No, no faré el meu últim escrit de l’any amb esperit nadalenc. Perquè l’esperit
nadalenc és una construcció cultural que només apel·la al qui el pot consumir.
Samuel Beckett escriu en la seva novel·la Molloy una frase que hauríem de tenir
tatuada a la pell tots els qui podem fer regals, posar pessebres, comprar arbre
de Nadal i admirar els llums de les ciutats en aquests dies de festa. De fes-te fotre
per qui viu en la misèria i no sap què és tenir festa. La frase és aquestat: A qui n’a rien il est interdit de ne pas aimer la merde. És a dir: ‘Qui no té res, té prohibit que no li agradi la merda.’

Esperit nadalenc? El mateix que des de les pàgines de La Vanguardia inculquen des
del gener del 1939 perquè Catalunya se sotmeti al poder feixista d’aleshores, que és
el poder de sempre, el que permet només a uns quants de celebrar el Nadal com si
fóssim tots en un film de Hollywood. Però això no és Que bello es vivir, de
Frank Capra; no hi ha angelets de la guarda que et facin costat i no hi ha col·lectes
solidàries pels marginats de la societat.

El Comte de Godó (i el seu majordom, Màrius Carol), mai no deuen trepitjar el
vestíbul de la plaça Catalunya ple de manters, ni els barris més desolats de la
perifèria de Barcelona, ni els CAP plens d’atencions urgents per la violència
extrema d’aquesta societat que el seu grup de comunicació protegeix. Es queixen
dels joves encaputxats que protesten contra les injustícies, però enalteixen que
els encaputxats uniformats estomaquin els dissidents. El majordom es preocupa
dels CDR perquè embruten el paisatge urbà que agrada al seu cabdill, aquest
patró de la fundació MACBA tan amic de la monarquia.

Els Godó, quanta història de servilismes! Recordo que Pere Quart va publicar fa
anys un article a la revista Canigó on esbudellava la història del diari La
Vanguardia, el cercaré; llegir aquell poeta sempre aclareix el pensament. De fet,
en comptes del nom que porta, aquell diari hauria de dir-se ‘La Rereguarda’ o ‘La
Salvaguarda’; ho han fet sempre, de posar-se al costat de qui manega els
cordills i fer veure que ser un titella adotzenat és allò per al qual hem nascut.

Sí, l’esperit nadalenc és una construcció. Un dels qui va contribuir a fortificar
aquesta falòrnia és Charles Dickens amb el seu ‘Conte de Nadal’. Ja sabeu de què
parlo: el senyor Ebenezer Scrooge era un comerciant avar i amargat que es
redimeix i passa a ser una bellíssima persona per l’acció d’uns fantasmes que li
ensenyen unes altres vides possibles. Però Dickens ens va mentir: Scrooge, com
tots els Godó i els Carol del món, mai no es redimeix en la realitat, sempre
s’arramba al foc calent del poder.

Els àngels de la guarda i els fantasmes redemptors només existeixen en el cinema i
en la literatura burgesa, la que vol netejar consciències de qui, mentre
menja i menja fins a la saturació del seu propi cos, vol pensar que durant les
festes de Nadal tot és pau i harmonia. Si, contràriament, l’esperit nadalenc existís,
es compliria un desig: que el grup Godó se’l quedessin els treballadors (llevat
dels més llepaculs) i que l’actual propietari hagués de viure venent samarretes de futbolistes esteses en una manta pels carrers de Barcelona, mentre la gent li passés
pel costat amb cara de fàstic.

Algun dia ho canviarem tot, sense fantasmes ni angelets, només combatent a peu
de carrer la realitat que ens han imposat. Que el 2019 comenci la nova funció.

 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb