competències bàsiques de quart d’ESO, i en concret sobre la part de la comprensió lectora: “En la correcció NO es tindran en compte l’ortografia ni els altres aspectes de l’expressió escrita: adequació, coherència, cohesió, morfosintaxi o lèxic. Només caldrà que la resposta adequada sigui entenedora.” A fe de Déu que, entre l’abans i l’ara, els de la vella escola ens hem perdut alguna cosa. No puc millorar la resposta d’una antiga mestra: “Jo no tinc prou comprensió lectora per corregir un text a quart d’ESO sense ortografia, adequació, cohesió, coherència, morfosintaxi o lèxic” i es qüestiona que, sense tenir res d’això en compte, cap text pugui ser entenedor.

Ara bé, els qui ens vam posar les mans al cap, no ens hauríem d’esverar tant: resulta que els aspectes ortogràfics, d’adequació, coherència, etcètera, ja s’avaluen a la part d’expressió escrita, que també és més extensa. Se’ns ha de perdonar, som uns brontosaures als qui, de jóvens, ens van restar punts per fer faltes d’ortografia en exàmens i treballs que no eren específicament de llengua, i com que no ens van ensenyar prou bé a separar el fons de la forma, el contingut del continent, a alguns no se’ns va acudir que tots aquests aspectes d’un text, llarg o curt, poguessin ser extrínsecs a la seua “entenedoria”. No ens encaparrem amb els detalls, perquè, com passa amb el català i el castellà, l’objectiu és que al final de l’educació obligatòria s’haurà assolit un bon domini de tal i tal.

Els qui ens relacionem d’una manera o altra amb el món universitari, on figura que va a parar la flor i la nata de la massa escolaritzada, sabem que l’expressió escrita d’aquests escollits és cada vegada més precària, per dir-ho fi, i si parléssim només del català, és una catàstrofe generalitzada. Servidora mateix he tractat molts anys amb textos de doctorat i he hagut de comprovar, amb el suport de correctors pacienciosos i desesperats, que un hom pot arribar als nivells més alts de l’acadèmia sense saber articular oracions complexes negre sobre blanc, amb uns codis de puntuació i sintàctics propis que és culpa teua si no saps interpretar. Oh, però si no som filòlegs; oh, però si ni tan sols som de lletres, podien al·legar, però a l’etapa que un hom ja no absorbeix informació, sinó que en genera, aquesta mena d’excuses s’haurien d’anar acabant.

Això que veiem cada dia, i que no és cap anècdota, només es pot explicar per aquesta pilota xutada endavant d’una etapa educativa a l’altra, aquest “només cal que s’entengui” que tantes vegades sentim a dir per a justificar la deixadesa amb la nostra llengua –i no tant amb els idiomes dominants. En aquest sentit, hi ha un discurs que va guanyant en acceptació cada dia que passa i que afirma que l’ortografia és elitista, classista i capacitista. Déu me’n guard de generar cap frustració als nostres estudiantassos de màster, grau i postgrau, però, si no ho impedeix cap trastorn concret, justament l’ortografia, de tots els ingredients de l’expressió escrita, és el que té més fàcil solució. Però què sabré jo, que vinc de l’elitista escola rural i que parlo en la llengua burgesa dels llauradors.

Servidora sóc la primera a dir que si a la meua etapa escolar hagués existit internet, encara estaria perfilant dibuixos amb gomets. No em puc imaginar la dificultat d’ensenyar res a uns cervells nascuts amb la capacitat de distracció que tinc jo ara. Que l’aprenentatge ha de canviar amb el canvi de necessitats no ho discuteix ningú. Ningú no discuteix que, amb les tecnologies digitals, que els nanos tenen totes les dades del món a l’abast, no té sentit fer-los memoritzar la taula periòdica, i que aprendre a destriar el gra de la palla és una necessitat més imperiosa que en temps passats; de la mateixa manera, en el moment de la història que consumim i escrivim més text autoproduït que mai, té tot el sentit i hauria de ser més important que abans el domini de l’expressió escrita, amb tota aquella tirallonga de l’ortografia, l’adequació, la coherència, la cohesió, la morfosintaxi i el lèxic.

Un altre consens general és que l’educació no pot recaure únicament en l’escola: una raó més per a aspirar que escriure correctament sigui una responsabilitat col·lectiva, un donar i rebre general. Igual que els primers dissenyadors devien saber tant d’edició d’imatges com un nano de la secundària actual, no hauria de ser forassenyat pensar en alumnes de batxillerat que dominessin el llenguatge com, jo què sé, el millor llicenciat en història, física o biologia de fa trenta anys. Allò que dèiem quan els vèiem remenar pantalles de ui, hi han nascut, ho porten a dintre, per què no hauria de ser aplicable a la comunicació escrita? Per què no haurien de ser més hàbils que naltros, també, en aquest aspecte de la seua quotidianitat? Però, és clar, per a això s’hauria de tornar a aquella cosa antiga de puntuar fons i forma de manera transversal en totes les matèries, posa-hi projectes, posar-hi competències. I ara és quan em peta el núvol del cap perquè recordo que, del curs que ve envant, tant hi farà suspendre com aprovar.

Diuen del nou currículum escolar que tracta de “memoritzar menys i pensar més”, cosa que, amb la filosofia fulminada com a matèria específica, com a mínim podem dir que ehem. Passo via: no estem parlant de literatura ni de floritures, estem parlant justament i simple de pensar, d’aprendre a ordenar les idees, de transmetre-les amb claredat, que és una variant de la generositat. I és per això que saber estructurar un text, a l’era de l’autopublicació permanent, immediata, sense intermediaris ni control de qualitat, és de primera necessitat, i a més a més es realimenta: llegir textos entenedors ens porta a produir textos que s’entenen, és una transacció amb la mateixa moneda, una feina col·lectiva i de respecte mutu, de vegades tan simple com parar atenció a la puntuació. Perquè si no ens respectem els uns als altres amb uns mínims, aquest “només cal que s’entengui” ens portarà, en el millor dels futurs, a la necessitat de crear una nova branca de traducció i interpretació.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €