28.01.2026 - 01:50
Es pot repetir un concert cinquanta any després? Quin sentit té, més enllà de recordar-lo o reivindicar-ne la importància? O potser justament el sentit és aquest i ja és més que suficient per combatre la desmemòria generalitzada? Si aquells concerts van ser molt més que uns concerts, aquests també ho seran? El públic que ara observo com arriba il·lusionat al Palau de la Música Catalana pot fer-se a la idea de què significava anar a un concert de Lluís Llach l’any 1976? Quants dels qui avui omplen les butaques del Palau també hi van anar fa cinquanta anys? N’hi ha tres que sí que ho van fer: Xavier Pintanel, Fermí Puig i Carles Girbau. Són ells els qui, tot esmorzant plegats ara fa un any, van tenir la idea de fer reviure aquell esdeveniment i ara seuen feliços a platea aquesta nit entre el públic. Un públic que inclou moltes cares conegudes, com ara el president del Parlament, Josep Rull, la consellera de Cultura, Sònia Hernández, Isona Passola i Lluís Danés, que es retraten plegats, Laura Borràs, Iolanda Batallé, Albert Om, Eva Piquer, Jordi Borràs amb la seva inseparable càmera, i Núria Batalla, que juntament amb Joan Molas van ser els primers representants de Llach.
És cert que quan Raimon va fer un gran recital al Palau d’Esports de Barcelona el 30 d’octubre de 1975, Franco ja no era del tot viu. Però és igualment cert que quan Lluís Llach va fer els tres concerts dels dies 15, 16 i 17 de gener de 1976, Franco encara no era del tot mort. El dictador va trigar molt en morir del tot, si és que ho va fer mai. Era un temps d’una gran tensió política i social. Els darrers afusellaments del franquisme van tenir lloc el 27 de setembre de 1975, pocs mesos abans, amb execucions a Barcelona, Burgos i Madrid. Tothom tenia por. Per anar a un concert et podien atonyinar, o detenir. Però la gent també tenia molta ràbia acumulada (i no vull pas oblidar-la), i esperança, i un gran desig de llibertat. Diguem-ne desig, diguem-ne necessitat. “Fam d’esdevenidor”, escrivia Terenci Moix a la seva crònica a El Correo Catalán. Potser sí que l’estaca era prou corcada per mirar de fer-la tombar. Abans del cinquè gran recital dels anomenats “concerts de la Transició”, a càrrec de Quico Pi de la Serra, el mes de febrer al mateix escenari, hi va haver unes manifestacions molt multitudinàries a Barcelona que van popularitzar el crit “Amnistia, llibertat”, que també havia retrunyit als concerts de Llach.
El cantant de Verges havia presentat el disc “Viatge a Ítaca” amb una sèrie de concerts al Palau de la Música el maig de 1975. Encara era només un cantautor que havia estat exiliat uns anys a París i tenia certa carrera internacional. Després del cinquè recital el van detenir, el van multar i li van prohibir fer més concerts. Potser cinc dies són els que van necessitar els repressors de torn per lligar caps de què era això d’Ítaca? Fins al gener de 1976, Llach no va poder tornar a actuar per al gran públic. Per això hi havia tantes ganes. Per això, el primer dia, el mateix Llach mirava si hi havia artefactes explosius amagats als lavabos. Per això els grisos van entrar porra en mà al Palau dels Esports el segon dia quan van veure una bandera catalana, i Joan Molas va evitar mals majors apagant els llums i apressant Llach a començar la segona part. Per això els mateixos grisos van carregar contra el públic que escoltava el recital des de fora del recinte el tercer dia, just quan sonava “L’Estaca”, tal com recorda Fermí Puig, perquè ell era un dels joves de 16 anys que va haver de córrer. Per això, també, part del públic feia cas de la consigna de Llach i en acabar el recital anava fins a la Model per fer costat a Lluís Maria Xirinacs, en vaga de fam davant les portes de la presó en solidaritat amb els presos polítics. A partir d’aquí, Llach va passar de ser un cantautor a ser un símbol, malgré lui.
Avui, com fa cinquanta anys, hi continua havent presos polítics, i per això Pablo Hasél no pot decidir aquesta nit si vol ser al Palau de la Música o no. Els grisos han canviat de color, però les porres continuen caient sobre aquells qui desafien les escorrialles del règim del 76. I si cal, porres i més. L’estaca sí que va acabar tombant, però n’han aparegut altres d’igualment sòlides, i continuem sense veure Ítaca a l’horitzó. En el seu breu i original discurs de benvinguda, el nou responsable del cicle Barnasants, Marçal Girbau, fa referència a la vigència de les cançons de Llach i diu que aquest fet segurament no és una bona notícia. Per tots aquests motius, el concert que és a punt de començar serà diferent i alhora mantindrà un fil roig de continuïtat amb els de fa cinquanta anys. A més, l’ordre de les cançons serà exactament el mateix, amb l’única excepció de les dues darreres, que aniran capgirades. També hi haurà mitja part, tot i que ara ja no en fa ningú.
Manel Camp, que aleshores va fer els arranjaments de les cançons i era damunt de l’escenari, avui també seu al piano. L’acompanyen Lluís Ribalta a la bateria, Borja Penalba a les guitarres i veus, Jordi Gas al baix, Anna Bosch als teclats i Sofia Intrago a la flauta. Un conjunt de luxe. Lluís Llach també hi és, però no dalt de l’escenari, i n’ha sumat 50 als 27 que tenia aleshores. Si pujarà a cantar alguna cançó o no és una de les grans incògnites de la nit. Són dos els qui es reparteixen la responsabilitat de posar veu a les cançons de Llach. En primer lloc, Joan Reig, bateria d’Els Pets i de Mesclat, “llachià” confés des de menut, que jo fa temps que crec que canta fins i tot millor que Lluís Gavaldà, ara que aquest no ens sent, i que fa anys va fer una revisió de “Viatge a Ítaca” i l’ha passejat per tot el país. Amb ell hi ha Gemma Humet, una veu dolça i encisadora, que també ha demostrat la seva capacitat versionadora cantant Ovidi Montllor amb Toti Soler a la guitarra.
El Palau és ple de gom a gom. La mitjana d’edat, mitjana-alta. De les balconades pengen diverses estelades, fet que darrerament no és del tot habitual. S’apaguen els llums de sala. Sobre una pantalla i es projecten imatges dels concerts de 1976 enregistrades per Francesc Bellmunt, amb la veu de Lluís Llach explicant les sensacions d’aquells moments. Finalment surten els músics a l’escenari i el públic aplaudeix amb ganes. La primera cançó és “Despertar”, que convida a lluitar malgrat la manca d’eines. La segueix “El dia” i apareix Santi Arisa, que en els concerts del 1976 tocava la bateria. Camp i Arisa, ja en són dos. La tercera cançó és “Ma tristesa”, en què Borja Penalba canvia la guitarra per un acordió. No és un acordió qualsevol, és l’acordió que havia estat de Laura Almerich, la fidel acompanyant de Llach des dels inicis, també al Palau dels Esports el gener del 1976. Gemma Humet la interpreta amb gran sensibilitat.
“Cal que neixin flors a cada instant”, un himne neo-hippy que no només han cantat tots els escoltes de Catalunya sinó també alguns capellans progres quan els joves encara anaven a missa, és el primer tema en què el públic canta tímidament i pica de mans. Segurament hi ha uns quants exescoltes i catòlics progres a la sala. Seguidament, “Silenci”, una de les cançons que Llach encara no havia pogut cantar mai en públic el 1976 i ell mateix ha explicat que hi va haver un moment en que es va ennuegar d’emoció i no va poder seguir, tal com es pot apreciar al disc, i que la Laura Almerich estava igual o pitjor que ell, o sigui que va ser el públic qui va acabar de cantar-la. “Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules…”. El Palau també la canta i tot seguit sonen els primers crits d’independència, que s’aniran repetint en diverses ocasions, acompanyats de visques a Catalunya i a la terra. Després de “Vaixell de Grècia”, “Damunt d’una terra” amb un Reig imponent i “Cançó sense nom”, arriba la pausa.
La segona part comença molt forta, perquè finalment Lluís Llach sí que apareix damunt l’escenari. Primer fa un discurs que, per ser ell, és força breu. La conclusió final i reiterada és que cal alçar-nos, com a catalans, per garantir la nostra pròpia supervivència. Aplaudiments i crits. Tot seguit canta “Si arribeu” amb Fredrik Strand, semifinalista de la tercera edició del programa Eufòria de TV3. “L’estaca” marca un dels punts culminants del concert, com no podia ser d’altra manera. La gent fa llum amb els mòbils i torna a cridar a favor de la independència. A continuació, “I si canto trist”, on es poden endevinar els arranjaments que Borja Penalba va fer per a la pel·lícula “Salvador”, dedicada a Puig Antich. Penalba coneix Llach de fa molts anys, des que el 2005 va fer de director musical dels concerts de “Que no s’apague la llum”, en què Llach i Feliu Ventura cantaven plegats. Són bons amics i Penalba deu ser també el músic que més interioritzades té les cançons de Llach. De fet, just ahir explicava que havia après a tocar la guitarra tocant els acords dels temes de “Gener 1976”. Per això, quan després de “La gallineta”, Llach i Penalba canten plegats “Abril 74”, el Palau s’estremeix i són molts els qui íntimament renoven els vots per continuar lluitant per les primaveres lliures.
Recta final. Llach no es mou de dalt de l’escenari i canta “El jorn dels miserables” amb Joan Reig. Més esperit de lluita: malgrat la repressió, algun dia els miserables i oprimits se’n sortiran. Amén. El concert clou amb la versió íntegra del “Viatge a Ítaca”, força més llarga que la que podem escoltar al disc. Per a l’ocasió, la banda es reforça amb un quartet de vents i la Coral Escriny de Santpedor, que encara fan augmentar més la sensació èpica d’aquesta cançó basada en els versos de Kavafis. A favor dels somnis i les utopies, sempre. Una llarga ovació amb el públic dempeus dona pas al primer bis, en què Lluís Llach i Gemma Humet interpreten plegats “A força de nits”. Pell de gallina i aquesta capacitat de connectar amb el públic que Llach va tenir durant tota la seva carrera i manté encara avui. Encara hi haurà un segon bis, “El bandoler”, que Joan Reig canta i encarna a la perfecció. Encara hi haurà una darrera versió de “L’estaca” amb tothom dalt de l’escenari com a apoteosi i comunió final entre músics, música i públic.
Final del concert. El públic canta “Els segadors” mentre surt i és bonic. Si ha estat històric o no, com el de fa 50 anys, déu i el temps ho diran. El públic enfila el camí de casa, deixant enrere petits grups de gent que la fa petar. Alguns encara s’animen a anar a sopar. Segur que encara hi ha grisos a la comissaria de Via Laietana, que és a tocar i d’infausta memòria per tots els qui van gosar plantar cara al franquisme i l’etern postfranquisme. Avui, però, no hi ha porres. Per no haver-hi, no hi ha ni pluja. Demà dimecres hi haurà segon concert al Palau, amb les entrades igualment exhaurides. Més endavant l’espectacle rodarà, a partir del mes de maig, per diverses localitats dels Països Catalans. I per acabar-ho d’arrodonir encara hi ha una exposició i un documentari en marxa sobre els “concerts de la Transició” i aquella època que, malgrat quedar tan lluny, en el fons tampoc no ho està tant. Ja ens van avisar, que el camí seria llarg. Amnistia i llibertat, llibertat i amnistia. Fins i tot estatut d’autonomia. Estirar fort per aquí, i per allà, i confiar que quan fondegem a l’illa no siguem massa vells tampoc.
