18.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 18.01.2026 - 22:46
L’historiador Garrett Graff –finalista del Pulitzer per una monumental història del Watergate– ha formulat fa poc una idea que em sembla molt interessant per a entendre el moment que vivim. Graff diu que els nord-americans han viscut durant dècades amb la il·lusió –reconfortant– que hi ha una mena d’interruptor: un moment clarament definit en què tot allò que hi havia abans era democràcia i tot allò que hi ha després passa a ser dictadura. Com si el llum s’encengués o s’apagués i tothom ho pogués veure i tenir-ho clar. Però Graff avisa d’una manera molt contundent que l’autoritarisme, en el món contemporani, no funciona així. L’autoritarisme –faig servir la seua pròpia imatge– arriba com una marea que puja gradualment, imperceptiblement, fins que un dia descobreixes que t’has ofegat sense haver pogut identificar l’instant exacte en què l’aigua et va cobrir el cap.
Trenta anys abans que Graff, un gran pensador europeu ja havia advertit d’aquest perill. Umberto Eco –que com és ben sabut va créixer sota el feixisme de Mussolini– va escriure l’any 1995 un assaig premonitori titulat a Itàlia Ur-Fascismo o Il fascismo eterno i que en català es va traduir Contra el feixisme. Eco hi explicava que per a tots nosaltres seria molt més senzill si els feixistes tornassen a aparèixer anunciant que volen reobrir Auschwitz i fent desfilar camises negres per les places d’Itàlia, en el camí cap de Roma. Però, com és evident, ni la vida és tan senzilla ni ells ens ho faran tan fàcil. El feixisme, deia Eco, podria tornar sota les disfresses més innocents.
Per això l’assagista italià va identificar catorze trets d’allò que anomenava “feixisme etern”: el culte a la tradició, el refús del racionalisme i el canvi, l’enaltiment de l’acció contra la reflexió, la conversió en traïció de qualsevol discrepància, la por de la diferència i dels diferents, l’apel·lació a classes mitjanes frustrades, l’obsessió pel complot, l’enemic que es pot definir alhora com a massa fort i massa feble, la vida concebuda com a lluita permanent, el menyspreu insultant envers els febles, el culte a l’heroisme i a la mort, el masclisme, el populisme selectiu i l’empobriment del llenguatge i la burla contra els intel·lectuals. I Eco encara hi afegia una observació particularment inquietant: en el món d’avui no cal que s’escaiguen tots alhora. N’hi ha prou que un d’aquests trets siga fortament present i important en la societat perquè el feixisme hi coagule –la paraula és ben precisa– al voltant.
Graff i Eco –separats per tres dècades– ens vénen a dir, doncs, essencialment, la mateixa cosa: que no hem d’esperar el “moment de l’interruptor” per a reaccionar. Perquè aquest moment no existeix. Per lluitar contra el feixisme no hem d’esperar que el feixisme arribe vestit de feixista, perquè han après a no fer-ho.
Als Estats Units d’Amèrica, per exemple, veiem que ara mateix, el gener del 2026, agents federals emmascarats patrullen per ciutats nord-americanes amb vehicles sense identificar, vestits amb equipament de guerra, i disparen a ciutadans pels carrers, fins i tot en maten. I, mentrestant, el govern qualifica les víctimes de terroristes i impedeix les investigacions independents. Veiem que el president Trump ordena el bombardament d’un país sobirà i el segrest del cap d’estat, mentre anuncia que gestionarà aquell país fins que ho considere oportú i amenaça els països veïns amb una teoria que s’assembla massa a la de l’espai vital. I veiem que el Departament de Justícia és emprat com a instrument de persecució política contra periodistes i polítics, que les institucions de control són desmantellades o purgades sistemàticament, que l’exèrcit és amenaçadorament invocat contra els ciutadans i que institucions públiques són rebatejades amb el nom del president-líder, nom que et trobes de sobte escrit en marbre en el frontispici de grans edificis.
En una entrevista a la ràdio pública NPR, Garrett Graff –que no és que siga, precisament, esquerranós– ha fet, en relació amb tots aquests senyals, una observació devastadora: si ara mateix veiéssem aquestes notícies d’un altre país i explicàssem que un president porta unitats militars i les desplega per castigar o ocupar territori controlat per figures polítiques de l’oposició, tots sabríem perfectament com parlar-ne i de quina manera definir-ho; ningú no tindria cap dubte sobre què és allò que veu. Si ens costa tant de pronunciar la paraula –acaba Graff– és solament perquè parlem dels Estats Units.
I això va a parar a allò que Eco ens va ensenyar: que el feixisme no s’anuncia mai pel seu nom. Es presenta com a patriotisme, com la defensa de la llei i l’ordre, dels valors tradicionals, com la protecció contra enemics interiors i exteriors i contra la degradació d’allò que hem estat en el passat. Parla d’invasions i atacs, de substitucions, i reclama que li donem poders excepcionals per a resoldre unes crisis que sovint ell mateix ha creat o ha exagerat amb l’ajut dels seus propagandistes. I vol fer coses que, simplement, no es poden fer. Que no s’haurien de poder fer, i encara menys tolerar, en democràcia.
Ara, el seu punt feble és que el feixisme –malgrat tota la cridòria, la violència verbal i l’aparença de força invencible– necessita la complicitat del silenci. Del silenci multitudinari de la societat, que no hauria de reaccionar. Necessita que la gent abaixe els braços i es conforme, que pense que no hi ha res a fer. Necessita fer córrer –i que la gent crega– que no n’hi ha per a tant, que tot això que es diu sobre ells és una exageració, que ben bé no són allò que són… Necessita, en definitiva, un país adormit que no vulga reconèixer allò que veuen els seus ulls. I per aquesta raó als Estats Units avui –i en qualsevol altra part del món, també i d’una manera molt especial al nostre país– l’única resposta possible és no callar, és dir les coses pel seu nom, és no acceptar com si fos normal tot allò que, simplement, no ho és.
El feixisme no és una marea inexorable ni una llei de la natura a la qual no es puga plantar cara. El feixisme, l’extrema dreta, és una opció política, humana, que es pot combatre amb una altra opció política, humana. Per tant, aquell interruptor que Graff diu tan encertadament que no existeix no el podem prémer nosaltres, no és tan senzill, ni és així com funciona el món. Per contra, sí que podem decidir –i crec que tenim l’obligació de decidir– que no s’apague la nostra llum, que no regne la foscor sobre la nostra terra, que les coses siguen ben clares.
PS1. L’hospitalització del president Salvador Illa, que ahir vam saber que serà de dues setmanes pel cap baix, obre un parèntesi inesperat d’incertesa política a Catalunya. Us en parlem en aquest article.
PS2. Una delegació de diputats del congrés dels Estats Units ha anat aquest cap de setmana a Copenhaguen a provar de tranquil·litzar els dirigents danesos i grenlandesos i assegurar-los que la majoria de nord-americans no donen suport als intents de Trump d’annexionar Grenlàndia per força. Ens n’expliquen els detalls Steve Hendrix, Noah Robertson i Theodoric Meyer en aquest article.
PS3. Fa temps que les majories polítiques són ajustades al congrés espanyol, i sovint un grapat d’escons acaba decantant el color polític del govern. En aquest context, la manera com es presenten els partits polítics a les eleccions pot ser determinant, perquè, tot i que el sistema electoral espanyol es defineix formalment com a proporcional, a la pràctica origina desproporcions molt notables. En una part important de les circumscripcions es reparteixen molt pocs escons, i això fa que la concentració del vot siga clau. La maniobra que intenta protagonitzar Gabriel Rufián sembla que va en aquesta línia, segons l’estudi que ha fet Alexandre Solano i que us presentem en aquest article: “Rufián, Vox i les circumscripcions que poden decantar la governabilitat espanyola”.
PS4. Avui s’estrena el pòdcast AP-7: la narcopista a la plataforma 3Cat i a l’aplicació de Catalunya Ràdio. És fet pels creadors de Crims i presentat per la periodista Anna Punsí i consta de deu capítols de mitja hora que són un viatge sonor per l’autopista més llarga de Catalunya, una ruta clau del narcotràfic europeu. Clara Ardèvol ha parlat amb ella, per fer-li aquesta entrevista.
PS5. I aquest vespre a les vuit, a VilaWeb, estrenarem 72 hores, un pòdcast en vídeo de cinc capítols que explica que la hipòtesi d’una guerra mundial nuclear no és gens impensable avui i s’endinsa en les greus conseqüències que tindria per a la humanitat. Com sabeu, dijous vam començar les emissions diàries de VilaWeb Televisió, que de dilluns a divendres a les vuit del vespre portaran a les vostres pantalles, siguen quines siguen, contingut periodístic en vídeo fet per la nostra redacció, gràcies a les facilitats que hem pogut incorporar recentment i de les quals us parlem en aquest article. Vull tornar a donar les gràcies a tots els lectors i subscriptors que amb les seues donacions ens han permès de crear un plató i tot allò que necessitàvem per a emetre.
