mapa llengues estat francès

Tolosa de Llenguadoc es mobilitzarà demà, diumenge, en defensa de l’ensenyament en occità. El motiu, una nova reforma del ministre d’Ensenyament francès que comportarà una reestructuració i la supressió de llocs de feina el curs vinent. Aquesta política posa en perill els avenços que ha assolit l’occità en l’ensenyament secundari i afecta també la resta de llengües minoritzades de l’estat francès.

Malgrat ser l’única llengua oficial, d’ús generalitzat, la llengua francesa no ha tingut sempre aquesta preponderància al territori. Ha estat arran d’una política estatal premeditada que s’ha homogeneïtzat a tots els indrets i aspectes de la vida social.

Abans de la formació de l’estat modern, la situació era molt diferent. Fa només dos segles, el 1806, en ocasió del cens de població, es va fer una enquesta lingüística a tots els municipis de l’Imperi francès sobre la llengua materna dels habitants.

Més del 40% de la població parlava una de les llengües avui minoritzades, i prop d’un terç de l’actual territori francès era de domini lingüístic occità. La divisió natural era: al sud de l’estat, es parlava la llengua d’oc (en totes les seves varietats) i a la meitat nord, les llengües d’oïl, a la qual pertany el francès, però també el picard, el normand i el gal·ló.

mapa llengues estat francès

A més, a la zona que podríem considerar la perifèria, hi trobem tot un seguit de llengües repartides, la majoria, en més d’un estat: el basc, el català, el flamenc i el cors. El bretó, per la seva banda, es troba exclusivament a la Bretanya, tot i que comparteix vincles estrets amb la resta de llengües celtes (com el gaèlic, el gal·lès i el còrnic).

El trencament de la transmissió

La situació actual és molt diferent de la que podíem trobar temps enrere. Una enquesta del 2011 conclou que, entre les llengües pròpies, el 93% dels ciutadans de la França metropolitana parlen exclusivament francès.

Les llengües que mantenen més vitalitat són el cors (42% de parlants) i l’alsacià (43%), però tampoc no s’han salvat d’un descens generalitzat aquestes darreres dècades.
En el cas del cors, per exemple, trobem que, el 1977, un 80% dels habitants de l’illa sabien la llengua pròpia. El 1995, el percentatge havia disminuït fins al 64% i, a principi del nou segle, ja s’havia situat per sota de la meitat de la població.
La principal causa d’aquest descens és el trencament de la transmissió entre generacions. A Alsàcia, dels habitants que parlen la llengua pròpia, un 91% la parla amb els avis i només un 39% amb els fills. Un problema especialment greu si tenim en compte que el 95% de la població l’ha apresa en el si familiar. Aquest és un factor generalitzat a totes les llengües. En el cas del bretó, la mitjana d’edat dels parlants és setanta anys.

El procés de la ‘vergonha’

La situació de les llengües, que han passat de ser dominants al seu territori a gairebé desaparèixer en molts casos, no ha estat pas un procés natural, ni de bon tros, sinó que hi ha hagut una política estatal planificada.

Primer, es va eliminar la identitat històrica dels habitants. Les unitats administratives no han respectat les fronteres culturals, ans al contrari, els noms han estat sistemàticament eliminats i els territoris, dividits. Un exemple és el de la Bretanya, que va veure com la ciutat de Nantes quedava fora de la seva regió. De la mateixa manera, Occitània ha quedat separada en cinc regions, sense respectar-ne les fronteres interiors, com és el cas del Llenguadoc i la Gascunya.

A més, totes les lleis han anat dirigides a fer del francès l’única llengua de les institucions, l’administració i l’exèrcit, obligant-ne l’ús a qualsevol acte públic. L’escola obligatòria, instaurada per Jules Ferry a final del segle XX, va esdevenir una institució clau.

La política lingüística va ser la de desprestigiar-les, tractant-les simplement com a dialectes, i es va estendre l’estigma que utilitzar-les com a llengua materna era perjudicial. Els alumnes que es resistien a parlar en francès rebien càstigs físics i psicològics.

Tot plegat va empènyer a un sentiment d’humiliació i vergonya, a la ‘vergonha’, en occità, tot i que va ser extensible a la resta de llengües. I això va comportar una substitució lingüística generalitzada en pocs anys.

Una lenta revalorització

Tot i que l’estat francès té una visió centralista, amb una única llengua oficial, una part de la població ha mantingut viva la cultura pròpia i ha ajudat a la presa de consciència, cosa que s’ha traduït en moviments culturals i, en alguns casos, polítics.

Un primer reconeixement va ser la llei Deixonne (1951), que va introduir de manera tímida les anomenades llengües regionals a l’ensenyament. Una enquesta recent mostrava que el 70% dels ciutadans francesos era favorable al reconeixement de la diversitat lingüística, un percentatge que arribava al 85% en els territoris on tenen llengua pròpia.

L’any 2008, una reforma constitucional va passar a considerar les llengües un valor patrimonial. A més, l’estat francès va signar una part dels articles de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries, però no l’ha ratificat mai.

Qualsevol avenç, però, és limitat pel francès, que no pot perdre la posició preeminent respecte de la resta de llengües. Ni en l’àmbit institucional, ni en l’administratiu ni en el social. Un exemple clar va ser la gran polèmica que hi va haver quan el president del parlament cors va fer servir la seva llengua en la sessió constitutiva.

La recuperació de les llengües

En el cas de Còrsega, la voluntat de recuperació cultural s’ha traduït també en l’àmbit polític. Els partits sobiranistes, partidaris de la cooficialitat, governen l’illa des del 2015.

També hi ha partits amb un pes significatiu a la Bretanya, el País Basc i Alsàcia, amb prop d’un 10% dels vots, però limitats per un sistema electoral majoritari. La incapacitat d’arribar a les institucions ha fet que la política la facin els partits d’àmbit estatal, amb més sensibilitat o menys en funció del territori.

Una de les polítiques habituals ha estat la creació d’oficines públiques de la llengua, com és el cas de l’occità, el bretó i el basc. Són organismes públics que tenen com a objectiu promoure’n la transmissió i l’ús.

En el cas del País Basc, la mancomunitat de municipis, la primera institució basca de la república francesa, creada el 2017, ha reconegut oficialment el basc i l’occità com a llengües pròpies. Un acte simbòlic que ha anat acompanyat de suport al foment, la senyalització bilingüe i l’ús en comunicacions oficials.

Finalment, cal remarcar la introducció lingüística a l’escola. Malgrat que el resultat és encara clarament insuficient per a la supervivència de la llengua, ha permès la transmissió i que hi hagi nous parlants. Gran part d’aquesta tasca l’han feta escoles associatives que practiquen la immersió lingüística i que cada any tenen més alumnes.

Segons dades oficials, uns 272.000 alumnes (un 2%) reben l’ensenyament d’algunes de les llengües minoritzades –72.000 dels quals dins l’escola bilingüe. Principalment, l’alsacià (73.000), l’occità (62.000), el bretó (35.000) i el cors (34.000).

En l’àmbit de les escoles associatives, l’any 1969 es va crear la primera ikastola d’Iparralde, que actualment ja acull prop de 3.700 alumnes. Passa igual amb l’escola Diwan (immersió en bretó), que té 3.732 alumnes i les Calandretes (en occità), que acullen 3.894 alumnes.

A Catalunya Nord, el 25% dels alumnes rep alguna mena d’ensenyament en català, un 8% dels quals en escoles immersives com Arrels i la Bressola (la primera va néixer el 1976) o bilingües; i la resta d’iniciació, en català. En xifres absolutes, hi ha escolaritzats uns 5.000 alumnes.

Un canvi insuficient?

L’aprenentatge a l’escola té un ampli suport a tots els territoris amb una llengua pròpia, prop del 70% en tots els casos, però amb una oferta i una velocitat insuficient per a la supervivència de les llengües. En bona part, per culpa d’un suport institucional massa dèbil.

En el cas del bretó, ha crescut l’ús entre els joves de 15 a 19 anys, el 90% d’ells l’ha après a l’escola. Però, alhora, com que és una llengua envellida, en deu anys ha perdut un 30% dels parlants. De la mateixa manera, en el cas del català, per cada parlant nou que es guanya a l’escola, se’n perden deu.

Aravot
Parlants del basc al País Basc (Iparralde). Resultats de la Sisena enquesta sociolingüística 2016.

L’Oficina Pública de la Llengua Basca arriba a la mateixa conclusió. Malgrat que aquests darrers anys s’ha pogut mantenir el nombre de parlants, el percentatge ha continuat disminuint i encara hi ha una dada més greu, que és que continua minvant el seu ús social. Els qui parlen basc tant o més que francès passen d’un 9,6% el 2006 a un 8,1% el 2016.

Tot i que evita el retrocés entre els més joves, molt sovint és una ‘llengua d’escola’, i fora d’aquest àmbit no es fa servir. Els parlants mateixos prefereixen relegar-la a l’àmbit privat, perquè, malgrat ser la seva llengua materna, la majoria no l’han estudiada, de manera que sovint hi ha una mancança en el llenguatge tècnic per a parlar-la a la feina o en altres àmbits de la vida pública.

A més, com que és apartada de l’administració, de les grans superfícies i dels mitjans de comunicació, els més joves no hi tenen interès, més enllà del valor patrimonial que li atorguen.

Una de les claus per a la supervivència és que la llengua sigui útil. Per exemple, en el cas del català, la resta del país hi té molt a veure. Només un 5,7% de la població nord-catalana en fa un ús habitual, però un 34% el fa servir quan va a Catalunya Sud. L’intercanvi cultural i el fet que es faci servir entre els sud-catalans que van al nord és clau. Una política també aplicable al flamenc i el basc.

La capacitat de trobar aquest espai, també en els àmbits social, econòmic i polític, serà determinant, primer, per a la supervivència de les llengües i, posteriorment, per a la seva recuperació. Demà, una demostració de força per a evitar que reculin els tímids avenços assolits pot ser un nou pas en la defensa de l’occità i la resta de llengües.

L’occità, en perill de desaparèixer de l’educació pública a l’estat francès

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb