Lluís Puig: “Com més s’adoni Espanya que és ingovernable, millor”

Lluís Puig és el menys mediàtic dels exiliats. Tanmateix, el conseller de Cultura és un home enormement estimat. D’ell ressalten el coneixement i el vincle que té amb la cultura popular de Salses a Guardamar, la bonhomia i la capacitat per a crear lligams i per a fer les coses fàcils. Sobre seu pesa una amenaça de condemna entre vuit anys i dotze acusat de malversació. Com ell explica molt bé en aquesta entrevista, sovint se sent com una peça en un tauler d’escacs, que bellugaran quan els convingui. Quan li diem de fer una entrevista se sorprèn, perquè la seva situació no ha variat. Hi insistim perquè té coses a dir i la seva situació retrata el moment actual d’una manera profunda.

Llarena no mou fitxa, no fa la quarta euroordre. Segurament, perquè sap que no la pot tirar endavant; encara més, sap que, si la tira endavant, això pot ser un obstacle quan faci la de Puigdemont i la de Comín. Una situació complicada, que deixa Puig amb la pressió d’una pena màxima, però al mateix temps als llimbs. Li pregunto si li ha tocat de ballar amb la més lletja i contesta que li ha tocat ballar el ball que tocava l’orquestra. Es mostra vital i diu que això no li farà perdre el viure. En algun moment s’emociona. Parlem de tot, també de l’amnistia i la situació de l’estat espanyol.

—En Llarena no ha fet cap euroordre per demanar la vostra extradició!
—D’ençà de la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que era 31 de gener. És increïble! Ja som a l’agost. Allà li posaven les coses més complicades. Ara, és evident que ho faran servir per als seus interessos quan els convingui. El seu interès bàsicament només és un: poder extradir el president Puigdemont. Per tant, jo em sento una mica com una peça del tauler d’escacs, que em bellugaran quan els convingui.

—Crèieu que farien això?
—És evident que després de la reforma del codi penal era normal que ell esperés que el seu auto de processament fos ferm, però això va ser el maig, quan el Tribunal Suprem va confirmar que rebutjava tots els recursos. I, per tant, a partir d’aquell moment, jo anava esperant que la posarien. A mitjan juny, quan en Llarena va fer aquella ordre de detenció de la Clara Ponsatí a Espanya, vaig pensar: “Ara vindrà la meva.” I tampoc! Tothom em deia: “Esperaran la sentència del 5 de juliol del Tribunal General de la Unió Europea sobre la immunitat.” Jo no ho veia, perquè no sóc en aquella causa. I tampoc la va emetre després del 5 de juliol.

—No la va fer perquè no l’hauria guanyada?
—La conclusió a què arribo és que la meva sentència de no extradició a Bèlgica va qüestionar la competència del Tribunal Suprem espanyol. Per tant, no crec que vulguin incidir massa més en aquesta qüestió. La resolució de Luxemburg també remarcava que podien fer una nova euroordre, sempre que hi hagi alguna cosa nova.

—Però no hi ha res de nou.
—No, no hi ha res de nou. El codi penal no varia en res, ni en els anys de presó que demanen, ni jo he comès més delictes (no n’he fet mai cap). Suposo que això també el deu frenar. Per una altra banda, també hi ha una tercera cosa que evidentment Llarena no va preguntar i que el TJUE no va respondre.

—Quina?
—Que la sentència de Bèlgica diu que hi ha un alt risc que es vulneri la meva presumpció d’innocència. Per tant, hi ha aquests tres elements importants que fan pensar que si s’arrisquen a fer ara una quarta ordre, la perdran.

—I això els faria mal?
—Els tancaria molt més la porta si les fan a Puigdemont i a Comín. Llavors, segurament esperaran. El mateix Llarena va dir que esperaria la resposta de si tenen les mesures cautelars o no. Això serà la tercera setmana o la quarta de setembre, anant de pressa. Potser els convindrà d’afegir-m’hi o no afegir-m’hi si a final de setembre poden o no fer una nova ordre al president i a Comín, no?

—Ni tan sols la Fiscalia us demana res.
—Hi va haver aquesta sorpresa. Primer emet un informe l’acusació particular de Vox i a mi no em citen. Després hi ha l’informe a la Fiscalia del Suprem i tampoc no em citen. Que jo sàpiga, l’Advocacia General de l’Estat hauria pogut fer un informe, però o bé no s’ha fet o bé no l’han filtrat. En tot cas, no sabem si existeix. Aquest oblit, volgut o no volgut, del meu nom i cognoms fa que tot plegat em vagi deixant en una situació poc clara, de no notícies, no titulars…

—La sentència del gener és molt important perquè hi apareix el concepte Grup Objectivament Identificable (GOI), que és clau en la lluita per la independència, però la vostra situació personal no millora.
—La qüestió del GOI és un gran camp que s’obre perquè sigui interpretat pels jutges en el futur. És un factor que cal afegir a les tres raons que us he dit abans que fan que no es posin amb mi, o que els frenen una mica.

—Pérez Royo deia que no fent les euroordres, Llarena, per primera vegada, és una mica intel·ligent.
—Jo no ho he dit això, eh?

—A l’entrevista anterior dèieu que vivíeu el dia a dia i que “no volíeu acabar penjat dels llimbs de l’eternitat”, que sembla gairebé una frase d’en Sisa, però que descriu una realitat dura. Per tot això que expliqueu encara sou allà mateix.
—Jo no hi voldria quedar en els llimbs, però també et diré que, vist el que veig, costa que et vinguin ganes d’entrar a Espanya. No en fan ni una de bona per Catalunya. En aquests llimbs jurídics que sóc, estic disposat a treballar al màxim en el Parlament de Catalunya per la cultura i la llengua.

—Costa de viure així, amb aquesta incertesa?
—En el fons, jo tenia unes certes ganes de tornar a presentar-me davant els tribunals, sobretot per corroborar que totes dues sentències belgues, més la de Luxemburg i la del TGUE, fan un gruix jurídic important, que em dóna molt de suport. Estava tranquil tot esperant que sortís i em vaig començar a posar nerviós perquè no sortia. Fins que, un dia, acabes dient: “Ja s’ho faran, que ho facin quan vulguin”, que acabarà essent quan els interessi, no pas quan judicialment caldria que fessin les coses. No crec que un jutge pugui deixar-me a l’exili in eternum i no fer res perquè jo em presenti davant la justícia, no sé si això és gaire correcte.

—Quina vida feu?
—Pujo i baixo de Brussel·les a Catalunya Nord tant com puc i la gent ho sap. Quan sóc a Catalunya Nord, em sento plenament a Catalunya, tant culturalment com socialment. Es fa molt més suportable. Aquest atzucac que tenen jurídicament amb mi, ells miraran de guanyar-lo com sigui, però jo estic disposat a resistir-lo. Ells no han volgut retirar-me la malversació, que saben que no existeix. Els polítics tampoc no hi han fet res, ni crec que tinguin capacitat per a fer cap canvi de res; per tant, continuaré vivint i ajudant tothom que ho necessiti. Sobretot, he decidit de continuar vivint. Continuar vivint amb la família, amb les amistats i continuar fent tant com puc la feina de diputat al Parlament de Catalunya, que el mateix Suprem va reconèixer quan va enviar la meva causa sobre les obres d’art de Sixena al TSJC bo i dient que jo era diputat.

—Ara hi ha un nou context, el de l’amnistia. Què en penseu?
—He llegit que volen fer una llei d’amnistia general per a tota la causa del Primer d’Octubre. Si la fan, ha de ser molt ben feta, perquè no podem deixar ningú pel camí. Són milers de persones represaliades, entre elles, les que són a la presó i les que són a punt d’entrar-hi. Aquestes setmanes comença a haver-hi un degoteig de sentències, la de la Carla Costa, nous judicis… Si l’amnistia ha de ser per a quatre gats que som a Bèlgica, és impensable; ha de ser per a tot el conjunt del Primer d’Octubre. Nosaltres no hem comès mai cap delicte. Si ells decideixen d’amnistiar una cosa que no és un delicte, que ho facin. Nosaltres no ho demanem com a perdó de res, ni com a reconeixement de cap delicte, que, insisteixo, no n’hem fet cap.

—No us veig gaire convençut.
—L’amnistia reconeix un delicte, a mi no m’agrada gaire, però si Espanya necessita, ara que Sánchez té la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea, que això el faci quedar bé davant els dirigents europeus, que la faci; però no serà perquè jo l’hi demani. Està clar que volem que s’acabi la repressió. La gent s’ho està passant malament i ells ho van allargant tot; el mateix cas Vólkhov, que fa més de tres anys que és en instrucció. Tots aquests allargaments són per a aturar aquest jovent. Caldria que deroguessin aquesta llei mordassa dels nassos que castiga el dret de manifestar-se al carrer. Quant a la negociació dels partits, es deuen a allò que han dit que faran. Jo m’imagino que en l’àmbit general de població de Catalunya es veuria bé una amnistia, perquè al final repercutiria en molta gent que no són de cap partit. Si volen millorar la relació entre Espanya i Catalunya, és clar que és un pas imprescindible. Si no ho fan, ells s’ho perdran. En tot cas, també us he de dir ben clar que això són opinions i impressions personals d’avui. Que jo sàpiga, ningú no ha parlat de cap negociació i ningú no ha posat cap oferta damunt la taula.

—Si hi ha amnistia i no referèndum, s’ha d’acceptar?
—Difícilment acceptaran cap de les dues coses. Personalment, l’amnistia fa una certa il·lusió perquè obre una escletxa, però crec més aviat, com deia Pérez Royo, que si s’han de repetir eleccions, anem a un col·lapse del sistema, del règim del 1978. En realitat, si no mirem dies concrets i partim d’una visió més global, aquest col·lapse es veu. Del País Basc surten veus que diuen que cal avançar cap al federalisme, cap a un reconeixement de les nacions, però el PSOE i el PP no han fet mai res d’això. Ara ho faran en poques setmanes amb un calendari ajustat per aconseguir una investidura? No ho crec. Veig que anirem a unes eleccions i que faran tot l’argumentari possible per dir que som els dolents i que hem deixat perdre una gran oportunitat de millorar per Catalunya. Bé, si tant volen millorar Catalunya, que ho facin a partir de l’endemà de les noves eleccions. D’això no en som culpables cap dels partits independentistes de Catalunya.

—Us veig escèptic.
—Parlo de la realitat, com més s’adoni Espanya que és ingovernable amb aquest sistema, millor. L’única manera que tenim de saber-ho és mirant d’alterar aquest règim franquista i dictatorial que continua manant i que té com a cap d’estat el rei.

—L’any vinent, a les eleccions europees, sereu candidat de Junts?
—[Riu] No me l’ha feta ningú, aquesta pregunta. No hi he pensat. No sé quina idea en té el president Puigdemont. Entenc que hi ha d’haver paritat de gènere. Si sóc molt sincer, us diré que penso més en el fet que l’octubre de l’any vinent faré seixanta-cinc anys. Si segueixo als llimbs, potser puc quedar només com un exiliat jubilat. Aquí també cal saber que faran tot el possible perquè el president Puigdemont no pugui anar a les eleccions europees.

—Vau intentar una altra via amb Sàmper i Cuevillas perquè us traguessin el delicte de malversació, per allò d’Unipost, i també ho han tombat.
—Amb Sàmper hem fet tots els recorreguts possibles que hi havia per a fer i els han anat tombant tots. Hi ha un moment que diuen que encara que jo no hagi ordenat ni fet gastar ni un euro al Departament de Cultura per a Unipost, el fet que aquesta empresa fes la feina ja era una manera d’enriquiment per a mi. Arriben a recaragolar tant això meu de la malversació, que sembla un ferro forjat d’una barana modernista.

—Què pretenen amb això?
—Si a mi em diguessin que a Unipost no hi ha malversació, els condemnats que van ser a la presó per això podrien demanar que la sentència fos nul·la també per a ells. Per tant, no canviaran res. En aquest moment, el president Puigdemont, l’amic i conseller Toni Comín i un servidor estem tots tres demandats pel mateix delicte, pel qual demanen de vuit anys a dotze de presó. Qualsevol de nosaltres que ara anés davant un tribunal espanyol, el mínim que ens cauria serien vuit anys. El mínim! Com que tots tres estem demandats per malversació greu, si amb mi patinen una mica, faria un efecte contagi que repercutiria en el president Puigdemont i amb en Toni Comín. Sense entendre-hi massa, aquesta és la situació.

—Qui són ara els vostres advocats?
—Estic fantàstic amb Sàmper com a advocat personal, però en les qüestions europees hi ha tot l’equip d’advocats que hi havia, amb Boye inclòs. Hi ha els de sempre, del quintet belga hi són tots; jo l’únic que he fet és afegir en Sàmper.

—Us veig amb una gran vitalitat, com us ho feu? En aquest temps s’han mort els pares, heu estat avi…
—M’agrada que em veieu bé.

—A mesura que passen els anys, l’exili es deu fer més difícil.
—És veritat, però no vull donar-hi ni més importància ni menys. Són cinc anys i nou mesos i és molt de temps. Em podeu veure amb molta vitalitat, però ara sóc un avi i vaig marxar que era un xaval. Cinc anys i nou mesos canvien molt la vida. Però mireu, amb això dels pares vam poder portar molt bé les visites, acomiadar-nos, ser molt a prop malgrat les distàncies, i això també em va ajudar a suportar-ho molt més bé, suposo. Veure que la teva filla, en aquest cas, et fa avi i tens una néta d’un any i mig et dóna més energia. És la vida que continua endavant. Amb la família estem més forts, més units i ens veiem més ara que mai. Abans de marxar a l’exili, amb les meves germanes i nebots passaven mesos i mesos que potser no ens vèiem. Ara si fa tres mesos que no ens veiem, ja pateixen. Els llaços d’amistat i els familiars s’han fet molt forts. Hi ha persones que només m’han trucat o m’han vingut a veure quan s’havien de fer llistes electorals o quan s’havien de repartir càrrecs de confiança; no passa res, ja saps que som coneguts i prou. Però amb les persones amb qui hi ha una amistat, en aquests cinc anys i nou mesos no hem afluixat gens aquesta amistat, a l’inrevés. Tot això dóna molta força, molta energia. També m’he anat trobant amb gent seriosa, maca, coherent i sincera que, tot i no tenir-hi una gran amistat, són importants. Igualment, us diré que en aquests cinc anys i nou mesos he fet amistats molt bones tant a Catalunya com a l’exterior. Per tant, al final la vida deu ser això: anar-te envoltant de gent que t’estimes i que t’estimen i que et fan sentir fort i sostingut. Als mals moments, mira, got de vi, i a les penes, punyalades.

—Però…
— Quan llegeixes que s’ha mort en Manolo Miralles, i dic el seu nom perquè és el més recent i hi tenia una bona relació, són moments que et fan emprenyar perquè t’adones que no pots anar a donar suport a la família, als amics. Aquests moments et poden ferir molt perquè és quan et demostres a tu mateix que no tens la llibertat que voldries tenir. Jo hauria estat a València mentre tocaven la Muixeranga. Aquestes coses et fan recordar que, per bé que intentis viure, no tens tota la llibertat que voldries.

—Arribeu a la política gràcies a la cultura. Sou un home molt estimat en el món de la cultura popular!
—M’honra que em digueu això! La cultura popular ha patit molt amb la covid i ara es va refent. La gent recupera les ganes de treballar plegats, de fer projectes associatius. Tenim el caràcter mediterrani i tant li fa si sóc d’un grup per tirar “carretilles” com si faig recerca en un centre d’estudis. És una necessitat vital de relació que tenim. A Flandes trobes a faltar molt aquesta vida social i cultural.

—Sempre heu estat molt de Països Catalans.
—Arribo als Països Catalans mitjançant la dansa i la música. Jo era d’un esbart i ja ballava dansa tradicional de les Illes i del País Valencià i vaig intentar conèixer més aquesta tradició. A les Illes en Jordi Cloquell, de Bunyola, em va ensenyar tot el folklore i ara som bons amics. Al País Valencià m’hi va introduir en Salvador Mercado, del grup Alimara.

—A Lluís Puig li ha tocat de ballar amb la més lletja aquests darrers anys? Perdó per l’expressió, que segurament ara no és políticament correcta.
—Sabeu què us dic? Que tots els balls són macos si t’agrada ballar. Jo dic que m’ha tocat ballar el que tocava l’orquestra. No he pogut triar. Aquesta reflexió també la faig quan entro de director general, el 2011, que són els primers dos anys de les famoses retallades de l’Artur Mas. Al principi deia: “Quina llàstima que m’hagin tocat aquests anys de retallades i no hagi pogut engegar els projectes de cultura popular que volia.” Al cap d’uns anys vaig pensar: “Quina sort que em van tocar a mi aquells anys tan dolents.”

—Per què?
—Perquè almenys, com que ho coneixia i m’ho estimava, vaig intentar esmortir i suavitzar al màxim la caiguda, que va fer molt mal. Doncs mireu, potser ara ha passat el mateix. Potser ha estat una sort que això li hagi passat a un conseller de Cultura que coneguin a tot arreu, de Salses a Guardamar. Això no és cap mèrit, però sí que fa que la gent digui: “Tenim en Lluís Puig allà, potser amb un altre conseller l’haguessin oblidat.” Per analitzar tot això encara em fa falta perspectiva història. Com us deia, tots els balls són macos, els ràpids i els lents. M’ha tocat aquest, doncs a ballar.

—I de les declaracions de la Clara Ponsatí sobre l’exili i el president Puigdemont, què en penseu?
—A mi em va doldre pel lloc, tot i que amb la Clara Ponsatí sempre hem estat d’acord que tenim desacords. Com diu el poema de l’Enric Casasses: “D’acord, no ens entenem”, i que canta Miquel Gil. No entendre’ns ja és un principi d’acord. Això no impedeix que ens tinguem afecte i estima. Es va parlar molt de si era el contingut o el lloc o el moment. A mi em va doldre per la part més humana, perquè aquella sentència al president i a en Toni Comín els va alterar la perspectiva de vida immediata. Quan tens una ensorrada judicial, no ha de fer gens de gràcia.

—Ara veig que m’he deixat una pregunta, que ja us vam fer a l’anterior entrevista. Penseu comparèixer al Suprem?
—No m’ho he tornat a plantejar, però em costaria molt presentar-me al Suprem si ara mateix tornés a entrar al sud del Principat. Si de cas, em presentaria al Parlament de Catalunya i, si volguessin, que em detinguessin. Ara, a mi em portarien Madrid. En el cas de la Clara era evident que no hi havia cap risc de presó. En la meva situació actual hi ha una petició de vuit anys a dotze de presó. D’aquí a mig any puc haver reflexionat i pensat diferent, però ara mateix no ho faria.

—Us quedareu a Catalunya Nord?
—Sí, i a Brussel·les.

—Us agradaria afegir alguna cosa?
—El setembre espero que l’independentisme es reforci i es torni a aixecar. Ara aniran caient sentències, com la de la Carla Costa i el Dani Gallardo, i tants altres noms de represaliats. Avui, en Bolaños deia que no hem de tenir aspiracions de màxims. Per què no? Clar que les hem de tenir.

—I sobre la decisió de l’exili, hi penseu a vegades?
—És molt millor sis anys d’exili que dues nits de presó.