02.11.2025 - 21:40
Hi ha moments, en política, que ens ensenyen més sobre el poder i la manera com funciona que anys sencers de normalitat institucional. Carlos Mazón viu ara un d’aquests moments: tothom sap que està políticament acabat, però encara signa, oficialment, com a president. És aquesta situació tan estranya que Antonio Gramsci va anomenar “interregne” i no és cap accident del sistema. Al contrari: és el sistema mateix mostrant-se tal com és.
D’ençà de dijous, Mazón diu que “reflexiona” –quina paraula més curiosa per a descriure això que passa realment. Perquè mentre ell fa veure que medita a Alacant, el poder de veritat ja s’ha traslladat a uns altres despatxos: els tres presidents de les diputacions que proposen Mompó com a successor; Feijóo que l’empeny al precipici de Madrid estant; Vox –que té més poder ara fora del govern que quan hi era– esperant pacientment, conscient que res no es pot decidir sense ells. Paco Camps i tot, com un espectre, planant sobre l’escena. El president és –sembla que per poques hores, ja– ell, Carlos Mazón. Però observeu que totes les decisions de l’interregne ja es prenen sense la seua presència. Sense que importe gens ni mica la seua opinió.
I aquest és el secret polític que revela l’interregne: que el poder real no resideix mai ben bé on les constitucions –qui diu les constitucions, diu els estatuts– diuen que resideix. Mazón encara té l’única potestat legal de convocar eleccions o dimitir, però ja no pot triar si ho fa o no, i encara menys qui serà el seu successor. Té el poder formal, però ja no té el poder real ni la capacitat de desafiar-lo.
Però tot això que observem aquestes hores tan tenses no és el caos que aparenta. No us enganyeu: és el sistema reorganitzant-se. L’interregne no serveix per a governar, sinó per a redistribuir el poder –les 229 famílies esperen justícia i continuen protestant a les portes del palau mentre els polítics negocien càrrecs. I cada actor juga les seues cartes d’acord amb això: Feijóo no vol riscs, el PP valencià no vol una imposició, Vox calcula el preu del seu suport i fa comptes. I a Mazón l’única cosa que li queda, si de cas, és negociar aforaments i pagues.
La democràcia moderna ha creat uns mecanismes formals –eleccions, mocions de censura, dimissions– per a canviar d’etapa, però no ha resolt què en fa, d’aquests períodes informals de transició, quan tot ja s’ha decidit però encara no és públic. I així, mentre les institucions mantenen la ficció que Mazón encara governa, el veritable poder ja s’exerceix d’esquena a ell en reunions entre barons provincials, en trucades entre Madrid i València, en negociacions amb Vox.
L’interregne, per tant, no és –com podria semblar– un parèntesi en el poder, sinó el poder mateix despullat de vestidures cerimonials. És l’oportunitat de veure més clar que mai que darrere els càrrecs, els protocols i les institucions, només hi ha persones –res més que això–, negociant com poden i quan poden qui mana, en quines condicions, i en canvi de què.
Per això l’únic paper –ben miserable– que li resta ja al qui fins fa pocs dies era el totpoderós Mazón és esperar que els altres acaben de repartir-se el seu cadàver polític i assabentar-se, quan tot estiga fet, de quin futur han decidit, ells, que l’espera a partir de demà.
PS1. Avui, dilluns, al matí totes les mirades estaran també pendents de la declaració de Maribel Vilaplana davant la jutgessa Nuria Ruiz. Però aquest no serà l’únic judici espectacular del dia, perquè a Madrid en tindran un d’inèdit amb el fiscal general de l’estat assegut al banc dels acusats. Josep Nualart Casulleras ens n’explica totes les claus, en aquest article.
PS2. Fa uns quants dies, en un editorial com aquest parlant dels defectes de l’actual democràcia, Jordi Baylina va escriure un comentari explicant que somniava una democràcia líquida per al nostre país. Clara Ardèvol li ha fet aquesta entrevista perquè puga explicar-se a plaer.
PS3. La setmana passada, en la presentació del llibre Contra el silenci i la impunitat, Xavier Montanyà va indicar que el franquisme havia tallat de soca-rel els grans avenços socials que la república del 1931 havia representat. I va esmentar particularment la llei catalana d’avortament del 1937. Avui, al seu Joc de Miralls, ens explica què va significar i quina importància va tenir aquest text, el més progressista de l’Europa de l’època. El llibre el podeu comprar a les principals llibreries del país i també ací, a la Botiga de VilaWeb.
PS4. Ester Baiget és professora de la Universitat de Lleida. Llicenciada en filologia anglesa, imparteix cursos de sociolingüística, llengua anglesa, escriptura acadèmica i gramàtica generativa. Ha estudiat a fons la situació de la llengua a Catalunya Nord i el seu veredicte és molt precís i dur: “Vivim en un procés de substitució lingüística”.
