Quin exitàs els tres concerts a Los Angeles de l’Orfeó Català sota la batuta de Gustavo Dudamel. Quina meravella! Com han lluït les veus dels cantaires amb aquesta Missa solemnis que Beethoven va compondre sense compassió per a les sopranos ni per cap cantaire. Com ens hem emocionat vibrant amb aquest desafiament. Ha estat excepcional, estimulant i gratificant. Diuen que si el Barça és més que un club, l’Orfeó català és més que un cor. Són estructures d’una societat civil que s’organitza i que tenen les arrels ben fondes.

M’agrada pensar en l’èxit de l’Orfeó com l’èxit de la gent normal que fa coses extraordinàries perquè li agrada, perquè les vol fer, perquè en gaudeix sense necessitar gaires raonaments més. Les més de cent persones deuen ser a hores d’ara un dels millors cors vocacionals del món –i ho dic sense estatístiques ni dades que ho demostrin, però no crec que m’equivoqui de gaire. No és pas gens fàcil reunir tanta gent i aconseguir la qualitat que tenen. Per a ser un cor com aquest, com va dir el director, Xavier Puig, en aquesta entrevista, cal constància, exigència i compromís. Res fàcil en l’època d’ara, en què se cerca la satisfacció exprés i tot té tendència a l’efímer.

Potser en el moment de l’alegria és bo de recordar l’esforç que fan aquests cantaires, alguns el van començar a fer de petits. A mi em commou que més de cent persones, de totes les edats, després de treballar tot el dia, fent equilibris amb la vida personal, trobin temps per a assajar dos vespres la setmana i els caps de setmana que calgui per cantar i exigir-se de fer-ho bé. Els cantaires de l’Orfeó Català canten per vocació, cal remarcar-ho, no són professionals. Canten perquè els agrada. Practiquen l’excel·lència sense competir. El cant coral té aquesta màgia de fondre’s, d’estar sempre lligat a l’altre, de formar part del grup. Deixeu-me dir un “que bonic” d’aquells sonors i frescs, que els Manel ens van recuperar i sonen tan bé!

Aquest moment bo ha de ser també reconeixement per tot això d’ara i també pel passat. Los Angeles connecta amb l’esperit dels fundadors, Lluís Millet i Amadeu Vives –això Xavier Puig ho va veure clar, quan, acabat el concert, els va dirigir l’emblemàtic “Cant de la senyera”– i s’empelta en les arrels que es van començar a formar l’any 1891. L’ambició de fer un moviment cultural sòlid, arrelat a la nació catalana, ha perdurat. I ho ha pogut fer amb solidesa perquè aquells homes visionaris i amb empenta van saber veure que si això havia de reeixir calia el Palau de la Música, inaugurat el 1908. Que bé que ho van fer!

Però també és moment de fer valer la resiliència d’aquesta institució malgrat els entrebancs polítics que ha tingut en el curs de la història, des de la dictadura de Primo de Rivera a la de Franco. Ara, el fet més admirable és com ha sabut envestir el pitjor dels mals, creat des de dins per Fèlix Millet, que durant anys va saquejar aquesta institució amb tota impunitat, fins que al final es va  fer justícia. Avui, més que mai, val la pena de girar la mirada cap a aquell moment històric o recordar-lo als més joves. Certament, s’hauria pogut perdre tot. En aquell moment, en plena espoliació, Millet ja va pretendre de reduir al màxim l’escola coral, potser això no s’ha dit mai prou. Mentre s’omplia les butxaques ho escatimava tot a tots, però fins i tot al pressupost aleshores ridícul de l’escola coral amb l’ànim de limitar-la o vés a saber si fer desaparèixer.

Mariona Carulla i Joan Llinares van saber agafar el timó i salvaguardar l’Orfeó Català. Aquest triomf es nota ara, perquè és com l’adob que va fer reviure, després de tallar les fulles mortes i podrides. Brilla més perquè és una institució que sap què és, sap què li van voler arrabassar i sap què vol ser. En un país on han desaparegut les caixes i els trens poden deixar de funcionar dies i no passa res, també era fàcil que l’afer Millet s’hagués resolt robant el poder i el futur a l’Orfeó. Això, afortunadament, no ha passat.

I per això és el moment de l’esperança. El nou director de l’Orfeó, Xavier Puig, ho ha explicat clar: “L’Orfeó ha de continuar fent de far per al món coral català i acollir els millors cantaires vocacionals del país, i és una escola de formació coral imprescindible. L’Orfeó Català és com la Masia per al Barça. Hi ha molts cantants professionals que han passat pels cors de l’Orfeó Català.” Hi ha projecte, hi ha equip, hi ha talent, hi ha empenta i tot ben arrelat. Los Angeles n’és una mostra, però el repertori d’aquest Sant Esteve, amb compositors joves, en va ser una altra.

Escrivint això, em ve el record d’un vespre del 2009, bastant tard, després d’una assemblea difícil; suposo que per la grisor d’aquells dies, el record se’m dibuixa en blanc i negre. Érem al carrer davant un pàrquing que hi ha al costat del Palau, parlant amb Joan Llinares, quan el guardaespatlles ens va venir a trobar i ens va fer entrar a dins, perquè era perillós estar al carrer. Vam quedar glaçats. Així anaven les coses, en aquells dies foscs. El pes de la malifeta d’en Millet era feixuc i sòrdid. La situació no era tensa ni difícil: era tot això amb superlatiu. Però el temps ha passat, es van fer les coses bé i aquesta vegada podem dir ben fort “ens n’hem sortit”.