La literatura catalana és proteccionista amb els seus escriptors? El debat s’obre de tant en tant quan arriba el moment de negociar el pressupost de la Generalitat, però també d’institucions com ara diputacions, consells insulars i ajuntaments. Per això convé fer una mirada comparativa i explicativa de la nostra situació per veure que corre el fals mite que la literatura catalana és una literatura subvencionada. Ben altrament, és una literatura precaritzada, com, de fet, bona part de les literatures del nostre entorn més immediat.

Per provar de prendre el pols a la situació, hem optat per fixar-nos en un paràmetre objectiu com són els ajuts a la creació. En el cas català, hi ha molts més ajuts per a produir llibres: ajuts a l’edició, a la traducció, a llibres d’interès especial, a l’exportació, però són molt pocs els ajuts que es donen a la creació i els concentra la Institució de les Lletres Catalanes.

La peculiaritat d’aquests ajuts és que hi poden concórrer escriptors de tot el territori de parla catalana, però el pressupost depèn exclusivament de l’aportació de la Generalitat de Catalunya. És a dir, tenim una veritable infrastructura d’estat però finançada només per un dels territoris beneficiaris.

En què consisteixen aquests ajuts? Doncs s’atorguen a un projecte de creació, de qualsevol gènere literari. L’autor ha d’enviar el currículum, la carta d’alguna editorial manifestant interès de publicar el llibre resultant i una mostra significativa del text. A partir d’aquí, una comissió avaluadora decideix els projectes que van endavant i l’autor rep el 80% dels diners. Quan lliurarà l’obra rebrà l’altre 20%. I de quants diners parlem? Doncs d’un màxim de 5.000 euros, tot i que sovint no s’hi arriba.

Això vol dir que, el primer de setembre, un autor rep la notificació que li han atorgat l’ajut i té, a tot estirar, fins al primer de febrer de l’any següent per a acabar el seu projecte. Com podeu comprendre, ningú no deixarà cap feina per posar-se a acabar el seu text en cinc mesos. Potser algun afortunat pot demanar un petit permís sense sou. Per tant, aquests ajuts serveixen, sobretot, si hi ha cap escriptor professional que aquell any ingressarà uns calerons extres a part de la seva tasca habitual.

I doncs, què solen fer els escriptors en aquests casos? Normalment enviar una mostra d’una novel·la que ja és acabada i dedicar aquests mesos a fer-ne la revisió final. La qüestió interessant també és fer notar que un escriptor, després d’haver obtingut l’ajut, no s’hi pot tornar a presentar durant quatre anys. Per tant, en realitat, un ajut de la institució de 5.000 euros l’has de repercutir en quatre anys i, a més a més, has de pagar els imposts corresponents.

De tota manera, molt pitjor estan els escriptors espanyols, que no tenen cap beca directa del Ministeri de Cultura espanyol (seria l’entitat corresponent a la Institució). Els guionistes cinematogràfics van a banda perquè sí que tenen uns ajuts força sucosos, però com a ajut a la creació literària estricta només existeixen els de la Comunitat de Madrid, que atorga vint beques de 5.000 euros, uns ajuts que s’han instal·lat recentment i que beneficien, respectivament, cinc novel·listes, cinc dramaturgs, cinc poetes i cinc assagistes.

Els escriptors andorrans fa temps que lluiten perquè al Ministeri de Cultura hi hagi uns ajuts semblants als de la Institució de les Lletres, considerats modèlics a tot arreu pel mètode de concessió i resolució.

El Centre del Llibre a França.

Portugal i França

A Portugal s’atorguen dotze beques a la creació. En donen sis de semestrals i sis d’anuals i totes impliquen el pagament de 1.250 euros cada mes per a l’escriptor, una xifra que pot semblar baixa, però atès el nivell de vida del país, és un sou de classe mitjana o alta. Sens dubte, el cas francès és el més interessant del nostre entorn immediat. El Centre del Llibre francès s’encarrega dels ajuts a la creació i hi ha tres modalitats úniques. Els joves autors que ja n’han publicat, com a mínim, un poden optar al Premi Descoberta per a fer el segon. Els atorgaran només 5.000 euros (recordem que és el màxim que es pot obtenir a casa nostra). Llavors ve una borsa de creació per a autors que han publicat, com a mínim, tres llibres i que poden presentar un projecte que obtindrà entre 8.000 euros i 15.000 perquè es puguin dedicar a la creació a temps complet durant un semestre. Els diners varien segons si hi ha despeses de desplaçament justificables per a desenvolupar el projecte i la situació familiar. El tercer grau d’ajut que es pot obtenir –però atenció, per tenir-lo, abans s’ha d’haver obtingut una d’aquestes beques mitjanes– és el de l’any sabàtic, en virtut del qual l’estat francès paga 30.000 euros durant un any perquè l’escriptor en qüestió pugui escriure el seu nou llibre.

Dos models diferents

Mirem ara com funcionen les proteccions i els ajuts als escriptors en dos països tan diferents com poden ser Suècia i els Estats Units. En el primer cas, hi ha petits ajuts directes a la creació, però són més semblants als ajuts a residència que hi ha a casa nostra: una entitat paga uns quants diners per a una estada curta de dues setmanes o tres en alguna casa d’escriptors per poder enllestir un projecte. Però a Suècia l’escriptor és reconegut directament com a autònom i gaudeix de la màxima protecció de l’estat, fins al punt que, si està malalt (pot ser una simple grip), l’estat suec li paga 55 euros per dia de baixa. Per què 55 euros? És el càlcul de la mitjana de què guanyen els escriptors suecs per dia exclusivament de la venda dels seus llibres. És a dir, a Suècia els escriptors generen per vendes una mitjana de 20.075 euros anuals (a casa nostra la mitjana en català supera de poc el milenar d’euros). Per tant, potser no hi ha cap ajut directe a la creació, però sí que hi ha múltiples barems de protecció.

Als EUA impartir classes d’escriptura creativa a escoles permet de sobreviure.

El cas nord-americà es fonamenta en les beques privades i en les escoles d’escriptura. Als Estats Units es calcula que cada any es convoquen més de 2.000 beques de creació literària entre grans i petites, una xifra força considerable, però, és clar, parlem d’un país amb 256 milions d’habitants. Totes són privades i les xifres que s’atorguen són molt variades, però una part important se situa entre els 15.000 dòlars i els 25.000. A més, la majoria d’universitats i molts centres d’ensenyament secundari tenen cursos d’escriptura creativa, on es col·loquen bona part dels escriptors per impartir els seus coneixements, perquè el domini de l’escriptura és molt ben considerat en la formació nord-americana. Així doncs, les possibilitats de supervivència de l’escriptor augmenten exponencialment.

Els inevitables premis

Així doncs, amb un panorama tan migrat d’ajuts directes a la creació, és lògic que molts escriptors optin per fer el seu camí presentant-se a premis literaris de tota mena, grans i petits. A casa nostra n’hi ha autèntics professionals. No solen emportar-se mai els grans, però cada any en guanyen bastants dels més petits o dels mitjans. Per exemple, fa anys es va conèixer el cas de Jaume Calatayud, que va deixar una feina en una entitat bancària per dedicar-se amb molt encert a la cacera de premis –ell escriu en català i castellà i es presenta en totes dues llengües–, mentre que el rècord absolut l’ostenta el mallorquí Miquel López Crespí, amb gairebé 400 guardons en el seu palmarès.

Moltes vegades, els premis varen ser l’opció cultural dels ajuntaments. Eren relativament fàcils d’organitzar i garantien una jornada amb lliuraments, fotografies i una petita cerimònia. Perfecte per a molts consistoris, però ara han de fer una nova pensada per a modernitzar-se. El primer pas ha de ser permetre la presentació en línia, cosa que afavoriria notablement la participació. Sembla absurd que en ple segle XXI i amb els mitjans tecnològics encara hi hagi una gran majoria de premis que demanen la presentació en paper, que sempre és molt més cara i que potser fa que algú no s’hi presenti per la impossibilitat de fer les còpies, per exemple. Sigui com sigui, aquests premis, petits i grans, són una font d’ingressos complementària molt interessant. Posem-ne un exemple: si per un relat breu de 5 fulls a 10 es poden obtenir 500 euros d’un premi municipal i per una novel·la de 200 pàgines poc més de 1.000 euros en drets d’autor, és ben lògic que hi hagi qui opti per intentar guanyar uns quants petits premis i que li surti més a compte que no pas publicar un llibre.

Més ajuts

A poc a poc, hem vist com a casa nostra hi ha hagut més ajuts a la creació. Entre els premis, se n’atorguen molt pocs a un projecte, però darrerament a Barcelona hi ha hagut les beques que atorga la ciutat literària de la UNESCO per a poder crear en espais singulars de la ciutat. També alguns ajuntaments ofereixen petites beques d’estada a cases singulars o espais d’escriptors com els nòrdics.

La conclusió és que no es pot dir, en cap cas, que la literatura catalana estigui subvencionada. Sí que té ajuts a la producció, a la traducció i a la internacionalització, però els de la producció són encara una part molt petita i en cap cas simptomàtica. Aquí, qui és escriptor és perquè vol, no perquè ningú li hagi subvencionat la carrera. Que sapiguem.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb