L’èxit espaterrant de la Setmana del Llibre en Català: celebrem-ho!

No acostumo a ser gaire optimista, però hi ha vegades en què paga la pena de no contenir-se: la 43a Setmana del Llibre en Català és un èxit espaterrant. L’adjectiu “espaterrant” hi escau molt bé, a aquesta fira de la paraula escrita. És una meravella. Si no hi heu anat, aquest cap de setmana encara sou a temps de comprovar-ho.

Què sigui una meravella no vol dir que sigui un miracle, no ens confonguem. Sense la persistència i la determinació de la gent més dinàmica del sector del llibre això no passaria. D’ençà que es va fer la Setmana per primera vegada, a l’estació de Sants, el mes de febrer de l’any 1983, fins ara, li ha passat de tot. Recordem que l’any 2008 aquest esdeveniment va anar a parar a Sant Cugat, agonitzant, després d’haver tingut un dels èxits més grans a la plaça de Catalunya i a la plaça de la Catedral. La Setmana hauria pogut caure en algun forat negre dels molts que hi ha hagut durant aquests quaranta anys, però no hi ha caigut. Els alts i baixos, les ensopegades, els boicots, els encerts i desencerts han estat sempre superats amb l’esforç i el talent de molts, que s’han anat rellevant al llarg de la història. Sempre hi ha hagut gent disposada a agafar el testimoni, a desafiar l’apatia. Només veient que la Setmana ha tingut sis emplaçaments diferents, ja s’explica sense necessitat d’entrar en el detall que la relació amb l’ajuntament no sempre ha estat un idil·li.

Però ara en podem gaudir i ens ho podem mirar com un èxit, que no esguerrarà ni la notícia dels cambrers que no entenen ni parlen català, perquè ja la tenim integrada en el nostre dia a dia. Vuit mil metres quadrats, que mostren la feina de dos-cents seixanta-cinc segells editorials del país sencer. Passejar-hi és com anar fent un tast dels llibres de les parades, és com passejar per tota la nació. La diversitat hi és garantida, tant per territori, com per gènere, com per varietat de temàtiques. Gairebé hi és tothom. Fa goig. Molt. Un dels grans avantatges de la Setmana és poder trobar llibres de fons, que les editorials poden mostrar més enllà de les novetats. Així els lectors podem trobar aquell llibre que ni tan sols sabíem que existia però que necessitàvem. I no exagero.

També és espaterrant la quantitat d’activitats que hi ha i l’èxit que tenen. Tres-cents actes, diu l’organització, amb una qualitat i diversitat immensa. Hi ha un niu d’oportunitats. Jo vaig tenir la sort de saludar Joan-Lluís Lluís, que presentava una novetat que segurament serà un dels èxits d’aquests dies; o d’escoltar Antonina Canyelles, la dona bala de la poesia catalana. Val a dir que la Canyelles va deixar bocabadat el nombrós públic, que no podia aguantar-se el riure a causa de l’agudesa de l’escriptora, i es va endur un aplaudiment entusiàstic dels qui l’escoltaven.

La localització, al passeig de Lluís Companys, i la coincidència amb la Mercè semblen bona companyia. Tinc un bon amic que insisteix que fer-ho per la Mercè és diluir-ho i llevar-hi potència. Em fa rumiar. A mi no m’ho ha semblat, de diluïda; més aviat m’ha semblat que el calendari de la Mercè li aporta gent nova, passavolants despistats que s’enlluernen per un conte o per un llibre que ni sabien que existia i, també, regala un festiu més a la fira.

Quan torno cap a casa amb l’entusiasme vessant pertot arreu, em trobo un d’aquests homes que han estat durant anys bregant perquè això sigui com és ara. Està content. Compartim satisfacció i alegria. Abans d’anar-se’n, no es pot estar de posar-hi un però. Com que és del sector i en té el cul pelat, en prenc nota: “Aquesta imatge de salut que has vist tan fantàstica no és del tot real. Moltes d’aquestes editorials es troben en una situació precària, pengen d’un fil. S’hauria de mirar de fer alguna cosa perquè això canviés.”

Per no acabar amb el cor trist, que no és el cas, hi afegeixo un altre però, que de segur que el meu interlocutor compartirà: l’èxit d’enguany serà una bona empenta per a pensar en un futur millor per al sector del llibre i el país. Sigui com sigui, celebrem-ho!