Liberalisme simbòlic (2)

Els extrems, de l’una banda o de l’altra, no reconeixen l’esfera pública com a espai per a la confrontació lliure de les idees. Un símptoma de la conversió del liberalisme clàssic en liberalisme simbòlic és la restricció de l’accés als espais de debat als defensors d’idees impugnades. En aquests espais acotats, algunes persones són objecte però no subjecte de judici. Són aquells de qui es parla, o, més ben dit, es malparla, sense acordar-los el dret de ser escoltats.

El 22 de juny proppassat la cadena de televisió alemanya ARD va emetre una entrevista de l’analista polític Markus Preiss a Alice Weidel, la codirigent d’AfD, partit suspecte de tendències anticonstitucionals, a la sèrie d’entrevistes d’estiu als dirigents dels partits representats al Bundestag. A l’altra banda del riu, a poca distància de la terrassa on s’esdevenia l’entrevista, un grup d’activistes posaren música a tot volum per dificultar la retransmissió. Weidel es queixà que no podia sentir les preguntes de l’entrevistador, però així i tot insistí a continuar l’entrevista. Com que és espavilada, va saber treure profit de l’espectacle que li brindaven els qui es pensen matar els arguments desplaents tapant les orelles de la gent. Els adeptes de cancel·lar estan convençuts que excloure de l’esfera pública i en darrera instància engegar un tret al rival es justifica moralment. Si la moral es basa en un principi transcendent, és un fonament a priori de la raó o reflecteix les modes intel·lectuals, no sabria precisar-ho; però, considerada pragmàticament, la censura és desencertada i a la llarga contraproduent, perquè dóna fe d’allò que vol ocultar. Eclipsada momentàniament per la gatzara, Weidel s’armà de raons per denunciar persecució i manca de garanties del sistema. A les xarxes socials els ingenus criticaren l’ARD per haver fet allò a què la neutralitat informativa els obliga: tractar el principal partit de l’oposició amb el mateix respecte que els altres partits de la cambra.

La democràcia corre un risc molt gran quan l’autoritarisme creix com l’escuma, però és el liberalisme simbòlic que dóna ales als partits il·liberals per tal que, sense escrúpols simbòlics, consumin la seva agenda. L’endemà de l’assassinat de Charlie Kirk, presumint de saber el color polític de l’assassí abans de saber-ne la identitat, Donald Trump anunciava la persecució dels qui a parer seu contribueixen a la violència política de l’extrema esquerra. De la violència de la dreta, estatísticament més freqüent, no en deia res.

Amb el pretext de la mort de Kirk, els republicans han aprofundit la guerra bruta contra la dissidència, forçant l’acomiadament de persones que havien comentat l’assassinat a les xarxes i amenaçant de declarar terroristes els activistes d’esquerra. Pressionats, els mitjans de comunicació mitiguen les crítiques al president i comença a estendre’s l’autocensura fins i tot en espais, com la universitat, que en principi garanteixen la llibertat acadèmica. No és que la llibertat d’expressió hi fos sempre garantida. Qui hagi freqüentat les aules els darrers vint o trenta anys coneix de primera mà el laconisme dels estudiants en temes polítics i d’identitat. L’autocensura fa temps que hi és, com també l’exhibició impúdica de consignes políticament correctes per a fer carrera en el professorat i l’administració. A partir d’ara es veuran exhibicions de signe contrari.

Allò que fa un any semblava impossible ja s’ha esdevingut. A principi de mes, la Universitat de Berkeley, bressol del moviment per la llibertat d’expressió, va remetre a l’Oficina de Drets Civils del Departament d’Educació dels Estats Units, departament que Trump tenia la intenció de clausurar, una llista de cent seixanta noms d’estudiants, empleats i professors que d’alguna manera s’havien significat durant les manifestacions en defensa de Palestina. Les persones de la llista podrien ser represaliades amb expulsió de la universitat, acomiadament de la feina o fins i tot ser deportades. No tinc informació per a saber si algunes d’aquestes persones havien comès actes vandàlics o de naturalesa antisemita.

L’abril de l’any passat es va fer viral el cas d’una estudiant musulmana que va irrompre en un sopar per als estudiants de darrer any de dret a la casa del degà de la Facultat i de la seva esposa, també professora de dret. El motiu de l’acció era protestar per les inversions de la universitat a Israel i responsabilitzar-ne la parella de professors pel fet de ser jueus, una associació gratuïta, ja que ni ells ni la facultat decideixen les inversions de la institució. L’estudiant va interrompre el sopar amb un micròfon a la mà per llegir un discurs en suport de Palestina i va refusar de marxar quan li ho exigiren els hostes, invocant erròniament el dret de llibertat d’expressió, que no té aplicació en els espais privats. Malgrat que l’esposa del degà va dir a l’activista que compartien el seu punt de vista sobre la guerra de Gaza, aquesta i els estudiants que li donaven suport denunciaren els professors per agressió contra la identitat musulmana de la noia, que tanmateix havia estat admesa al sopar cofada amb el hijab. Els denunciants no van explicar que abans de la recepció havien penjat arreu del campus i distribuït en línia un cartell mostrant una caricatura del degà amb forquilla i ganivet i la llegenda: “Cap sopar amb el sionista Chem [per Chemerinsky] mentre Gaza es mor de gana.”

Que l’antisemitisme sovint es disfressa d’antisionisme i darrerament ha trobat un pretext en les atrocitats del govern israelià és poc discutible, com ho demostren les amenaces de mort a estudiants jueus i l’aparició d’esvàstiques en algunes universitats dels Estats Units. Aquests fets són reprensibles, però la Universitat de Califòrnia té protocols d’investigació i garanties d’un procediment just per als individus acusats d’infringir les normes de conducta. I no els va activar quan va enviar la llista de noms al Departament d’Educació, a diferència de la Universitat Columbia, que el març proppassat va lliurar informació al Departament de Justícia sobre setanta estudiants disciplinats per les manifestacions de l’any anterior sense facilitar-ne la identitat.

A diferència de Columbia, que és privada, Berkeley és part del sistema de la Universitat de Califòrnia, una institució pública que depèn del govern de Sacramento. El governador de l’estat, el demòcrata Gavin Newsom, s’ha destacat com a opositor de la política de Trump i el seu nom circula com a probable candidat a la presidència. A hores d’ara no ha reaccionat públicament a la prosternació de la universitat davant una administració que, com a l’era del senador McCarthy, encoratja les delacions i actua amb criteris de subversió molt vagues i esbiaixats.

Els extrems viuen en realitats alternatives i el punt de trobada és com més va més difús. De la fragmentació del principi d’autoritat que emanava de la constitució en sectes polítiques antagòniques se segueix que ja no hi ha cap església que interpreti amb autoritat les sagrades escriptures de la nació. El Tribunal Suprem dels Estats Units està tan dividit com la societat i les seves sentències, mancades d’unanimitat, són previsibles no pas per raons de jurisprudència sinó d’oportunitat. En aquestes condicions, les interpretacions de la llei per força havien d’esdevenir l’esca de la violència, com ho era la interpretació de la Bíblia durant la guerra dels Trenta Anys. 

Avui la gent ja no es mata pel dogma de la transsubstanciació, perquè catòlics i protestants fa temps que es reconeixen mútuament la condició cristiana i els uns retenen la presència real mentre els altres es conformen amb el símbol perquè es consideren ungits per la fe en la fe. I si no coincideixen en la interpretació de la Bíblia, en el supòsit que la llegeixin, no té importància perquè els teòlegs tampoc no hi han coincidit mai. A Occident la intolerància ha deixat de ser religiosa i ha esdevingut ideològica. Hi ha sentències seculars tan fatals com els anatemes. Amb un heretge el debat és impossible i per tant l’inquisidor monologa. A l’heretge li és negada qualsevol espurna de raó i així és deshumanitzat i abillat per al sacrifici. Quan el debat esdevé impossible a l’esfera privada hom es gira d’esquena i talla les relacions; a l’esfera pública, declarar impossible el debat és obrir la porta a la violència. Charlie Kirk encenia passions amb opinions molt extremes, però emprava el micròfon per convidar tothom qui volgués debatre amb ell. Revoltat per les idees de Kirk, Tyler Robinson preferí agafar el fusell en lloc del micròfon.

En un món de valors relatius, les afirmacions morals dogmàtiques no són ètiques sinó patològiques en el sentit que Kant donava a aquests mots a la Metafísica de la moral. No són determinades pel pur sentit del deure sinó per emocions o interessos que no tenen el deure com a motiu. Sols cal considerar la reversibilitat de la idea, també kantiana, de mal radical aplicada profusament a l’Holocaust, una vegada que les víctimes del racisme històric han sobrepassat el legítim dret de defensa contra la barbàrie i són en curs de cometre el crim de neteja ètnica que previsiblement marcarà el segle XXI. Paral·lelament, Putin mena una guerra de conquesta i absorció contra els ucraïnesos en nom d’una suposada defensa contra el nazisme i el món deixa fer o s’arrenglera amb l’agressor. Els uns no parlen amb els altres o fan veure que parlen a través de mitjancers. Però sense escoltar-se, perquè el deure primer de l’ortodòxia és no escoltar res que pugui haver-hi de raonable en les raons de l’altre. Sols preval la voluntat d’anar tan lluny com ho permetin les forces pròpies i l’absència de topalls. Veient exacerbar-se aquesta dinàmica a la societat espanyola dels anys trenta, Ortega y Gasset digué que negar a algú la part de raó que té és la manera segura que vingui a cercar la raó que té i de passada s’emporti la que no té.