Liberalisme simbòlic (1)

El sociòleg sirià Sari Hanafi, director del Centre d’Estudis Aràbics i del Pròxim Orient de la Universitat Americana de Beirut acaba de publicar Against Symbolic Liberalism (‘Contra el liberalisme simbòlic’), un llibre que porta de subtítol “A Plea for Dialogical Sociology” (‘Un al·legat per una sociologia dialògica’). El llibre és pertinent per a aquesta època de polarització en què en lloc de bastir ponts tothom s’esforça a dinamitar-los. A Billar a dos quarts de deu, Heinrich Böll narra la història d’un oficial alemany, enginyer d’explosius, encarregat de dinamitar edificis i infrastructures quan la Segona Guerra Mundial ja toca a la seva fi a Europa. Els dinamiters actuals són el símptoma més clar de la reculada dels països occidentals i la crisi de la democràcia n’és la conseqüència.

Mai el mot “diàleg” no s’havia pres tan en va. Aquest concepte central del liberalisme avui s’empra més com una arma que no pas com una tècnica per a assolir el compromís. Si el conservadorisme –la dreta, per entendre’ns– es caracteritzava per l’autoritarisme i una ideologia fonamentalista, el liberalisme –l’esquerra, per entendre’ns– recolzava en una idea expansiva dels drets i la confrontació respectuosa d’opinions. Al final de la Segona Guerra Mundial, el liberalisme esdevingué l’status quo d’Occident amb poques excepcions –Espanya, Portugal, la Grècia dels coronels. La gratuïtat amb què les següents generacions heretaren el “sistema” i la percepció dels seus límits n’encoratjaren la crítica i la deformació en mans d’una “nova esquerra” representada als Estats Units per intel·lectuals com Herbert Marcuse, l’autor de la Crítica de la tolerància pura. 

Que l’esquerra pot ser tan intolerant com la dreta no és cap novetat. Escriptors com André Gide i Arthur Koestler, enlluernats d’antuvi per la revolució soviètica, ho van descobrir arran de les purgues de Stalin, o del pacte Mólotov-Ribbentrop en el cas de Paul Nizan. A uns altres –George Orwell, John Dos Passos– els obrí els ulls la guerra civil d’Espanya. Uns altres més ressaguers, com Jorge Semprún o Jean-Paul Sartre, no volgueren adonar-se’n fins molt més tard, quan ja feia temps que l’existència del Gulag era notòria. Malgrat l’evidència històrica i els símptomes d’intolerància radical als anys seixanta, quan Marcuse escrivia el seu tractat, han hagut de passar dècades abans no ens adonéssim de la puixança del liberalisme intolerant.

Escric aquest article l’endemà de l’assassinat de Charlie Kirk a la Universitat Utah Valley d’Orem, ciutat situada a uns setanta quilòmetres al sud de Salt Lake City. Kirk era un influent activista conservador, un predicador de la dreta molt proper a Donald Trump, qui, com tothom sap, va ser objecte d’un atemptat durant la campanya presidencial. Els atemptats de polítics no són cap novetat als Estats Units. Ronald Reagan també en patí un i tothom recorda els assassinats del president Kennedy i del seu germà Robert, senador i candidat demòcrata a la presidència. Dos mesos abans que Robert Kennedy havien assassinat a Memphis el líder del moviment pels drets civils, Martin Luther King. 

La novetat, si se’n pot dir així, és la intensitat que ha pres la violència política els darrers temps i l’aprofitament partidista. El mes de juny proppassat, Melissa Hortman, portaveu demòcrata de la cambra de representants de Minnesota, va ser assassinada a casa seva amb el seu marit. Fa tres anys un home va entrar a casa de Nancy Pelosi, portaveu de la cambra de representants dels Estats Units, i com que no la hi va trobar va ferir el seu marit, Paul Pelosi, a cops de martell. L’octubre del 2020 un grup de tretze individus planejaren de raptar Gretchen Whitmer, governadora demòcrata de Michigan, amb la intenció de tombar el govern de l’estat. En tots aquests casos la violència política portava el segell de la dreta, però no ha estat fins que no hi ha hagut una víctima del corrent més conservador que han saltat les alarmes i s’ha hissat la bandera a mig pal.

No és sols als Estats Units que augmenta la violència ideològica; també a Europa creix el nombre d’atemptats d’aquesta naturalesa. A Alemanya els darrers anys se n’ha registrat un increment notable. Deixo de banda l’Amèrica Llatina, on la violència política és endèmica. I tampoc no cal considerar els països immersos en guerres civils ni les dictadures il·liberals, on la intolerància és estructural al sistema. La notícia, o més ben dit l’alarma, rau en el fracàs del diàleg als països on la convivència política recolza en el parlamentarisme. No em refereixo pas a allò tan optimista de “parlant la gent s’entén”, sinó a una cosa més modesta i més necessària: parlant la gent aprèn a respectar els propis límits. 

Als anys vuitanta, el filòsof Allan Bloom ja advertia d’una tendència relativista entre les elits acadèmiques nord-americanes. A The Closing of the American Mind, llibre que provocà una reacció ferotge entre les elits i el linxament moral de l’autor, Bloom hi denunciava la incapacitat de les autoritats acadèmiques de resistir l’extorsió dels grups de pressió –recordava en particular l’ocupació armada de Willard Straight Hall per membres de la Societat Afro-americana de la Universitat Cornell el 1969. Aquell assalt amb fusells i la humiliació pública del rector, qui en lloc de cridar la policia es va doblegar a totes les demandes dels revoltats, apujava d’uns quants graus la gravetat de l’ocupació de Hamilton Hall de la Universitat Colúmbia l’any anterior. Per a Bloom aquest era l’origen d’una època de devaluació dels principis morals i intel·lectuals; una època en què el diàleg ha estat, més que una qüestió de força intel·lectual, una qüestió de força social.

No fa gaire, en un acte del meu departament que tenia més de míting polític que de conferència erudita, el conferenciant va negar la condició d’intel·lectual als professors de tendència conservadora. L’anècdota no és pas gratuïta. El darrer mig segle l’esquerra ha definit el clima intel·lectual i moral de la universitat i d’una part dels mitjans més influents. En justa o injusta equivalència, els conservadors, que als campus són minoria però detenen el poder polític a les institucions de govern a Washington i una majoria d’estats i que són cada vegada més a prop d’aconseguir-lo als països europeus, també extremen les seves posicions. 

Quan els extrems es repel·leixen tant, sovint acaben coincidint. Al seu llibre, Hanafi mostra que molts sociòlegs i politòlegs cometen les mateixes injustícies que denuncien. Excloure les perspectives rivals no és sols una mala pràctica, car les teories científiques han de ser falsables; és també un dèficit democràtic, encara que es reclami de principis infrangibles. Hanafi té un nom per al liberalisme que defensa els principis liberals però es comporta de manera políticament il·liberal. L’anomena “liberalisme simbòlic”. És un tarannà que addueix tot de símbols liberals per a dissimular el dogmatisme. En la religió cristiana, d’aquesta condició se’n deia fariseisme. Es caracteritza per la nul·la voluntat de baixar del núvol moral i considerar un interlocutor vàlid qui pensa de manera diferent.