Llegir amb els ulls embenats

Han passat sis anys des que Cesc Martínez va traçar un perímetre –Traça un perímetre, 2019– i ara el tenim cercant una ciutat que erra; l’autor hi vol arribar però se li esmuny i ens convida a empaitar-la amb ell durant deu capítols que ocupen tot just vuitanta pàgines i sembla que s’hagin de llegir en una assentada. No erreu el pas i feu el camí tal com ell us ho indica a l’inici, sense córrer i sense voler saber-ho tot, “sense interrompre’s”, en el sentit de no aturar-se per voler entendre o buscar d’on ve segons què, perquè pel text hi trobareu uns quants números entre parèntesis que us duran a una guia de viatge final, i us asseguro que tot plegat fa més sentit, més efecte i més feina si es llegeix tal com ho indica l’autor, és a dir, en l’ordre en què apareix al llibre. Martínez sap que rellegirem, i no solament rellegirem el seu llibre, sinó que ens empenyerà a llegir o rellegir els títols que apareixen a la guia final, i juga amb això, amb aquest joc de relectures, perquè es mou per camins transitats i escrits per on no es passa només un cop.

A La ciutat errant, que tot just acaba d’arribar a llibreries, hi trobareu un llibre atemporal que podeu llegir quan vulgueu: tot i ser nou ja hi era, i tot i ja ser-hi ens ve de nou, i ens ve de nou per unes quantes raons però la que d’entrada xoca més és aquest no voler dir-ho tot fins al final, com si l’autor hagués decidit tapar tots els senyals del camí abans de portar-nos-hi, en part per dominar ell el relat i l’itinerari però sobretot perquè vol que visquem la lectura d’una manera determinada, deixant-nos portar pels passos, per les paraules, sense haver de dilucidar de qui són o on i quan es van dir per primer cop. Després ja sabreu el camí i amb la guia final el podreu refer tantes vegades com vulgueu, sencer o a bocins, però tindreu ja gravada aquella primera vegada de senyals tapats i se us dibuixarà sempre al darrere de cada nova lectura, tènuement però prou visible perquè retorni una mica aquell efecte inicial.

Aquest nou títol de Martínez ens ve de nou també perquè d’entrada pot semblar que fa allò tant del segle XXI de mesclar ficció i no-ficció per explicar un “fet real” i fer-nos partícips del procés de recerca o fins i tot d’escriptura, però de seguida veureu que ell fa una altra tria que té a veure amb l’ocultació de senyals que deia més amunt. Al llarg de deu etapes, ens fa acompanyar-lo a buscar una ciutat que balla i se li escapa, i en aquesta recerca que nosaltres fem amb els ulls embenats ens fa servir de conillets d’Índies per dibuixar en la nostra lectura la fesomia d’aquesta ciutat difícil de capturar perquè erra i només pots sentir que l’atrapes si erres tu també.
Però no hi ha només la ciutat, també hi ha els camps, una mica perquè l’una se suposa que acaba on comencen els altres, perquè són a priori contraris que es necessiten per existir, per definir-se, però també perquè rere la recerca de la ciutat que erra hi ha també el dibuix d’una tesi que Martínez ens esbossa des de diferents punts i lectures perquè hi arribem nosaltres mateixos, amb la mateixa temorosa incertesa i clamorosa epifania, quan parla de la relació entre la guerra i l’abandonament del camp, del camp com a territori de cultiu i mitjà de vida. En dic tesi i ho faig massa gros, és com una pinzellada que apareix uns quants cops i que quan la veus no saps si l’ha pintada l’autor o ho has fet tot tu mentre llegies. Has d’entrar a La ciutat errant disposat a llegir i a caminar, i això no ha d’espantar a ningú a qui el que he escrit fins ara li hagi despertat cert interès: “Tot relat s’explica sobre un llit de silenci. L’esca de la narració és el buit”, escriu Martínez.

I vull acabar parlant de la coberta que evidentment és una fotografia de l’autor (en teniu un fragment il·lustrant aquest article): hi veureu un cel adulterat pel que fa a color i a definició però ben recognoscible i la silueta fosca d’un avió que vola cap al llom, petit i sol, però si girem el llibre veurem que a la contracoberta hi ha un altre avió igual de minúscul i poc definit que ve a trobar-lo. Si fins ara us he fet imaginar un camí de peus a terra i mirada horitzontal, espolseu-vos el cap i estigueu ben disposats a alçar la vista, Martínez s’enlaira i ens enlaira, i els dos avions que sobrevolen aquest cel doblement retratat per l’autor podríem ser ell i nosaltres en el camí de recerca d’aquesta ciutat que s’escapoleix perquè és erràtica com nosaltres i no es vol deixar atrapar.