Lingüistes al carrer

  • En realitat, no tenim molt clar què és un lingüista. A mi no em sorprèn

Carme Junyent
09.07.2023 - 21:40
Actualització: 09.07.2023 - 21:50
VilaWeb
Fotografia: Ajuntament de Premià de Mar.

En la darrera col·laboració que vaig fer a El matí de Catalunya Ràdio vaig demanar als oients que diguessin noms de carrers dedicats a lingüistes. Les aportacions dels oients sempre són interessants perquè ofereixen punts de vista alternatius i alhora alimenten una reflexió sobre temes que sovint tenim oblidats. No som conscients, per exemple, de tot el que rebem d’altres cultures, però, si ens fixem en les llengües, ens podem adonar de fins a quin punt ens han aportat coses. Qui ho diria que paraules com golfes, escalivada o mesquí són d’origen àrab? O qui pensaria que el bulevard, que ens sembla tan francès, resulta que és d’origen neerlandès? Doncs bé, en el cas de la cerca de noms de carrer dedicats a lingüistes també van sortir reflexions interessants.

Una primera impressió mostra que, en realitat, no tenim molt clar què és un lingüista. A mi no em sorprèn. Aquest curs, a l’inici de l’assignatura Introducció a la lingüística vaig demanar als alumnes què esperaven de l’assignatura. Hi va haver una mena de paràlisi col·lectiva. Els vaig demanar què els passava i em van dir que no podien saber què esperar-ne perquè no sabien què era la lingüística. A l’altre extrem hi ha els que posen en el mateix sac qualsevol persona que es dediqui a la llengua, ja sigui escriptor, traductor, historiador, filòsof o el que calgui. És una altra manera de veure-ho.

Pel que fa als lingüistes mencionats –alguns jo no els coneixia–, també em van fer reflexionar sobre com valorem la tasca dels llenguaferits. Així com els escriptors-lletraferits acostumen a ser un col·lectiu prou reconegut i representat als nomenclàtors catalans, els lingüistes sembla que no inspiren tant. Recordo que, fa uns anys, vaig fer treball de camp a l’Anoia. Vaig anar per tots els pobles –en realitat a les escoles i instituts–, però també em fixava en els noms de carrer. A part de carrers majors, places de sants, carrers dedicats a mestres i metges, em va cridar l’atenció que Montserrat Roig i crec que Manuel de Pedrolo tenien carrer dedicat en uns quants pobles. Primer vaig pensar que era degut al bon criteri d’alcaldes i regidors, fins que vaig saber que aquests noms figuraven en unes recomanacions, crec que de la Diputació, per si necessitaven inspiració a l’hora de batejar els carrers. Si realment la cosa va així, no sembla que hagin posat lingüistes a la llista.

Naturalment, el lingüista més mencionat va ser Pompeu Fabra, tot i que em temo que els que el mencionen ho fan sobretot per la seva tasca en la (re)construcció de la llengua. No cal dir que per aquesta feina tots li estem en deute, però jo sovint trobo a faltar el reconeixement com a gran lingüista en el sentit que les reflexions que fa sobre la llengua no són les d’una persona que s’interessa per una llengua sinó també les d’un gran teòric que té en compte el món que l’envolta. Sempre he pensat que si les seves propostes van tenir èxit va ser perquè Fabra sempre va tenir en compte d’on veníem i cap a on volíem anar. Si penso en processos d’estandardització de llengües d’arreu del món sempre acabo trobant que els que tenen èxit són els que tenen aquesta capacitat que va tenir la feina de Fabra: reflectir el passat i projectar el futur. Quan hi ha propostes entotsolades que no van més enllà de la mateixa llengua, fracassen.

Després de Fabra, un dels més mencionats –no sé si ho és efectivament, parlo dels que van mencionar els oients– va ser Zamenhof, el pare de l’esperanto. Suposo que aquí es reflecteix també la tradició anarquista de Catalunya. La Laura Rosel, que és sabadellenca, el coneixia bé, i és cert que Sabadell ha estat un gran centre esperantista (i també un lloc pioner en la defensa de la llengua de signes catalana, però aquest és un altre tema).

