Avui es faran centenars d’actes arreu del Principat i Mallorca arran de la convocatòria feta pel Tsunami Democràtic per a desobeir la Junta Electoral espanyola (JEC). Seran actes de desobediència explícita a l’autoritat electoral espanyola però, sobretot, seran –són– actes de llibertat. I una demostració més que l’estat ha perdut el control del país. S’espera que desenes de milers de persones, potser centenars de milers, participen en una sèrie d’activitats clarament marcades per la cultura, en totes les seues expressions, i pel debat públic i obert, plural. El desafiament, en aquest sentit, és difícil d’entomar per part de l’estat.

En primer lloc, perquè la Junta Electoral és una institució que ha demostrat sobradament la seua arbitrarietat, i això l’afebleix. L’excepcionalitat amb què deixen votar els policies espanyols desplaçats a Catalunya és un darrer exemple, de fa només unes hores. I els seus posicionaments anteriors la deixen en una situació difícil. El 2004, just després dels atemptats de Madrid, el PSOE va promoure una mobilització contra el PP que va acabar portant José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa. Recordareu que es van convocar manifestacions a la porta de les seus del PP. La JEC, sempre a les ordres del govern de torn, les va decretar contràries a la llei i va posar els fets en mans de la fiscalia. Passades les eleccions i amb els socialistes ja al poder, el fiscal en cap de Madrid d’aleshores, Manuel Moix, va decidir d’arxivar les denúncies tot afirmant que no hi havia hagut ‘pressió sobre els electors’. Ho heu llegit bé. El fiscal va dir que milers de persones manifestant-se davant les seus del PP no era cap pressió electoral. De manera que ja em direu com expliquen ara que llegir poesia o fer música sí que ho siguen. El 2011, la cosa encara va ser pitjor, perquè davant la convocatòria d’una manifestació del 15-M contra Rajoy, la JEC es va dividir, amb cinc vots a favor de prohibir-la, quatre en contra i una abstenció. La manifestació va ser prohibida, però es va permetre que s’ocupessen les places, en un precedent que avui també hauria de pesar.

Sobretot i especialment perquè, tal com passa tantes vegades amb la peculiar democràcia espanyola, la llei no diu res de res. La LOREG, que regula el procés electoral, no parla en cap moment de la famosa ‘jornada de reflexió’, i pel que fa a les prohibicions només diu, en l’article 53, que no es pot difondre propaganda electoral ni fer actes de campanya –diu actes de campanya– a partir de divendres a la nit. Res més. Les extralimitacions que hem vist posteriorment no es basen en la legislació aplicable sinó en conceptes i decisions polítiques, com passa tan sovint. Per cert, que en molts països democràtics aquestes limitacions són molt qüestionades o acotades –per exemple, als països anglosaxons, la prohibició de fer campanya es limita a fer-la a la porta dels col·legis electorals.

Tant hi fa, però. Els arguments que ens portarien a discutir el formalisme anacrònic de la jornada de reflexió són sobre la taula i són contundents, però cal ser conscients que la decisió de fer aquests actes i de fer-los de manera multitudinària no qüestiona pas aquesta llei o aquella altra sinó l’existència mateixa de l’estat espanyol i la seua autoritat sobre Catalunya. I aquesta és la importància real de la diada de llibertat i desobediència que es fa avui, i que obrirà un període, més enllà de les eleccions de diumenge, que tindrà un gran impacte en el procés d’independència de Catalunya i encara més en el procés de descomposició de l’estat espanyol. Dos processos que cada dia que passa comencen a caminar més i més en paral·lel.

PS. Jo participaré en dos actes, aquest dissabte, a Barcelona. A les 11.30, a l’Escola Oficial d’Idiomes de l’avinguda de la Riera de Cassoles, prendré part en un debat sobre el passat i el present de la repressió a Catalunya. I a les 17.15, participaré en un altre debat al parc de la Guineueta de Nou Barris sobre el paper dels mitjans de comunicació en la repressió. I ens veurem després a la plaça de Catalunya, és clar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb