Llengua i violència

Per què es moren les llengües? Perquè algú exerceix violència sobre elles. Potser ho hem de dir més, això. Si una llengua es mor, és perquè els seus parlants deixen de transmetre-la als seus descendents. I per què deixen de fer-ho, això? Rebutgen la que va ser la seva llengua materna? Com pots rebutjar-la, la teva llengua? Què ho fa, que la rebutgis? La violència. Si cada cop que parles la teva llengua a classe, per exemple, et castiguen, això acaba fent que comencis a avergonyir-te de la teva llengua, si el càstig a més és físic, i per tant la violència exercida sobre la teva llengua, que ja hi era, s’agreuja, pot ser que aquesta vergonya esdevingui rebuig. Però mirem-nos-ho bé, això: rebutges la teva llengua o rebutges la violència? Quan decideixes que la teva filla no l’aprengui, la protegeixes de la llengua o de la violència? Quan fas que la teva filla no parli la llengua de la seva àvia, ho fas perquè vols trencar aquest llaç comunicatiu i afectiu, o què és el que vols trencar?

Actualment es parlen entre 6.500 i 7.000 llengües al món, però el 2100 es calcula que se n’hauran mort la meitat, i aquestes morts seran per una causa que mai havia estat present en la història de la humanitat: la violència exercida pels estats que imposen la llengua dominant, l’hegemònica, tot i que objectivament cap llengua sigui mai millor que una altra, tot i que el nostre cervell sigui capaç d’aprendre moltes llengües sense problemes, tot i que estigui científicament demostrat que parlar més d’una llengua és beneficiós des d’un punt de vista neurològic, tot i que sapiguem del cert que on hi ha més diversitat lingüística també hi ha més diversitat biològica.

Per què moren les llengües, doncs? Perquè hi ha persones, governs, estats, que les volen matar. I s’ha de dir i evidenciar que si mai has sentit vergonya de parlar la teva llengua, si mai t’han fet sentir inferior per això, el que han fet és agredir els teus drets lingüístics, i això és greu, perquè atempta contra la teva identitat, perquè la teva llengua és una necessitat social, si ens atenim a la piràmide de necessitats de Maslow, que estableix una jerarquia molt esclaridora que no sempre tenim prou present. Tenim cinc nivells de necessitats, en primer lloc hi ha les bàsiques o fisiològiques, després les que en diuen de seguretat (tenir garantits els recursos bàsics per viure, salut, habitatge…) i en tercer lloc hi ha les necessitats socials, i aquestes inclouen la llengua, de màxima importància tant per a l’individu en si com per a les seves relacions amb la comunitat i per ser-hi inclòs com a tal. Després ja vindrien les necessitats d’estima i d’autorealització, on també té un paper ben important la llengua. La llengua pròpia és l’eix de la nostra identitat, pertanyem a una comunitat cultural i lingüística.

Pot semblar que m’estigui dedicant a enunciar obvietats, però és que tot això s’ha de dir més, i s’ha de dir arreu, i s’ha de dir per damunt de tot als més joves, perquè aquesta violència exercida sobre els parlants per matar una llengua, sobre qui més s’exerceix és sobre joves i infants. “Per fer desaparèixer la llengua cal exercir molta violència sobre els infants”, li he sentit dir a la lingüista i activista mixe Yásnaya Elena Aguilar Gil (no us perdeu, si no la vau llegir al seu dia, l’entrevista que li va fer Andreu Barnils el 2023), i és ella qui em fa escriure avui, després de llegir-la i d’escoltar-ne unes quantes xerrades gràcies als avenços tecnològics que ella sap aprofitar tan bé per difondre el seu pensament sobre les llengües anomenades indígenes. L’haureu de llegir a ella perquè us expliqui amb la seva claredat expositiva i el seu discurs tan proper a l’oralitat tot el que sap, viu i veu sobre totes les llengües que es parlen a Mèxic i sobre les llengües minoritzades en general i en particular sobre el mixe, la seva llengua materna. Comenceu per Un nosaltres sense estat, que acaba de publicar Raig Verd, amb traducció i pròleg de Pere Comellas i epíleg de Júlia Ojeda, i després, mentre no ens arriben més traduccions al català dels seus articles, llegiu Ää: manifiestos sobre la diversidad lingüística (Almadía, 2023).

Yásnaya Elena Aguilar Gil parlant sobre el mixe ens és tan propera que no ens cal ni la consciència per fer el trasllat a la nostra realitat sociolingüística, político-lingüística, cultural: fins i tot compartim llengua hegemònica imposada. Però en el llibre que acaba de publicar Raig Verd, que és breu i petit però és important que no sigui una part d’un tot i que es publiqui així, petit i breu, però enfocat i contundent, l’activista mixe es pregunta i ens pregunta si ens cal realment un estat per anomenar-nos en la nostra llengua, i contraposant estat i nació els catalanoparlants la llegirem fent que sí amb el cap i alhora sentint una mena de comunió mental, emocional, intel·lectual i corporal amb el que llegim, perquè com diu Pere Comellas, té la virtut de “posar en evidència l’anormalitat del que trobem normal”. “El trencament del marc mental imposat i assumit: aquesta és una de les grans aportacions dels textos de la Yásnaya”, diu també Comellas.

“L’existència d’un parell de centenars d’estats en el món xoca amb una realitat: l’existència de milers i milers de nacions que han quedat encapsulades dins d’aquests dos-cents estats”; “les nacions, enteses com a pobles del món, no són necessàriament estats”; “Mèxic és un estat, no una nació”; “la categoria ‘indígena’ és una categoria política”; “la castellanització forçada és un exemple d’una política pública que ha negat, de manera força exitosa, el dret de la població infantil indígena a accedir a educació en la seva llengua materna”. Us he citat un seguit d’afirmacions només de les primeres pàgines, quatre pinzellades escarransides si les comparo amb tot el que en sortirà, del vostre pensament, després de llegir aquest llibret petit i immens: “cal crear un Mèxic que no absorbeixi ni uniformitzi el ‘nosaltres’, un estat que no tingui com a finalitat última integrar els pobles indígenes en aquest ideal fabricat que s’han entestat a anomenar ‘mestís’”; “el nacionalisme mexicà és la narrativa que justifica la violència racista que han patit els pobles indígenes de Mèxic”. Us en copiaria el llibre sencer.

Escric aquestes línies l’1 d’octubre de 2025, vuit anys després d’aquell dia que ens va enlluernar i després ens ha deixat cecs i secs. Un nosaltres sense estat trobo que no ens pot arribar en més “bon mal moment”: davant d’aquest panorama de crisi global a tots nivells, un camí és pensar col·lectivament, autoorganitzar-se, desobeir quan calgui, i no solament per la llengua, per la cultura, per l’educació, per la sanitat, per l’habitatge i per tot el que preocupa a la gent que no s’alimenta de la ficció de la paraula estat.