A partir d’aquí, apareixen tres noms sovintejats, això sí, amb una estricta divisió territorial: Joan Coromines a Catalunya, Francesc de Borja Moll a les Balears i Manuel Sanchis Guarner al País Valencià. Joan Coromines només amb el diccionari etimològic i l’Onomasticon ja es mereix tots els carrers. Va confegir una obra que tenen poques llengües i tots sabem que va treballar fins al final per poder-nos-les fornir. Francesc de Borja Moll, el principal col·laborador d’Alcover, té un carrer a la seva vila natal, Ciutadella, i també té carrer en diversos pobles de Mallorca. A banda de tota la feina més reconeguda, Moll va fer una aportació certament rellevant que ara la sociolingüística ja es pren com a natural: va qüestionar la diferència entre llengua i dialecte. Manuel Sanchis Guarner té una plaça a València i carrers en diversos pobles del País Valencià. Aquests dies de tenebra és bo recordar aquest gran referent que va patir la violència de l’extrema dreta per haver defensat la unitat de la llengua. Per sort, molts han mantingut la flama encesa i dubto que aquesta gent amb una aversió tan manifesta al coneixement se’n pugui sortir, però, per si de cas, no ens deixem perdre cap carrer amb el seu nom.

I com sempre, quan es tracta de reconeixements, hem de trobar a faltar les dones. Algú va dir que Aina Moll té un carrer dedicat a Cantonigròs, no l’he sabut trobar. Però m’ha sorprès que una figura tan rellevant en la recuperació de la llengua tingui tan poc reconeixement públic fins i tot més enllà del que és oficial. No fa gaire, el president Pujol em va convidar a visitar-lo per parlar de la situació de la llengua. Em va demanar si Convergència també ho havia fet malament i li vaig dir que sí, perquè no havien cregut mai en la llengua (tret de totes les excepcions que vulgueu, ell mateix inclòs). El cas és que jo volia que m’aclarís un dubte. Un dubte que va aparèixer sobre el paper de Marta Mata en la immersió. Jo li havia sentit explicar que Pujol –i Convergència– eren partidaris de la doble línia, però que ella li n’havia parlat en un trajecte en cotxe oficial fins a Palau i que l’havia convençut. De fet, mentre Marta Mata va ser viva, ningú no va desmentir aquesta anècdota. El president Pujol no recordava el trajecte en cotxe, però sí que em va dir que, contra l’opinió del partit, van ser –a més de Marta Mata–, Aina Moll i Maria Rúbies les que van defensar la immersió. Per cert, no sé quants carrers té Maria Rúbies, però se’n mereix un a cada poble perquè es recordi el seu exemple d’honestedat i coherència.

A banda d’Aina Moll, també té un carrer dedicat a Girona la llatinista Dolors Condom i Gratacòs i, en un exemple claríssim de per què no s’han de deixar només les inicials en els noms de dona, a Igualada, el de Rosalina Poch. En el projecte “Lingüistes pel carrer”, encapçalat per Jesús Bernat Agut i Àngela Buj, s’explica que a Igualada hi havia un carrer “R. Poch i Ferrer” que finalment ara consta com a Rosalina Poch i Ferrer, la primera correctora professional del IEC i coautora, amb Esperança Figueras, del Nou vocabulari de barbarismes (per cert, recomano molt el blog “Lingüistes pel carrer”).

Es van mencionar altres lingüistes, com ara Manuel Milà i Fontanals, Samuel Gili i Gaya, i Menéndez Pidal, però em fa gràcia acabar amb Francesc Matheu, amb carrer a Sant Antoni de Vilamajor, i que, en paraules d’Enric Gomà, és un lingüista “que ha deixat petja”. Consulto la Viquipèdia i em trobo amb aquesta explicació: “S’oposà, però, fins l’últim moment a acceptar les normes gramaticals de l’Institut d’Estudis Catalans, tant a la revista que dirigia, Ilustració Catalana, com als llibres d’altres autors que publicava (Marià Aguiló i Fuster, Emili Vilanova, Jacint Verdaguer i Miquel Costa i Llobera), que seguien mostrant la grafia tradicional. La seva tossuderia per mantenir l’article “lo” va provocar que els fabrians l’anomenessin jocosament ‘Matheu-lo’.”

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any