L’esquer a evitar

"Com es respon a la insolència que es disfressa de victimisme? Enfurismar-se no és cap solució, ni tampoc ignorar-ho"

Joan Ramon Resina
12.06.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Si el mitjà és el missatge, com assegurava Marshall McLuhan, l’inventor de la vila global d’on surt el nom del VilaWeb, aquesta columna hauria de ser un exercici de metaperiodisme permanent. Si no és així és perquè l’interès, poc o molt, que la manté activa resulta d’una transacció entre allò que el columnista s’imagina que pot interessar els lectors i allò que el capfica personalment. Uns lectors, en aquest cas, geogràficament i contextualment molt distants amb qui tanmateix “xerrem” cada dilluns a la plaça de la vila virtual. Així i  tot, aquest tòtem de la política actual que és el diàleg resta fictici i els efectes a banda i banda de la pantalla sols poden ser especulatius, perquè en la realitat la trobada no s’haurà produït. 

I així com la idea de l’article pot arribar difusa o distorsionada per l’estàtic del receptor, els comentaris que retorna són l’eco de la pedreta que el columnista deixa caure en l’abisme d’internet. N’hi ha de formals i de desmanegats, d’amables i d’hostils, de constructius i de rupturistes, de respectuosos i d’irreverents, de discrets i d’impositius. Alguns formen constel·lacions que defineixen un personatge; alguns altres passen rabents com asteroides i es perden en el forat negre d’internet. En tots els casos, els tornaveus són la prova que el diari no ha esdevingut la cambra anecoica en què escatainen gernacions de piulaires que confonen l’exabrupte amb la democràcia.

Hi ha una filosofia de les emocions, però les emocions no haurien d’enterbolir la filosofia. Ni l’opinió responsable. Això no impedeix de reaccionar a la crítica enraonada, car l’articulista, a diferència de l’artista imaginat per James Joyce, no pot restar indolent mentre es talla les ungles. I si la crítica no és enraonada, ja no és crítica i no treu cap a res de reaccionar-hi. Després hi ha qui fa la guerra pel seu compte, segrestant  l’ocasió com els espontanis a les curses de braus. Això no els lleva del tot l’interès, car la lògica anòmala és com el granet de sorra a l’interior de l’ostra. Les irritacions deixondeixen el cervell. D’aquestes incomoditats també se’n diu estímuls. Baudelaire, el poeta citat la setmana proppassada, en cercava als paradisos artificials. Més prosaic, Kant començava la jornada repassant la premsa sense que les incidències de la vida pública li alteressin la rutina. Sembla que sols va desviar-se del seu rigorós horari dues vegades. Una per comprar un exemplar de l’Émile de Rousseau i l’altra per a recaptar notícies de l’esclat de la Revolució Francesa.

Essent molt menys rigorós –i no cal dir intel·ligent– que Kant, el meu problema no és pas servar l’esma sinó evitar-la per no caure en l’atuïdora rutina de la premsa catalana. A tal fi em sembla profilàctic de prendre en consideració l’espai comunicatiu. Això explica que de tant en tant us encolomi reflexions sobre les condicions participatives del “diàleg” virtual. Què ho fa, per exemple, que com més rigidesa ideològica menys exigència intel·lectual hi ha? Per quin prejudici tàcitament assumit la premsa fomenta una escriptura farcida de sarcasmes i una lectura plana basada en consignes reflexes, menyspreu a dojo i classificacions morals d’acord amb una preceptiva ressentida i infantil?

De vegades l’agror de la resposta produeix estupor. Estupor és l’efecte que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans descriu com a “forta disminució d’activitat de les funcions intel·lectuals, que semblen anorreades”. Davant certes intervencions la ment queda garratibada, immobilitzada en la sorpresa. Però en un segon moment reacciona per sortir de l’estupefacció. D’això se’n diu pensar. Per posar-ne un exemple i acabar aquesta reflexió metaperiodística amb una referència a l’actualitat, diria que l’estupor en què ens sumeix la lògica inversemblant d’alguna lectura és com la que ens causa la insolència de certs polítics. Deixem de banda per avui la política espanyola i la regional catalana, que són jocs de llenguatge en el sentit de Wittgenstein, i centrem-nos en la perversió a gran escala. Passo per alt, doncs, la notícia espúria sobre la impudícia de Gabriel Rufián, que ha generat les exclamacions previsibles i els titulars de rigor. L’autèntica notícia seria detallar la coincidència dels seus divertiments amb les regles de joc del partit en què  aquests excessos verbals prenen sentit. Això mateix pot dir-se de Pedro Sánchez i l’entronització de l’engany a l’esfera normativa de les comunicacions oficials.  

En una entrevista del 3 de juny proppassat, Louie Gohmert, representant republicà al congrés dels Estats Units per l’estat de Texas, va doldre’s que els membres del partit republicà no puguin mentir al congrés o a l’FBI sense que els persegueixin. Reivindicar el dret de perjuri i d’enganyar les institucions és tota una novetat en aquest país. Són accions castigades pel codi penal, sigui quin sigui el color polític del mentider. La intenció de Gohmert era comparar el cas de Peter Navarro, detingut per haver-se negat a testificar davant el congrés en relació amb l’assalt del Capitoli del 6 de gener de 2021, amb el de Michael Sussmann, l’advocat de Hillary Clinton jutjat i declarat no culpable de mentir a l’FBI en relació amb la campanya electoral del 2016. Encara que no s’aguanti, el greuge comparatiu no té gens d’importància; allò realment original és la defensa del dret de vulnerar la veritat, digui què digui la legislació. El dret no ja de fingir, com fan els polítics espanyols i catalans cada dia, sinó d’instal·lar la mentida al cor deontològic de la democràcia. 

Tant desvergonyiment en un càrrec públic era impensable abans de Donald Trump. Després de Trump, el terra s’ha esfondrat i l’enviliment no té límit. Caldria adaptar a les noves condicions la frase atribuïda a Lincoln. Per a ser objectiva hauria de dir: “Es pot enganyar tothom durant un temps i alguns en tot moment; ergo, s’ha de poder enganyar tothom sempre.”

Com es respon a la insolència que es disfressa de victimisme? Enfurismar-se no és cap solució, ni tampoc ignorar-ho. L’única estratègia transitable és exposar el cinisme en tota la cruesa i confiar que al món encara hi hagi prou decència i bon sentit per a no entrar en determinats jocs.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €